Li farà un «tipet»...!

Què vol dir «tipet»? No es refereix pas a una criatura petita que ja està tipeta, no. Qui no ha sentit parlar dels «tipets» de les noies i d’alguns nois (que la meva generació, al masculí, més aviat li ha dit «tipasso»). Al home, l’augmentatiu i a la dona, el diminutiu. Per no variar, sempre segant i aigualint. I nosaltres, segades i aigualides.

Us explico el context. Una amiga meva va anar a un restaurant; no pas d’aquells que afarten però sí atipen. I com que no és de gaire vida, al segon plat ―com que tampoc és de gaires proteïnes animals― va demanar-li al cambrer si podia posar-li al tàper la meitat d’una orada al forn amb la seva ceba, les seves patatetes...

En veure aquella flaquesa, el cambrer no va tenir altra pensada que dir-li al marit de la meva amiga: li farà un tipet!

La meva amiga per cortesia ― i perquè també té una edat― i perquè volia seguir anant al restaurant i per poder acabar el dinar tranquil·lament, va fer un mig riure ―que el puc imaginar una mica torçat i forçat en mig d’una cara de mal de panxa... i es va menjar les postres perquè és el plat que més li agrada de tots els àpats.

Però si aquella relliscada del cambrer l’hagués sentit la meva filla, aquell pobre desventurat hauria quedat, com a mínim, colgat de capellans, de les exigències i reflexions que la meva filla li hauria dit tot cridant.

I la meva filla tindria més raó que la meva amiga. I em fa por pensar que jo, potser i segurament, hauria reaccionat com l’amiga.

Tants els «tipets» com els «tipassos» se’ls esculpeix cadascú segons les seves possibilitats, prioritats o fam d’aquella de menjar llops per dinar. I ni els «tipets» ni els «tipassos» són dels marits ni de les esposes.

Cadascú carrega amb els seus ― més o menys― quilos i músculs, feina amunt, feina avall, cap al gimnàs o a la pastisseria.

L’agilitat o la feixuguesa de les esposes no és pas dels seus marits. Oi que molts d’ells arrosseguen la seva panxa cervesera sense demanar permís a les seves esposes?

Estic més que convençuda que el xicot no ho va dir amb cap mala intenció. Però l’edat ―avançada― i el pes de la mala sang del patriarcat encara fan estralls.

Per això, quan hi ha homes ―i fins i tot dones― que es queixen de les exageracions ―segons punts de vista i edats― d’algunes feministes, sempre els responc el mateix: per més que exagerin, exigeixin, supliquin, demanin... encara estem a anys llum d’empatar. I abans no haurem arribat a una igualtat quasi igual, encara falten moltes exageracions.

Sobren acudits masclistes d’aquells que encara s’escapen sense ser conscients de tot allò que signifiquen. Perquè són moltes generacions d’acudits masclistes amb dones que ha hagut de riure de la seva pròpia dissort.

I és que cal, es tingui l’edat que es tingui, i el «tipet» o el «tipasso», anar erradicant comentaris de bona fe però molt masclistes.