La vescomtessa dissortada (4)

Les meves donzelles li van agafar aversió a Ruth perquè els prenia les feines que elles haurien desenvolupat i, a la llarga, s’haurien pogut convertir en indispensables per Maria. D’aquesta manera, moltes, consolidaven la seva seguretat, el seu futur. I elles també van començar a covar una altra invisible teranyina, potser més tòxica, per descabdellar la seva venjança
Jo li vaig encarregar la feina de vestir la meva filla a Ruth perquè ho feia amb gran habilitat. S’asseia a terra amb les cames estirades i s’hi posava entremig un coixí allargat que li arribava fins als turmells. Damunt del coixí hi parapetava el bolquer de lli i les calcetes de llana, que era el primer que li posava per protegit i escalfar la pell. Després amb una tira de roba de cotó enrotllada a una vara de fusta, la hi lligava, començant per la punta al turmell. I de baix cap a dalt, anava embolicant-la, a base de bandes creuades sobre el cos, de tal manera que la nena, al final, semblava una mòmia. Per sort, Ruth ja coneixia la moda italiana i no li estrenyia tant fort, la roba al cos. No els deixaven les extremitats soltes per por a deformar-les o a fer-los-hi algun esguerro amb algun moviment brusc.
Tròtula s’ho mirava tot —com li havia ordenat la seva mare, perquè volia que aprengués el mateix ofici que ella—, com si Maria hagués estat una germaneta seva. Mai no va protestar perquè la seva mare atengués una altra nena. Amb tot, algunes vegades sentia que li parlava amb la seva llengua. Les meves donzelles s’hi empipaven tant que vaig haver de prohibir-li.
Quan Maria va fer deu mesos i ja portava la saia que li permetia tenir les cametes lliures, intentava caminar agafant-se per tot arreu. Maria era una nena inquieta i obstinada. Jo era feliç amb ella, però malauradament Tròtula competia amb mi pel seu afecte.
Joan Alfons va tornar i només de sentir-lo, abans de veure’l em van agafar tremolors i esgarrifances. Llavors Ruth em va explicar un secret. Va córrer cap a casa seva, arrecerada dins la nostra fortalesa, i em va portar unes herbes remeieres. Unes havien de servir-me per tranquil·litzar-me quan el meu marit m’obligués a deixar-lo entrar de manera brutal dins el meu cos. Les altres podien servir per deixar-lo a ell amb el seu membre inert.
Ella, després de casar-se amb Simó i seduir-lo li havia demanat que li ensenyés a llegir i escriure. Li va fer entendre que això els ajudaria a agafar confiança i que, entre els dos, podrien ampliar més coneixements, per ser més bons en les seves professions.
Simó havia accedit ràpidament quant a la lectura. Algunes dones de la seva època —només les de classe alta, en sabien— però mai se’ls permetia aprendre a escriure per por del que poguessin fer amb les paraules lligades. Molt poques ho aconseguien. I Ruth, d’amagat, amb l’ajuda del seu marit,n’havia estat capaç. I ho havia fet per poder llegir tractats de medicina femenina. N’hi havia molt pocs, però eren de gran utilitat.
Immediatament, vaig escollir la segona de les possibilitats: la que impediria Joan Alfons fer-me el mal —que ni tenia en compte—, mentre intentava concebre el seu hereu. Joan Alfons mai m’havia mirat com si hagués estat possible que jo el pogués voler. Ell deuria tenir alguna altra dona al cap que, tot i que jo era maca, en deuria ser més.
Ruth sí que era maca. Els seus ulls eren clars i els seus cabells rossos. Però sobretot, tenia un misteriós desafiament a la mirada amb el que semblava embruixar a qui la mirava. Jo envejava la valentia que reflectia el seu esguard. Com m’hauria agradat ser valenta com ella! Però jo pertanyia a una família acomodada i, fins al moment del casori, no havia necessitat cap valentia per a res. Ella provenia d’una jueria on li havien matat pràcticament tota la família. Ella s’havia hagut d’entrenar a la força i des de petita. Jo ho estava fent des que havia hagut de deixar la meva família. Amb tot, jo tenia molta voluntat i volia lluitar amb dignitat per saber complir amb el paper pel qual m’havien educat.
Li vaig fer empassar aquell beuratge a Joan Alfons i va ser quasi pitjor el remei que la malaltia. Es va posar molt furiós i em va donar tota la culpa del seu fracàs a mi. Jo, confiant en les herbes de Ruth, per dissimular, em vaig mig espatarrar damunt del llit, amb les cames obertes fent veure que estava a la seva disposició. Amb tot, seguia tremolant i amb una por terrible.
