La vescomtessa dissortada (7)

— Si ho saps aprofitar amb intel·ligència et pot servir de molt. Estàs molt ben educada per portar una casa senyorial i per lluir socialment. És d’aquí d’on podràs treure el teu poder si, quan el reconeguis, i t’agradi, el sàpigues exercir. Això sí, sempre amb molta discreció, sense aspirar mai a cap reconeixement públic. Hauràs d’estar contenta, satisfeta i orgullosa de tu mateixa, solament per tu mateixa. Maria, jo no ho he sabut fer però, desitjo amb tot el meu cor, que tu en siguis capaç.
—No, mare! No vull competir socialment amb ningú, ni ordir plans a l’esquena del meu marit, ni buscar el meu profit. A mi m’agraden els llibres; vós m’heu inculcat la seva estima i en ells m’he refugiat. Sabeu perfectament com sóc de lletja i, com decebré el meu promès!
— Maria, tens moltes qualitats. La teva cultura és superior a la de la majoria de les noies nobles de la teva edat. No sent gens habitual, he procurat que el teu pare em donés llicència perquè aprenguessis no sols a escriure sinó també a llegir. Has volgut aprendre la llengua del teu promès i hem buscat un clergue que te l’ha ensenyada. Tens molts coneixements en matèries religioses. Saps coses que, fins i tot, les monges no m’han volgut acabar d’aclarir i tu tampoc t’has pres mai la molèstia de dir-me’n res. Jo, volent respectar la teva intimitat, tampoc no t’ho he preguntat. A més, saps tocar el llaüt, brodar...
— Però, sóc lletja! Què li diré al meu marit quan no em vulgui ni mirar? Sabeu mare que Maria de Montpeller, tot i ser molt rica i culta, va ser vexada i menystinguda per dos dels seus tres marits, perquè era lletja!
— Prou, Maria! Ell també sap el que ha de fer i, si no ho fa, tu t’hauràs d’espavilar. Jo prou que ho he hagut de fer i no estava tan preparada com tu.
— Però, vós, mare sempre heu estat bella, elegant, discreta...
— I de què m’ha servit? El teu pare, creus que m’estima? No! Però per educació, cada un de nosaltres compleix el seu paper. I jo, estic molt orgullosa dels meus fills, especialment de tu i de tot el que
sabràs fer. No tinguis més por i siguis conscient que tot i la teva falta de bellesa, portaràs rics vestits que desviaran la mirada cap als brodats, les joies, les teles... I el teu dot aconseguirà tot allò que, de moment, els teus encants, no puguin conquerir.
— Per això la meva dot és superior a la que estipula la llei, no? Jo us ho diré, mare: fins i tot el meu pare té més por que jo. Por de que la seva filla primogènita, el deshonri si és rebutjada!
— No, Maria! Saps perfectament que nosaltres som molt rics però, no tenim títols nobiliaris. El teu avi era el quart fill, no pas el primogènit. Va tenir herència, és clar, la que li pertocava, però cap títol. En canvi, el teu promès, té títol i ja ha recuperat les terres que havia perdut el seu pare. Coneixes prou bé la història. Així que, el dia que et casis seràs baronessa!
— Jo no vull ser baronessa, tinc por a ser repudiada!
— Saps perfectament que, ara, l’església ja no permet el repudi. Vaja, sols en cas d’adulteri. I tu ja t’encarregaràs que el teu marit no es vegi obligat a fer-ho. Et penses que no sé res del que tu i Tròtula esteu tramant? Com a bona esposa, i mare, tinc el deure de saber tot el que passa al castell i més, quan el teu pare és fora i jo m’he d’encarregar de tots els assumptes familiars. Jo, Maria, he donat els permisos perquè Tròtula o les donzelles que vosaltres heu escollit, hagin sortit de la fortalesa per anar a cercar tot allò que voleu. Jo he pagat i mai no t’he preguntat res. Sé que tot el que estàs fent, servirà per sentir-te millor i, com que recordo la meva por abans de casar-me, he fet la vista grossa per si te’n podia estalviar una mica a tu. No cal que m’expliquis res. Quan arribis a la teva nova família, si vols, per carta, em podràs explicar tot allò que ara no pots compartir.
Maria s’ha quedat bocabadada i ha perdut l’impuls per seguir discutint amb la seva mare. Mai no s’havia parat a pensar que la seva mare pogués estar al corrent del que ella i Tròtula tramaven.
Ambdues ho tenen tot ben calculat i no faran res fins que no hagin deixat el castell de Clavijo enrere.
Constança aprofita la reflexió de la seva filla per girar-se i donar per acabada la conversa. Però, Maria s’agenolla precipitadament i se li arrapa als peus suplicant-li clemència.
— Mare! No m’ho feu això, lliureu-me d’aquest casament!
Llavors, Constança, amb l’ànim de fer-li entendre la seva situació d’una manera més real, agafa un peó del tauler d’escacs de Maria i li posa a la mà. Sense escoltar els seus plors, surt per la porta. Abans, però, li recorda que no faci cap bajanada i que es vesteixi bé pel sopar amb el seu pare.

