La vescomtessa dissortada (5)

Ruth va haver de deixar Tròtula uns quants dies amb nosaltres, però s’apropava el part i, les meves donzelles, de les quals havia esperat alguna complicitat o la revelació d’algun secret, no em van fer ni cas. Es volien venjar d’ella, per haver-les desplaçat.
Tròtula, que estranyava la seva mare, s’amagava pels racons agafant Maria per la panxa i estrenyent-la amb el seu braç, molt fortament, com si la retingués com un hoste.
Vaig decidir que totes aquelles angúnies no podien ser bones per ningú. Totes érem dones i no ens sabíem ajudar.
Vaig demanar disculpes a Ruth i li vaig tornar la nena. La seva fredor ja s’havia fet més seca, més ressentida.
Tròtula, amb la seva mare, va tornar a la normalitat i les nenes van iniciar un nou joc: com si juguessin a esclaves i reines. Maria sempre era la reina i Tròtula sempre feia el que ella volia. Ella li cantava i la gronxava. Ella la consolava i l’acariciava quan estava trista. Jo ja no comptava.
Ruth s’ho mirava impassible, però amb el triomf als ulls. Jo em turmentava per la pèrdua i el desamor. La meva mirada s’anava enfosquint. Quan m’adonava que les nenes juntes eren felices i que només es necessitaven l’una a l’altra, les llàgrimes em venien als ulls desconsoladament i irrefrenables. No em volia queixar a Ruth, perquè li devia molt i perquè encara la necessitava per al meu tercer infantament. Ella era plenament conscient que jo estava desemparada i ho va ben aprofitar. Amb tot, els seus serveis com a llevadora van ser irreprotxables.
Tan trista estava de sentir la meva filla, tan llunyana, que vaig perdre la gana i les ganes de viure. En un racó del meu cap, m’assaltava el desig de parir una altra nena i fer-ho millor, no deixar-me-la prendre. Però d’altra banda, només d’imaginar-me la figura del meu marit rebolcant-se i fent-me rebolcar al meu llit, amb ganes o sense, preferia un altre nen per posar fi a les nostres relacions. Tot i la meva covardia, estava disposada, així que tingués un possible successor per al meu hereu, barrar les portes de la meva alcova al meu marit.
Aquest cop ni tan sols li havia fet arribar la notícia del meu embaràs. Però ell va arribar. No pas per veure’l néixer, que hagués estat un bon destorb, sinó perquè algú li havia fet arribar la notícia d’un nou baró. Va córrer per imposar-li el nom que ell havia triat: Àlvar Díaz, i per donar-lo a conèixer a nobles i senyors que tinguessin filles del mateix any.
Amb Àlvar Díaz, em va passar el mateix que amb Joan Alfons, l’hereu: tampoc no em feia gràcia. Aquell segon xiquet no s’assemblava tant al seu pare, però jo ja estava escarmentada i em faltaven les forces per decidir-me a estimar-lo. Amb els homes, les dones corríem molts perills perquè, sempre embolicats en guerres i disputes, la mort els solia sorprendre abans d’hora i inesperadament. A més, la família del meu marit, amb la qual faria l’aprenentatge com a súbdit i bon guerrer, era molt bel·licosa i es querellava per tot.
La meva situació era deplorable. De la soledat, que m’havia aclaparat al castell en arribar-hi, ara em pertorbava l’impossibilitat d’estimar i la realitat de no ser estimada ni pels meus propis fills. La felicitat, me l’havien arrabassat de males maneres, me l’havien robat amb indignes astúcies i me l’havia deixat prendre per falta de coratge. Un escàs coratge que ell m’havia esmicolat la mateixa nit de noces.
Em venien ganes d’agafar Maria i fugir. I tornar-me’n cap a casa, amb la meva família. Però sabia que no em voldrien perquè amb una actitud com aquesta, m’hauria deshonrat a mi mateixa i els hauria deshonrat a ells. Perquè tota la culpa cauria en el fet que no m’haurien educat prou bé i que jo no hauria estat a l’alçada de les seves exigències com filla.
Pensar en actituds més tràgiques, a mi, no m’ho permetia la por que m’havien encomanat a la condemnació eterna. Però del cert, no sabia quina condemna era pitjor.
Per no morir de pena, vaig haver d’acceptar el fet que, les dues nenes s’estimaven com germanes de sang. Aquesta era la vertadera venjança de Ruth. Ho va planificar i se’n va sortir. Què li hauria pogut fer ella al meu marit? Mai no m’ho explicaria i ni jo ni elles, mai no ho sabríem. El meu marit tampoc.