Al cap de dues nits, la copa de vi el va fer sospitar i no en va tastar ni una gota fins que es va assegurar que, de tantes vegades com m’havia posseït, havia d’estar forçosament embarassada.
Amb menys d’un mes, que a mi se’m va fer espantós, en va tenir prou. Després, ens va fer saber que marxava, però que quan tornés per al naixement de l’hereu, no volia veure mai més la taca de Maria. Ruth tenia permís per adquirir tots els ingredients necessaris.
I ella va fer un preparat que havia trobat al manual Flors del tresor de bellesa. A tres unces d’excrement de sargantana, una unça de pols de carabassina seca d’arrel d’erb, una de mirra i una de sang de llebre, hi va afegir mitja unça de sucre candi i mitja de mel. Ho va barrejar tot amb suc de llimona i després, per dessecació, en va fer troquiscs i va començar a aplicar-ho, amb paciència i constància, a la pell de la galta de la nena.
Maria, com que li picava molt, es rascava i Ruth, sense voler fer-la patir, va acabar per lligar-li les manetes perquè no es fes més mal. Quan la taca va començar a agafar un tacte més ressec, per evitar mals majors, en acabar l’efecte de la pomada, Ruth li posava a la pell un preparat de sagí de gallina barrejat amb càmfora. Després li rentava la cara amb clara d’ou. Maria no es va queixar tant. La pell, a poc a poc, se li va tornar a posar saludable.
Quan va ser més que evident que jo ja no tenia la sang lunar i que, per tant tornava a estar embarassada, entre Ruth i jo vam decidir avisar una mica més tard el meu marit. Així, l’infantament seria més agradable. No sabia per quina raó, però notava que Ruth li tenia aversió al meu marit. Si podia, sortia amb la seva Tròtula de la seva presència.
A mi, em donava la sensació que em desemparava, però ho entenia pensant que volia ser discreta. El que en aquells moments m’estranyava més de Ruth, era atrapar-la sovint amb les dues nenes despullades i sota el raig de sol que entrava per la finestra, per mantenir-les calentes i poder veure-les bé. Els resseguia el cos, amb minuciositat, comparant l’una i l’altra. Un dia, em vaig atrevir a preguntar-li què hi buscava en aquells cossos perquè semblava que hi hagués de trobar alguna cosa que la pertorbava. Tan sols em va respondre que vigilava atentament que no els sortís res que pogués ser símptoma de cap malaltia.
La taca de Maria no marxava i vaig decidir no esgarrar-li més la pell. Li vaig dir a Ruth que guardés una mica del preparat per quan tornés Joan Alfons fer veure que li fèiem el tractament. Però ja només li posàvem la clara d’ou per fer-li la pell més bonica.
Abans del part, em va arribar un regal de Joan Alfons que em va estranyar moltíssim. Era una maragda molt gran que —el missatger em va informar—, segons ordres del meu marit, havia de portar penjada al coll perquè es creia que afavoria els naixements de nens mascles.
Me la vaig posar immediatament i ni me la treia per dormir. Jo volia el nen més que ningú per estabilitzar la meva posició dins del castell.
I va néixer el nen que jo tan necessitava i li varem posar, com corresponia, el nom de Joan Alfons II d’Haro. Quan ell va arribar, després de comprovar per tot el cos si tenia algun taca, va sentir-se tan orgullós que no em va fer cap retret. Ni cap elogi, tampoc; era la meva obligació. Va organitzar una magnífica celebració de bateig, fent un enorme dispendi, i proclamant als quatre vents que tenia un hereu. Ho va fer amb tota la intenció perquè tots els parents i coneguts sabessin que en aquella fortalesa hi havia nascut un home que, el dia de demà s’hauria de casar. Ell volia aconseguir un bon partit que li reportés bons beneficis al seu llinatge. Després se’n va tornar a anar sense ni preguntar per la taca de Maria. Em vaig pensar que, de la nena, no se’n preocuparia mai més. Però em vaig equivocar.
A mi, el nen, no em va agradar. Em feia pensar en el meu marit i no podia, encara que m’hagués agradat, estimar-lo.
El que em va estranyar va ser que Ruth, tot i que n’havia de tenir cura, li feia poc cas. Vam buscar una altra dida perquè Ruth no tenia llet i, amb l’excusa que les meves donzelles li tenien rancúnia, els va deixar el nen a elles. Però elles ja tenien el seu pla.