Arnalda, l’abadessa

Les nenes van sortir de Clavijo cap a Cañas a trenc d’alba. Després de passar per Logronyo i Navarrete, la comitiva tenia l’ordre del Senyor d’Haro de parar-se a Nájera, a resar pels seus difunts. Van arribar de fosca, a Cañas. El camí no era perillós perquè estava ben marcat i protegit ja que seguia la ruta de Santiago.
Les esperava amb ganes de fer-los passar, el que m’havia fet empassar el Senyor d’Haro.
Quan vaig veure Maria, no vaig ser capaç de dissimular l’angúnia que la seva taca a la galta em va produir. I vaig concentrar en aquella petita deformació —mirant-me-la amb una mal educada insistència fins a molestar Maria—, la humiliació de totes les ordres que el seu pare m’havia imposat. Tampoc no podia suportar la idea de tenir una nena mig jueva —no m’havia quedat del tot clar i per evitar l’enuig del senyor d’Haro no havia insistit en preguntar—, al meu monestir.
Les vaig portar immediatament, tot i ser molt tard, cap a la capella a resar en llatí. Volia posar en evidència aquella petita jueva. Però no em va sortir bé. La nena va resar amb tota correcció.
Empipada, per fer-los sentir el calfred de la mort, les vaig portar a la làpida on reposaven les restes d’Urraca, la tieta rebesàvia de Maria. Ella, en veure la filera de monges esculpides als laterals del sarcòfag, no va immutar-se. Aquelles monges tenien una rialla a la boca que donava la sensació que unes estiguessin parlant amb les altres i donant ànims a la difunta. Però de cop, Maria, sense cap mena de control ni consciència, es va precipitar sobre la llosa per enfilar-se a veure el rostre de la seva avantpassada. En veure la tètrica expressió de la cara esculpida, se li va glaçar l’ànim i va necessitar donar la mà a Tròtula. Però la nena jueva, no s’havia alterat, només havia estat pendent de la filla dels seus Senyors.
Després, les vaig acompanyar a la cambra on ja dormien les altres nenes. A Maria, li vaig assenyalar un llit ben situat al mig de la sala per evitar els rigors de l’hivern. A Tròtula, amb un gest desdenyós li vaig mostrar un llit arraconat, al final de la sala. Tròtula em va dir bona nit i es va inclinar per besar-me la mà, però jo li vaig enretirar. No volia tractes amb nenes mig jueves.
Els vaig dir que, per ser menors d’edat, estaven disculpades de resar maitines i laudes, però que en despuntar el dia, havien d’estar a punt per començar la jornada laboral.
L’endemà al matí, una noia de les que havia fet veure que dormia i ho havia sentit tot, em va confessar, que així que havia tancat la porta, Maria havia agafat la seva camisa i se n’havia anat cap al llit de Tròtula on, juntes s’havien colgat sota els llençols. Li havia semblat que es feien petons.