Si podia gaudir d’alguna estona a soles amb la meva filla, intentava inculcar-li els valors que a mi m’havia ensenyat la meva mare. Maria també necessitaria ser submisa per no patir més del que ja m’havia tocat a mi. Però Maria, no tenia l’esperit submís, era més aviat inquieta i rebel. I llavors, tampoc vaig saber si seria més infeliç essent submisa o essent rebel. I per viure una mica més apaivagada, em vaig deixar convèncer que ser rebel, li podia ser útil —no pas per guerrejar ni fer malifetes—, sinó potser per poder lluitar una mica pel seu destí i, potser, llaurar-se un trosset de felicitat.
Les nenes anaven compartint les seves vides sense necessitar de ningú més. No volien jugar mai ni amb els germans de Maria ni amb d’altres nens ni nenes de la fortalesa. Quan s’hi veien obligades, els suposava un destorb de la seva intimitat cada dia més intensa.
Em vaig esforçar per trobar una solució i vaig demanar a les meves donzelles que també portessin els seus fills per iniciar una mena d’escola entre tots. Cap d’elles em va portar cap filla. Tròtula i Maria no els agradaven com a amigues de les seves filles.
Les complicitats i venjances feien molt difícil la convivència. Cadascú es movia pels seus interessos i jo, al mig, no era prou capaç per solucionar-ho.
Les donzelles encara es van aferrissar més contra Ruth. D’amagat, quan ella no ho podia evitar, van ensenyar-li a Tròtula a resar en llatí les nostres oracions. Ruth ho tolerava en silenci; era prou llesta com per saber que aquell coneixement, a la llarga, pels seus plans, podia ser beneficiós tant per a la seva filla com per a ella mateixa i el seu marit.
Estic segura que si Ruth no ho hagués volgut —ella que tenia tanta fortalesa i voluntat d’esperit —, les hauria escanyat totes amb una sola mà. Però la seva situació social, si no ho volia perdre tot, perdre tot allò pel que lluitava i jo no sabia endevinar què era, no li permetia dir ni una paraula més alta que una altra.
Tròtula no va resar mai en llatí davant de la seva mare. I no ho va fer de veritat fins que no ho va necessitar. Tròtula sempre feia tot el que la seva mare li manava.
El petit Àlvar ja havia fet dos anys i Joan Alfons no havia tornat. Tot i les meves pors i covardies, m’alleujava no veure’l pel castell. Havent fet costat a les meves donzelles, i pel meu tarannà pacífic i submís, vaig pensar que, si arribava, em sabrien defensar davant d’ell. Però estaven ressentides per la meva relació amb Ruth que els semblava, les humiliava. Ruth només era una jueva. Així, el dia que va tornar, havent acabant l’àpat i veient que ell ja tenia al cap el meu cos i les seves disbauxes, al·legant pretextos diversos, es van esmunyir, una rere l’altra, de la meva vora. M’hi van deixar sola. Només Ruth em va socórrer. Es va plantar davant d’ell i li va dir que ja havia complert amb el meu deure, que la seva actitud no havia estat l’adequada com per a mantenir més relacions amb mi i que si estava necessitat que fes el que estava acostumat. Joan Alfons — que per la inimaginable gosadia de Ruth va tardar uns segons a reaccionar—, se la va mirar amb ulls libidinosos. Pel cap li va passar la idea d’emportar-se Ruth a la seva cambra i un somriure se li va començar a notar al llavis quan, Simó, que també estava pendent de la seva muller, va sorgir de la foscor per dir-li que Tròtula tenia molta febre i la necessitava. Era mentida i jo ho sabia. Joan Alfons va donar el permís a Ruth per retirar-se. Simó es va atansar al meu marit i, casi a cau d’orella, li va explicar que jo havia contret una petita infecció vaginal per culpa de l’aigua que havia utilitzat per banyar-me. Li va dir que podia ser contagiosa i que li podria deixar seqüeles.