Ruth també. I ni me n’havia adonat. Jo només estimava Maria, era el meu únic recer. I Ruth me la va robar. Era la seva venjança, i l’ànsia per assegurar el futur de la seva filla.
Tròtula, ensenyada per la seva mare, sempre jugava al que volia Maria. I si Maria volia alguna joguina de les poques que Tròtula tenia, Ruth li havia ensenyat a deixar-la a la meva filla, tot i que algunes vegades, li regalimaven galtes avall, furtives llàgrimes delatores de la seva bona voluntat exigida, en secret, per la seva mare. La nena , tot i ser petita, era molt conscient del que la seva mare li inculcava. Mai no es queixava. Innocent de mi, vaig pensar que era normal, perquè la nena havia d’acontentar la filla de la seva senyora. Però no era pas això.
Un dia, Tròtula, ensinistrada com estava per la seva mare, va ajudar Maria a adormir-se. Li va agafar el ditet, se’l va posar a la boca i, amb delectança, li va anar xuclant, a poc a poc, relaxant-la, fins que la son es va apoderar de Maria. La meva filla s’hi va mal acostumar ràpidament. Jo vaig pensar que era un joc de canalla. Però quan me’n vaig adonar les dues nenes s’adormien juntes i el dit de Maria, invariablement, era a la boca de Tròtula. Quan Tròtula no hi era, Maria plorava i plorava, cridant-la, fins que s’adormia. Ruth ja havia aconseguit un petit èxit.
Malauradament, se’m van anar esmunyint els mesos de tranquil·litat que m’atorgaven els infantaments i, capficada com estava veient les nenes tan unides, em va comparèixer Joan Alfons. Amb les meves anteriors experiències havia après a no sentir-me tan humiliada ni a experimentar tant de fàstic ni repulsió.
Les envestides de Joan Alfons ja no van ser tan dures. El meu rebuig l’excitava i, en no notar aquella primerenca repugnància, no podia fruir tant de dominar-me al seu antuvi contra la meva voluntat. Amb tot, com que va voler anar per feina, en pocs dies em va deixar les parts més íntimes tan irritades, que vaig necessitar un preparat de Ruth.
Quan ell va marxar, em vaig adonar que Tròtula també posava el seu dit a la boca de Maria per adormir-se juntes, entre riallades i abraçades. Adormides, se les veia plaents, i van acostumar-se, sempre que es cansaven, a estirar-se a terra i a xuclar-se els dits amb parsimoniosa delectació. Vaig prohibir-los-ho amb quatre crits ben forts i contundents perquè no hi tornessin mai més. Però elles havien adquirit l’hàbit, i en fruïen d’amagat meu.
Ruth m’anava guanyant terreny. Va ensenyar Tròtula a cantar i, amb la seva dolçor i aquella beutat encantava els sentits de la meva filla. Quan Maria tenia mal de panxa o li sortia algun queixal, es posava nerviosa o s’enfadava, Tròtula se la posava a la falda, li aixecava els faldons, se’ls aixecava ella i, amb la pell contra la pell, amb el plaer de la tebior del contacte, recolzant-li el cap contra el seu pit, li cantava cançonetes dolces i amoroses.
Feien gràcia, però jo hi veia alguna cosa estranya que no sabia identificar. Tròtula va aprendre tantes cançons i tan boniques que fins i tot, les meves donzelles es delectaven amb els seus càntics. I llavors va arribar el moment, elles també van estendre els tels de les seves teranyines.
Em van exigir, acusant Ruth d’ensenyar-li a la seva filla els resos i celebracions dels jueus, que la nena es quedés a les meves cambres i no marxés mai més amb la seva mare. Em va semblar que, expressament, per fer-me patir més, m’estaven amagant alguna informació que jo no podia o no em convenia saber.
Ruth va protestar i protestar, però ella res no podia fer (a mi m’està bé sense el verb, però com vulgueu...contra la meva voluntat. I jo, tot i que hagués preferit recolzar-la —no pas a les meves donzelles—, depenia del que elles informessin al meu marit. En part, vaig ser prou conscient que Tròtula passaria més estones amb Maria, però vaig pensar que sense Ruth, potser aconseguiria tornar a fer meva, la meva filleta.
Ruth va haver de deixar Tròtula uns quants dies amb nosaltres, però s’apropava el part i...