El meu marit no sols va sortir rabiós de l’estança, sinó que va desaparèixer de les nostres vides com, un any més tard, també ho van haver de fer les nostres respectives filles.
Després d’aquella ordre, Ruth i Tròtula van tardar molts dies a tornar. A mi, m’estranyava, però no em preocupava. Maria, que ja no sabia viure sense Tròtula, s’escapava a buscar-la. Vaig fer-la seguir i em van informar que les nenes es trobaven d’amagat, s’abraçaven. Tròtula li cantava cançons, feien veure que s’adormien, amb el dit de Tròtula a la boca de Maria... Fins que un dia, una donzella em va dir que, en acomiadar-se, Tròtula havia besat Maria. Ho va dir d’una manera lletja, estranya. Insinuant més del que deia. Vaig preguntar Maria i em va respondre que no n’era pas conscient, que Tròtula, per a ella era com una germana.
Vaig fer tancar Maria a la seva estança amb una estreta vigilància i vaig fer cridar Ruth. Estava terriblement preocupada pel que li podia passar a la meva filla i a mi mateixa si es descobria aquell fet. Li vaig engaltar el que feia molts anys em corsecava.
— Podeu explicar-me d’una vegada per què li heu ensenyat a Tròtula a robar-me l’afecte de Maria?
— Tinc moltes raons senyora, que no justificaran mai la meva mala conducta però, tampoc a vós us ajudaran a viure millor. Amb tot, us en puc explicar una part que us permetrà entendre’m.
— Res del que em pugueu explicar justificarà el que heu fet a les nostres filles.
— Nosaltres vivim amb por, senyora! La situació dels jueus s’ha anat tornant extremadament dura i perillosa. Després dels aldarulls de Girona, s’ha posat de moda tirar rocs a les teulades dels jueus. Sovintegen les humiliacions, vexacions, denúncies de crims inexistents. La situació dels jueus, ni que siguem conversos, a l’Espanya cristiana és cada vegada més perillosa i la protecció dels senyors, cada vegada més injusta; molts ja no s’atenen ni a pactes ni a promeses. Vós sabeu perfectament com és el vostre marit... I a mi, em va semblar que creant un lligam entre les dues nenes, podia salvar la meva filla, que podria viure a l’empara de la vostra.
— Jo mai no us hauria fet cap mal!
— Però el vostre marit, sí!
— Del meu marit, també m’amagueu alguna cosa que jo no sé.
— Però jo no us ho puc explicar sinó vull que ens mati a tots tres.
Tot i que Ruth m’havia impedit gaudir a gust de l’afecte de la meva filla, podia entendre-la. La por que tan bé dissimulava —especialment de l’adversitat que no podia preveure—, li feia tant de mal, que li arrencava del fons de les nostres entranyes, els seus pitjors defectes. Estava molt ressentida i s’havia tornat venjativa. Ella volia protegir i assegurar el futur de la seva filla i, a ser possible, el seu també.
Els últims dies que Maria i jo vam passar juntes, van ser molt tristos. Ella també sentia una por molt gran, en un cos molt petit. A ella l’aterrien altres problemes. Ella no podia suportar la idea de marxar de casa i que tothom li veiés la taca. Que amb la mirada li fessin entendre que era lletja. Tròtula sempre l’havia tractada com si fos preciosa. Jo intentava consolar-la, però ella només plorava i plorava. Vaig permetre que Tròtula vingués a veure-la per tranquil·litzar-la. Van jugar i parlar, tota l’estona, davant la meva presència. Però en marxar Tròtula, Maria em va agafar un mocador de fil i randes, se’n va introduir un extrem a l’orella esquerra i, per l’altre extrem, el va serrar amb les dents, cobrint la taca.
No em vaig voler barallar amb ella perquè ja sabia que les monges li traurien el mal costum amb mals modes. I així, la tensió dels últims dies, no va ser tan dura. Segur que la idea no havia estat de Maria, o potser ni de Tròtula.
Les dones, totes, per algun motiu o altre, vivíem amb por. Era per a nosaltres, una època de poques consideracions i escassíssimes concessions.