A Joan Alfons se li va posar cara de mil dimonis i va ordenar Simó que li busqués una bona femella. L’estada de Joan Alfons només va durar fins que es va atipar d’aquella pobra noia que, per misèria, Simó, li havia portat. Després va tornar a marxar i jo em vaig sentir mig feliç perquè algú m’havia emparat i m’estimava una mica. Tant Ruth com Simó m’acabaven de demostrar una mica d’afecte. Al cap d’uns dies, els vaig fer venir a les meves estances i els vaig regalar un canelobre de plata de set braços amb incrustacions de pedreria — molt més ric que el que el meu marit els havia obligat a cremar—, i els vaig insinuar que jo no tenia cap problema amb les seves pràctiques religioses. Vaig voler ser agraïda amb ells perquè era prou conscient que, tot i la seva ajuda, amb el pes de les seves lleis i de les nostres — les que ens aclaparaven uns i altres—, la vida ens era difícil a tots. I cadascú vetllava per tirar endavant amb els seus conflictes i sentiments, amb un senyor que només en tenia el títol per herència, però no ho era. El mal fer del meu marit, ens perjudicava a tots quan, d’haver-se comportat d’altra manera, la vida al seu voltant hagués pogut ser molt més agradable. Joan Alfons era un home sense escrúpols i li fallaven les maneres i els sentiments. Potser ningú no s’havia pres la molèstia de fer-li aprendre.
Joan Alfons, molt enrabiat, ens ho va fer pagar molt car. Al cap just d’un parell de setmanes va tornar amb una carta i ens va reunir a tots, a la sala de parament, amb nenes incloses.
Maria i Tròtula, en complir els set anys, haurien de marxar de casa. La carta venia signada per l’abadessa del monestir de Cañas, on la seva família hi tenia molt ascendent per les donacions que hi havia fet i per una avantpassada seva que n’havia estat la priora. Maria hi entraria, com a novícia, per millorar la seva instrucció i per preparar-se per al matrimoni. Jo no en sabia res però Joan Alfons, també havia signat altres papers. Tròtula només hauria de fer-li de donzella.
Maria va protestar, cridar i espeternegar. No volia marxar de casa! Son pare li va clavar una plantofada i em va exigir que l’eduqués millor.
Sense donar més explicacions, va fer senyal que tothom marxés. Jo també em vaig disposar per retirar-me. Però amb una tibada del braç em va fer tornar a asseure.
Ruth, no el va obeir i, amb una arrogància que em va sobtar, li va etzibar que cap monja voldria acceptar una nena jueva. Joan Alfons li va respondre que ella sabia prou bé com havia aconseguit que l’acceptessin. Es va notar, fins i tot, com de darrere la paret, els que havien anat enretirant-se, s’havien esglaiat.
— Fora! Us he dit que marxeu!
I Ruth també es va sentir foragitada. Darrera d’ella, ell mateix va ajustar la porta. (canvi de format)
Jo estava espantada pensant que m’explicaria algun fet terrible. Quelcom que feia molts anys sospitava, però que mai no m’havia atrevit ni a preguntar ni a aclarir.
— Les nenes passaran cinc anys al monestir. L’abadessa Arnalda, — que ja et dic ara, no té cap virtut que s’assembli a la bondat—, supervisarà la seva educació, com a priora que és. Ella ja sap la decisió que he pres i, ara, te l’explicaré a tu perquè ni se t’ocorri de fer cap comentari a cap amic ni conegut.
Jo romania callada esperant qualsevol notícia que em faria mal.
— He signat un contracte matrimonial, amb paraules de present, per a la nostra filla. Es casarà, així que compleixi els quinze anys amb Felip I Ferrandis, baró de Castre i Pomar, nét de Jaume I el Conqueridor i fill del bastard Ferran Sanxís que el rei va tenir amb Blanca d’Antillon.
— I per què la caseu a l’Aragó, si les vostres terres són...
— Perquè ara m’interessa una bona relació amb el rei aragonès. Estic obligat a mantenir el contracte perquè he signat ja un document. Però si per alguna raó em surt un pretendent millor, no ho dubteu, em faré enrere.
— Mai no hauria dubtat una cosa així de vós. Ja us conec!
Vaig pensar que la fidelitat només la pot gaudir qui és fidel. L’infidel no la valora i no es pot permetre el luxe de regalar-la. Jo ja sabia que havia de perdre la meva filla. Fins i tot, l’hagués pogut casar més aviat i jo no hauria tingut ni el dret de queixar-me. Ningú no m’hauria fet cas. Era l’habitual entre les famílies de la nostra posició.
— Quan surti del convent, als dotze anys, perquè només s’hi poden quedar les que es faran monges, us en quedarà tres per acabar d’ensenyar-li el que les monges no saben. Ja m’enteneu. I pobra de vós si em fa fer el ridícul! Sort que no saben que és tacada de galta!
— I per què deixeu que marxi Tròtula? No hi esteu pas obligat a pagar la seva educació.
— I vós què sabeu! Jo sempre faig el que em dóna la gana! I no em torneu a provocar mai més —i es va atansar a la porta perquè el sentissin bé— perquè us foragitaré del castell. A tots! M’heu entès?
El meu marit no sols va sortir rabiós de l’estança...