II
L’estança de Maria és força austera: un parell de tapissos per aturar la gelor del fred, un llit alt amb el seu escambell i una caixa de núvia amb roba. Per terra un joc d’escacs. Només hi destaca el regal que li va fer la seva mare, per calmar-li els ànims, quan va tornar tan decebuda del convent. Era un moble que s’havia posat de moda entre les noietes instruïdes. Mig tocador, mig escriptori. Podien utilitzar-lo tant per escriure les seves cartes, com per guardar-hi els seus secrets o els seus perfums. A Maria li va fer molta il·lusió i, quan Tròtula el va veure, es van mirar còmplices. El moble portava una clau per amagar uns calaixets que podien convertir-se en l’amagatall perfecte per als plans que ordien en les seves xerrades privades.
Avui, Joan Alfons ha tornat per obligar Maria a complir la seva paraula. Fa uns quinze dies que ella té l’edat acordada per complir amb el seu compromís. Maria sap que ha d’obeir i ho ha de fer submisament, com li pertoca, com li han ensenyat que ha de ser. Les monges del Monestir de Cañas i la seva mare ja s’han encarregat d’educar-la com cal.
Al cap li ve la història de la reina Joana I de Navarra, obligada a casar-se, per la seva mare, als onze anys! Al menys, ella en té quinze! O la de la Infanta Isabel de Castella, que el seu pare va casar amb Jaume II d’Aragó, quan només en tenia vuit i hagué de marxar, tan nena, cap a la cort del seu futur espòs, que ja en tenia trenta-dos!
Maria, que coneix bé el seu pare, tot i arrossegar el seu complex de lletjor des de petita, té més por de desobeir el que el seu pare li mana, que ser la deshonra familiar.
Des que ella pot recordar, ha sabut que era lletja. Els terrorífics comentaris sobre la seva esgarrifosa taca, l’han martiritzat tota la vida.
—Qui ens la voldrà aquesta filla amb una taca a la galta i amb el front tan colgat de cabells?
I Maria passava la nit desperta, somiant que ningú no la volia per esposa i essent desheretada; fent de minyona en una casa burgesa on la menystenien per ser una noia de l’alta noblesa, abandonada per la seva lletjor.
—D’on ha sortit aquesta nena tan lletja, en aquesta família?
I ella se sentia l’essència de la deformitat, la figura humana més repugnant.
La seva arrel rebel i l’estimació de Tròtula l’han ajudat a no acoquinar-se i a lluitar per la seva dignitat. Ara ja sap, tot i el dolor, enfrontar el seu destí. Però tancada i sola, a la seva habitació, plora plors de por. Se sent incapaç de complir amb el seu deure. Està tan abatuda que els seus plors ressonen per tota la fortalesa.
Maria s’empassa les llàgrimes i la por mentre sent que uns artells truquen a la seva porta.
Constança s’adona immediatament que Maria ha estat plorant i endevina el seu sofriment.
— Què tens, Maria?
— Ja ho sap, mare. No pot intercedir per mi, al pare?
— Saps molt bé que no, Maria. Ell fa el que creu més convenient per a la família. Aquesta aliança és necessària i bona per a tots nosaltres. I si el rei l'hi va suggerir per assegurar-se la seva fidelitat, ell ha d’obeir-lo. Ara ens convé que aquest rei, al que ara servim, no dubti de la nostra fidelitat, ja que el teu germà gran és a la seva cort per tal d’assegurar la seva carrera militar i relacionar-se amb la més alta noblesa de la corona aragonesa. Fetes les esposalles, el teu pare té la intenció de sol·licitar també l’acceptació del teu germà petit. Fixa’t, gràcies al teu sacrifici de prometatge i casament, probablement, els teus dos germans podran fer carrera a la cort. Aquesta aliança ens pot resultar molt profitosa. A més, si els teus germans estan a la cort, us podreu veure més sovint.
— Mare! Si ja sabeu que això no podrà ser, per què m’ho dieu? Els meus germans també estan obligats a obeir i a fer tot el que se’ls mani fins que ells —si en saben i en són capaços—, puguin mostrar la seva vàlua destacant per les seves actuacions bèl·liques o diplomàtiques. De què ens serveix, doncs, tanta noblesa, si sempre estem obligats a fer allò que el rei vol, mana o exigeix?
— Si ho saps aprofitar amb intel·ligència et pot servir de molt...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada