Maria Tudor
diumenge, 8 de desembre del 2013
diumenge, 1 de desembre del 2013
Casa't (o no), però sigues feliç!
Hola feminista! Feia molts dies que no parlàvem i ja ho trobava a faltar.
Abans de començar, però, un petit record per l'escriptora feminista
Doris Lessing, que tot just ahir, a l'edat de noranta-quatre anys, ens
va deixar.
Avui, ja que tenim tant a prop el Dia Internacional de la violència vers la dona, us volia parlar del polèmic llibre (no sense raó) "Cásate y sé sumisa" i de la seva escriptora Constanza Miriano.
En realitat us parlaré d'ella perquè del seu llibre,
no vull repetir cap de les barbaritats que hi escriu. Si voleu, podeu
anar al programa El Intermedio de La Sexta, on el Gran Wyoming, amb el
seu estil habitual, la va deixar per sota les clavegueres de l'infern.
No us el perdeu perquè ell comenta, amb el seu sarcasme habitual, cada
un dels paràgrafs on es posa més gràficament de peus a la galleda per
estar a les antípodes dels moviments feministes i per ser tan contrària a
la igualtat del col·lectiu LGBT (Lesbianes, Gais, Bisexuals i
Transsexuals).
Com pot ser que a 2013, una periodista amb quaranta-tres anys,
pugui dir tals barbaritats, les hi publiquin i pugui vendre més de
50.000 llibres a Itàlia? Segurament a Itàlia hi ha 50.000 homes
masclistes, a més de Il Cavaliere.
Com podeu suposar, moltes associacions feministes ja l'han denunciat. Jo, amb aquest text, sense passar pel jutjat, tinc la mateixa intenció.
Si llegim el seu blog, ens diu que és una fervent catòlica
(sort que no totes són com ella!) i mare de quatre fills. I amb un
parèntesi afegeix que els quatre plançons són del mateix marit (vés quin
aclariment més innecessari, no?). També ens diu que és periodista, però
això ja ho dubto més.
El que més m'ha cridat l'atenció de les seves fotos és la seva indumentària.
Si està presentant el llibre amb algun home d'església, va negra i
tapada fins a la mandíbula inferior. Però si va informal, va tan
lleugera de roba per la part pectoral del seu cos, que m'estranya que
pugui ser gaire submisa. Clar que a Itàlia hi fa molta calor. Jo, que
visc a Solsona i hi fa molt de fred, sense ser gens submisa, mai no he
ensenyat, ni a l'estiu, la meitat que ella.
Per a aquesta periodisteta, les feministes no tolerem
el seu treball perquè som "dones ferides" (així que ella no es va ferir
d'amor pel seu marit? o és que se li va rendir als peus, traspassada de
veneració?). A quina ferida es deu referir? Segur que es pensa que no
ens han anat bé les nostres relacions matrimonials. Estic segura, que
tan bé com les seves! O més!
També diu que les "feministes ferides" no hem trobat
la nostra veritable bellesa. Estarà parlant de la bellesa que ella
ensenya amb poc roba o de la de l'ànima? Jo em penso que de la segona,
però amb aquesta segur que no ens guanya.
Per acabar d'adobar-ho, hi afegeix que les feministes
no estem tranquil·les i no som felices amb la nostra vocació. Però no
especifica si es tracta de la vocació d'esposes, mares, dones o idiotes
(que deu ser la seva!).
I ja no vaig a dir més ruqueries d'aquesta aficionada al periodisme,
que més aviat sembla aficionada a muntar enrenous per aconseguir fama
i, possiblement diners... (si comptem que ha venut 50.000 llibres i li
ha quedat un euro per llibre, doncs feu càlculs!).
El que em queda per dir és que l'arquebisbe de Granada, F.J. Martínez,
que per força ha de ser un home culte, l'hagi recolzada. Ella potser té
un passi perquè l'adjectiu "culta" potser no li escau, però un home
d'església com un arquebisbe, ha de tenir molts títols intel·lectuals i
ha de ser capaç d'entendre que les dones han de ser companyes dels seus
marits, no pas serventes mudes.
Però jo, que no tinc gaires títols, he entès
perfectament perquè li ha donat suport. Doncs perquè l'editorial del
llibre és del seu arquebisbat i si ella ha pogut guanyar, posem pel cap
baix 50.000 euros, ell n'haurà guanyat força més. Estic seguríssima que,
donades les circumstàncies, ho ha fet, no pas per idees, sinó per poder
destinar-los a ajudes socials.
Si us plau, feministes, ni compreu aquest llibre (que per sort no s'ha traduït al català) ni el llegiu en castellà.
A sota o a sobre!
Hola feministes! Aquests darrers dies, parlant amb un
amic molt divertit, em va fer adonar d'un fet que, clarament masclista, m'ha
passat sempre per alt. I és que a les feministes, moltes vegades, per això hem
d'estar molt a l'aguait, ens fan passar bou per banya grossa!
Tot i la incomoditat de pecar
de barroera i trivial, penso que val la pena explicar-lo arreu del Solsonès, si
més no per no pecar d'ingènues.
Si feu memòria de totes les
escenes de llit que haureu vist al cinema des dels divuit anys, per la meva
època, o per algunes d'aquesta, potser des del bressol...doncs si feu memòria,
podreu esquematitzar qui jeu a sota i qui jeu a sobre?
Fixeu-vos: si la dona de
l'escena en qüestió és casada i bona, jeu a sota. En senyal de submissió i
clara dominació del mascle. Però, ah! Si la femella passa al escarnit grau
d'amant i ja, només per aquest motiu, dolenta, és de les que poden aparèixer
per sobre, saltironant i fent mil cabrioles, perquè com a dolenta que és, sap
fer de tot. I el missatge subliminal és que el mascle no pot o no ha, de
dominar a cap dona sense papers. Quina subtilesa, no?
Ara, això, per estar-ne ben
segura li hauria de preguntar al Jaume Figueras. Però em sembla que no cal, és
prou obvi. Potser també hauria de repassar tota la filmografia d'Isabel Coixet,
que com a dona, potser ho podria haver fet al revés, però no em ve cap escena
de les seves que m'hagi estranyat en aquest sentit. El que sí que m'ha passat
és que algunes vegades, la Coixet, m'ha deixat ben coixa de comprensió perquè
costa d'entendre. I això que és de les poques dones directores de cinema que
conec i no la vull criticar perquè per una que destaca, només caldria que entre
nosaltres, les dones, ens féssim mala sang. No! És una fantàstica directora.
Això, ho dic de veritat!
És cert que també he vist
pel·lícules de grans i bones amants, però pel cap em ronda, així, sense
repassar cap història del cinema, que aquestes, pobretes, sempre acaben
malament i amb tràgics finals. Recordeu la pobreta i dolenta Madame Bovary?
Però no serveix d’exemple perquè en aquella època, el cinema no oferia escenes
de llit.
Tornant al meu amic divertit,
també em va fer coneixedora d'un altre problema de les escenes de llit amb
dones grasses. Què n'heu vist mai alguna, al cinema? Es veu, que no és un
problema de discriminació per talla, es veu que es un problema de
manejabilitat. És veu que l'escena costa més de fer perquè una grasseta, bona i
casada, costa més de manejar. I si és dolenta i amant, amb els quilets de més,
tampoc no es pot permetre fer gaires cabrioles. En fi, un embolic dels grossos!
Si us plau, feministes, si
mai teniu l'oportunitat de sortir al cinema, en una escena de llit, si sou
grassetes, exigiu quedar-vos a sobre, i fer ballar al vostre so i com vulgueu,
al company de repartiment que us hagi tocat. I si sou casades, i teniu papers,
també!
Se'ns posa la pell de gallina!
Hola feministes! Ni durant les vacances "pasquals" les dones
no podem abaixar la guàrdia. Sempre hi ha algú que està a punt i amb
ganes d'espifiar-la, atemptant a la dignitat de les dones. I això dol. I
dol més si, a més a més, és una dona. I encara dol més si, a més a més,
és una professora i diu, quan els seus alumnes l'estan escoltant
pensant que els ensenyarà el que és correcte, barbaritats contra el seu
propi gènere (barbaritats que si li passessin a ella o als seus, segur
que no seria capaç de practicar o suportar).
Us resumiré el cas. La professora Glòria Casanova,
d'una universitat privada valenciana, va tenir la ignominiosa
deslleialtat contra les seves companyes de gènere, d'afirmar que: "las
mujeres maltratadas no deben separarse porque eso es amor" (amb tanta
bestiesa, vés a saber si per casualitat es podria estar referint a que
l'home que maltracta també ho fa per amor... hem sentit disbarats tan
grans!). O bé que: "el aborto en el caso de violación, no es tolerable
porque dentro de lo terrible de la violación sacas algo bueno, que es un
hijo, un don de Dios (esperem que si, Déu no ho vulgui, li passés a la
seva filla, fes dir moltes misses d'agraïment pel do que Déu li hauria
enviat). O bé que: "aunque tu marido te sea infiel, la verdadera prueba
de amor es seguir amándole con lágrimas en los ojos, como Jesús lloraba
en la Cruz" (com que deu ser pepera, m'imagino que ho diu molt
tranquil.la perquè no he sentit comentar cap cas de marit pepero que
sigui infidel, corrupte sí, però infidel, no, la veritat! ah! i això de
que Jesús plorava a la creu, potser s'ho hauria de repassar...) I per
acabar: "la homosexualidad se puede corregir" (és que ja ni sé què dir,
d'on no n'hi ha, no en pot rajar!).
Doncs ara, imaginem-nos un home, per no dir una dona,
que també sigui professor, que també sigui valencianet, xe!, però que no
sigui pepero. I que en una classe valenciana digui: "Mariano Rajoy és
un gran imbècil".
Si la senyora Casanova no ha estat expulsada de la seva feina,
emparant-se en el seu dret de càtedra, aquest professor també tindria
dret a repetir cada matí, com que diu bon dia, "Mariano Rajoy és un gran
imbècil".
Però com que les joventuts peperes han aconsellat als alumnes
que denunciïn els "adoctrinamientos" que puguin fer els seus
professors, emparats en el seu dret de càtedra, aquest professor, en
qüestió d'un parell d'hores, màxim tres, estic seguríssima que seria
cessat i expulsat del cos de professors.
No hi veieu cap paral·lelisme entre aquesta proposta de les joventuts peperes i les repugnants delacions de l'època franquista? Se'm posa la pell de gallina!
Anem a comparar els casos: Glòria Casanova està molt
lluny de la realitat quan afirma que l'homosexualitat es pot reconduir,
que la violació té un aspecte positiu i que la infidelitat del marit et
permet mostrar tot l'amor que li pots donar.
En canvi, que aixequin la mà tots els que estiguin d'acord amb la idea que Mariano Rajoy és un gran imbècil. Es pot pensar, però no es pot dir en una classe, potser entre amics, tira que te va...
Si us plau, feministes, expliqueu bé a les vostres filles i fills
que no s'ha de reeducar l'homosexualitat, que l'avortament és legal, i
que ningú no es pot sentir culpable per no poder seguir estimant la seva
parella, si li ha estat infidel.
Quina barbaritat, el Cardenal Re!
Hola feministes! Acabo de llegir una barbaritat tan gran que,
tot i que atenyi a l'Església i a un dels seus importants cardenals, no
me'n puc estar de comentar-vos-la! És una notícia antiga, que avui he
tornat a llegir, i que segueix sent durament criticable.
Les paraules textuals del Cardenal Re són: "la
violació és menys greu que l'avortament". Sembla impossible, no? I si us
explico la història que hi ha al darrera encara quedareu més
esgarrifats. Resulta, segons el diari francès que jo he llegit, que el
cardenal Re ha confirmat l'excomunicació d'una mare d'una nena de nou
anys que va avortar perquè el seu padrastre l'havia violada. Pobra nena,
pobra mare i desgraciat padrastre! Però també, desgraciat cardenal que,
ni amb tants anys d'estudis i formació, no ha estat capaç d'entendre la
tragèdia d'una família desestructurada a la que, una excomunicació, li
deu deixar el mateix regust d'allò que li pugui resultar més insípid. En
canvi, una ajuda moral, a la qual aquest individu es mostra totalment
incapaç, fins i tot en aquestes tràgiques circumstàncies, li hauria
estat potser força útil i beneficiosa. I cas de ser tan inútil, posats a
fer, potser hauria pogut socórrer la família, de la seva pròpia
butxaca, per no sentir-se vostè tan indigne de l'estament que representa
i, de pas, ajudar la família a no sentir-se tan desemparada davant la
desgràcia. I si vostè no n'és capaç de cap de les maneres, al menys,
proporcionar-los una ajuda psicològica, tant per a la mare com per a la
filla. Encara hi és a temps, cardenal Re! Segur que aquesta nena, si ha
topat amb ineptes de la seva talla, encara està pendent de moltes
ajudes. Potser, així, es podria guanyar un raconet del seu cel, i deixar
d'esgratinyar poder terrenal.
El que jo em pregunto, més enllà de la seva terrible decisió
i de les seves horribles paraules, és on pot raure la raó per la qual
s'ha mostrat tan insensible i poc pietós. Què no és un dels seus deures,
la caritat cristiana? Doncs jo no li veig enlloc. I ja pot plegar... si
no pot, no sap o no vol ajudar els desventurats. Quin problema personal
pot tenir tan gran, com per no sentir llàstima d'una nena de nou anys,
que ha estat violada? Què potser, a més de no ser bo, és masclista?
Cardenal Re, tot i els títols que té, no val re!
Si us plau, feministes, ensenyeu bé, als vostres fills i filles,
les autèntiques veritats sobre què és delicte i què no ho és. Amb
comprensió, generositat, caritat... I que sàpiguen veure la trista
realitat d'una nena de nou anys, violada pel seu padrastre, que és
incondicionalment, el més brutal dels culpables.
Una frase esgarrifosa
Hola feministes! Bé prou sabeu com sóc jo de feminista i
com en aquests articles de caire feminista, algunes vegades, fins i
tot, he exagerat les meves opinions perquè en la lluita per la igualtat
de les dones, tot i que s'ha avançat, com que encara no hem arribat al
destí, doncs això, encara falta... I tot el que falta, sempre és molt,
per qui té la mancança.
I tot i ser tan feminista, mai no podria pronunciar una frase com: els homes són molt bèsties, haurien de fer feines de camàlics! I no ho puc dir perquè no ho penso. Aquesta frase l'he rumiada molt per imaginar com el bèstia del expresident del Consell General de Ciutadania a l'Exterior, va poder dir que "las leyes son como las mujeres, están para violarlas". Això no ho pot dir sinó una persona que ho pensi i, a més a més, ho tingui assimilat, perquè si no el seu cervell no li hauria fet el link pertinent per poder vomitar-ho.
I per si la frase, sola, ja no fos prou esgarrifosa, es veu que la va dir després d'unes altres paraules que també eren delictives. Li faltava un vot per completar l'acta de la reunió que acabaven de fer i va dir als reunits: "Son nueve? Pues ponemos diez!" Aquest individu no té cap mena de principis morals ni ètics.
I aquest individu sense principis és el que representa als espanyols, a mi no, a l'estranger. I té un càrrec de president! Li va durar poc, és clar, només un dia perquè totes les persones que varen sentir la frase, homes i dones, li varen exigir disculpes públiques. Les va demanar, però encara va tenir el fetge de no dir exactament el motiu de les disculpes.
Ara, jo m'imagino aquest individu, quan era diputat del PP, fent gresca amb els seus amics i dient tot un munt de bajanades masclistes i rient a cor què vols.
I com que aquestes bajanades li feien gràcia i li agradaven tant, aquesta de les dones i de les lleis, se li va quedar incrustada al cervell i va fer l'esforç de retenir-l'hi per poder seguir explicant-la als seus amics masclistes.
Però, oh mala fortuna! Se li va escapar en un lloc que no tocava! I un masclista més al canyet! Encara ens en queden molts per detectar!
Si us plau feministes, mai no deixeu que cap home ni dona digui una frase com aquesta, sigui del partit que sigui, sense intentar, al menys, explicar-li que és una gran bestiesa.
A veure, si les generacions futures podran exercir les seves funcions públiques sense haver de protagonitzar escàndols com aquests.
I tot i ser tan feminista, mai no podria pronunciar una frase com: els homes són molt bèsties, haurien de fer feines de camàlics! I no ho puc dir perquè no ho penso. Aquesta frase l'he rumiada molt per imaginar com el bèstia del expresident del Consell General de Ciutadania a l'Exterior, va poder dir que "las leyes son como las mujeres, están para violarlas". Això no ho pot dir sinó una persona que ho pensi i, a més a més, ho tingui assimilat, perquè si no el seu cervell no li hauria fet el link pertinent per poder vomitar-ho.
I per si la frase, sola, ja no fos prou esgarrifosa, es veu que la va dir després d'unes altres paraules que també eren delictives. Li faltava un vot per completar l'acta de la reunió que acabaven de fer i va dir als reunits: "Son nueve? Pues ponemos diez!" Aquest individu no té cap mena de principis morals ni ètics.
I aquest individu sense principis és el que representa als espanyols, a mi no, a l'estranger. I té un càrrec de president! Li va durar poc, és clar, només un dia perquè totes les persones que varen sentir la frase, homes i dones, li varen exigir disculpes públiques. Les va demanar, però encara va tenir el fetge de no dir exactament el motiu de les disculpes.
Ara, jo m'imagino aquest individu, quan era diputat del PP, fent gresca amb els seus amics i dient tot un munt de bajanades masclistes i rient a cor què vols.
I com que aquestes bajanades li feien gràcia i li agradaven tant, aquesta de les dones i de les lleis, se li va quedar incrustada al cervell i va fer l'esforç de retenir-l'hi per poder seguir explicant-la als seus amics masclistes.
Però, oh mala fortuna! Se li va escapar en un lloc que no tocava! I un masclista més al canyet! Encara ens en queden molts per detectar!
Si us plau feministes, mai no deixeu que cap home ni dona digui una frase com aquesta, sigui del partit que sigui, sense intentar, al menys, explicar-li que és una gran bestiesa.
A veure, si les generacions futures podran exercir les seves funcions públiques sense haver de protagonitzar escàndols com aquests.
Al ministre Wert
Hola feministes! Creieu que es pot ser lladre i ministre d'Economia alhora?
Sembla que no però... ara com ara... El que ja és un fet real és que un
ministre de Cultura pot ser un descomunal ignorant de... TOT! Com pot
ser ministre, un impresentable individu com el tal José Ignacio Wert? Em
fa sentir, fins i tot, vergonya aliena cap a Europa i terres allà on
l'hagin pogut escoltar. Ara vol espanyolitzar els escolars que viuen a
Catalunya! Fatídica paraula! Li enverina l'enteniment que un dia va
necessitar per aconseguir unes oposicions, i se li deurien cruspir.
Potser, i no ho sabem, ja fa classes de català en la intimitat per no
quedar endarrere dels catalans.
El cas és que pels meus anys de docent de professió i de vocació, m'adono que aquest paio no en té res de professional, és un malintencionat i provocador, mesquí i roí.
¿Està desitjant que algú li faci una cara nova per dir que la culpa és dels catalans que no saben aguantar ni un petit acudit? I llavors, ja tindria l'excusa que li fa falta per fer tancar les escoles públiques catalanes! Que d'altra banda, deu ser el més irreprimible dels seus desitjos. I per què ? Quin mal li fan, a no sé que congrií un odi visceral, per raons inexplicables, als catalans? Raons que no deuen ser gaire inexplicables perquè potser, en el fons, no té sinó aquell mal que se'n diu complexe d'inferioritat i que hi ha un munt de perfils que intenten guarir-lo, atacant l'enemic. Perquè així ens veu ell, com l'enemic. I per això mossega i esgratinya.
La provocació és un mal assumpte, en política. O això no li han explicat a la seva complutense universitat? Sap, per casualitat qui són, per posar dos exemples, Robespierre i Cromwell? L'un era un exaltat que provocava les masses, l'altre vivia d'abusar del poder.
Vostè hi coincideix en ambdós aspectes.
En un moment de crisi econòmica, quan moltes famílies tenen problemes per pagar el menjador escolar, vostè es permet el luxe de dir que té diners per subvencionar centres que espanyolitzin nens catalans. Què no li dóna feina, el seu ministeri? O s'hi està per cobrar a fi de mes? ¿Aquesta espanyolització seria una d'aquelles prioritats tan típiques del seu partit? No seria millor repartir aquests diners a totes les escoles que té escampades arreu, per sufragar els menjadors escolars?
Ministre, que ja hauria de ser ex-ministre, Wert, hauria de recordar com varen morir, sense ser culpa dels catalans, aquells dos exemples que abans li he esmentat. Se'ls va revoltar la gent que tenia gana i estava farta dels abusos.
Als que no els arriben els diners per dinar, sense ser catalans, també se'ls podria posar molt malament la seva idea.
Si us plau, feministes independentistes, no permeteu que us escolaritzin els vostres fills en espanyol!
Us podeu imaginar aquest retrògrad ministre com a cap del departament de Violència de gènere? "La maté porque era mía". Sobren les paraules.
Ministre Wert, del que vostè ha dit, a Catalunya en diem tenir el cap verd. Però com que no té llengües li traduiré: green head, tête verte, grünen Kopf...
El cas és que pels meus anys de docent de professió i de vocació, m'adono que aquest paio no en té res de professional, és un malintencionat i provocador, mesquí i roí.
¿Està desitjant que algú li faci una cara nova per dir que la culpa és dels catalans que no saben aguantar ni un petit acudit? I llavors, ja tindria l'excusa que li fa falta per fer tancar les escoles públiques catalanes! Que d'altra banda, deu ser el més irreprimible dels seus desitjos. I per què ? Quin mal li fan, a no sé que congrií un odi visceral, per raons inexplicables, als catalans? Raons que no deuen ser gaire inexplicables perquè potser, en el fons, no té sinó aquell mal que se'n diu complexe d'inferioritat i que hi ha un munt de perfils que intenten guarir-lo, atacant l'enemic. Perquè així ens veu ell, com l'enemic. I per això mossega i esgratinya.
La provocació és un mal assumpte, en política. O això no li han explicat a la seva complutense universitat? Sap, per casualitat qui són, per posar dos exemples, Robespierre i Cromwell? L'un era un exaltat que provocava les masses, l'altre vivia d'abusar del poder.
Vostè hi coincideix en ambdós aspectes.
En un moment de crisi econòmica, quan moltes famílies tenen problemes per pagar el menjador escolar, vostè es permet el luxe de dir que té diners per subvencionar centres que espanyolitzin nens catalans. Què no li dóna feina, el seu ministeri? O s'hi està per cobrar a fi de mes? ¿Aquesta espanyolització seria una d'aquelles prioritats tan típiques del seu partit? No seria millor repartir aquests diners a totes les escoles que té escampades arreu, per sufragar els menjadors escolars?
Ministre, que ja hauria de ser ex-ministre, Wert, hauria de recordar com varen morir, sense ser culpa dels catalans, aquells dos exemples que abans li he esmentat. Se'ls va revoltar la gent que tenia gana i estava farta dels abusos.
Als que no els arriben els diners per dinar, sense ser catalans, també se'ls podria posar molt malament la seva idea.
Si us plau, feministes independentistes, no permeteu que us escolaritzin els vostres fills en espanyol!
Us podeu imaginar aquest retrògrad ministre com a cap del departament de Violència de gènere? "La maté porque era mía". Sobren les paraules.
Ministre Wert, del que vostè ha dit, a Catalunya en diem tenir el cap verd. Però com que no té llengües li traduiré: green head, tête verte, grünen Kopf...
La Infidelitat II
Hola feministes! Degut a les diferents respostes que he
tingut al blog sobre el meu "acurat" rigor científic, quasi em fa por,
dir més ruqueries... En realitat, com tots ja sabem a Solsona, la
Simoneta, no pretén altra cosa que una mica de divertiment feminista amb
un petit pessic de reflexió. Mai l'enviaria a cap revista científica
com l'Science, ni tan sols a una divulgativa com el Muy interesante.
I com que us vaig prometre una segona part sobre la infidelitat, al meu estil, us la tornaré a fer.
Aquest matí en Manel Fuentes, per la Catalunya Ràdio, ha explicat un cas ben galdós. Resulta que una important empresa, força coneguda, fa signar als seus empleats d'alt nivell una clàusula per la que es comprometen a no tenir relacions sexuals amb cap altre directiu. Amb tot, hi va haver una directiva i un directiu (posat en aquest ordre, però no sé qui va tenir la iniciativa ni si es tracta d'un cas com la poma i Adam i Eva), van tenir unes tòrrides relacions, tipus pim-pam, dins d'un dels seus cotxes i ben amagadets al bosc. I com que a les altes esferes no es pot jugar amb foc, un detectiu, dels que cobren pasta gansa, els va enxampar i, de res els va servir el fantàstic currículum que tenien. I així com Adam i Eva varen ser expulsats del paradís, aquests varen quedar de potetes al carrer.
Fins i tot, en Manel Fuentes, i per a tot Catalunya, ha parlat del masclisme d'aquesta empresa. Ara, com que no sé quina empresa és, em fa por de tenir-la ficada a casa amb qualsevol producte i em fa una ràbia furibunda. Vaig a tocar qualsevol cosa i penso: deu ser d'aquells masclistes? I la llençaria al foc! Però no puc llençar la casa per la finestra! M'ho he de treure del cap.
M'agradaria que quan es diu el pecat, es digui el pecador perquè sinó, ara, qualsevol empresa és sospitosa i tampoc és just.
Bé, jo volia parlar sobre la infidelitat i em penso que m'he desviat una mica. Poc, perquè segur que tant la directiva com el directiu tenien unes fantàstiques parelles esperant-los a casa, amb el sopar fet, les sabatilles a punt, els condons a punt... i com que l'altre ja arribava satisfet/a ja us podeu imaginar que, aquella nit, de pim-pam, res de res.
Tornant al tema, el que volia explicar-vos era aquell experiment dels ratolins que fa uns anys va ser molt conegut. Ens l'explicava el famós Adolf Tobeña. Es veu que es varen adonar que hi havia uns ratolins que tenien un comportament molt semblant a l'humà i es preocupaven de les cries, ajudaven en la provisió d'aliments i eren fidels. Mentre que uns altres només es dedicaven, tan sovint com podien, al pim-pam i després ni eren fidels ni tocaven palet.
Aquests pobres segons ratolins, més esguerradets i com a conills d'índies, varen ser tractats amb una hormona ( i que em perdonin tots els científics si m'equivoco perquè tant em fa que sigui una hormona com un gen o un el que sigui), i varen canviar totalment la seva actitud i es varen transformar en ratolins de primera classe que són els que s'assemblen als humans (amb perdó d'alguns ratolins que poden ser superiors).
Bé, com que no podem injectar hormones als infidels (no pas en qüestions religioses, que ara he d'anar amb peus de plom), potser sí que se'n podria trobar alguna per deixar atuïts a tots els violadors. Eh, i a les violadores també!
Si us plau feministes, no accepteu feina a cap empresa masclista i si en sabeu d'alguna, denuncieu-la. A més, si no us és del tot necessari, no sigueu infidels. No pas per renunciar a un plaer sinó perquè no us acomiadin. Ah! I si us trobeu algun ratolí dels bons, mireu-los amb bons ulls, poden ser millors que nosaltres mateixes/os.
I com que us vaig prometre una segona part sobre la infidelitat, al meu estil, us la tornaré a fer.
Aquest matí en Manel Fuentes, per la Catalunya Ràdio, ha explicat un cas ben galdós. Resulta que una important empresa, força coneguda, fa signar als seus empleats d'alt nivell una clàusula per la que es comprometen a no tenir relacions sexuals amb cap altre directiu. Amb tot, hi va haver una directiva i un directiu (posat en aquest ordre, però no sé qui va tenir la iniciativa ni si es tracta d'un cas com la poma i Adam i Eva), van tenir unes tòrrides relacions, tipus pim-pam, dins d'un dels seus cotxes i ben amagadets al bosc. I com que a les altes esferes no es pot jugar amb foc, un detectiu, dels que cobren pasta gansa, els va enxampar i, de res els va servir el fantàstic currículum que tenien. I així com Adam i Eva varen ser expulsats del paradís, aquests varen quedar de potetes al carrer.
Fins i tot, en Manel Fuentes, i per a tot Catalunya, ha parlat del masclisme d'aquesta empresa. Ara, com que no sé quina empresa és, em fa por de tenir-la ficada a casa amb qualsevol producte i em fa una ràbia furibunda. Vaig a tocar qualsevol cosa i penso: deu ser d'aquells masclistes? I la llençaria al foc! Però no puc llençar la casa per la finestra! M'ho he de treure del cap.
M'agradaria que quan es diu el pecat, es digui el pecador perquè sinó, ara, qualsevol empresa és sospitosa i tampoc és just.
Bé, jo volia parlar sobre la infidelitat i em penso que m'he desviat una mica. Poc, perquè segur que tant la directiva com el directiu tenien unes fantàstiques parelles esperant-los a casa, amb el sopar fet, les sabatilles a punt, els condons a punt... i com que l'altre ja arribava satisfet/a ja us podeu imaginar que, aquella nit, de pim-pam, res de res.
Tornant al tema, el que volia explicar-vos era aquell experiment dels ratolins que fa uns anys va ser molt conegut. Ens l'explicava el famós Adolf Tobeña. Es veu que es varen adonar que hi havia uns ratolins que tenien un comportament molt semblant a l'humà i es preocupaven de les cries, ajudaven en la provisió d'aliments i eren fidels. Mentre que uns altres només es dedicaven, tan sovint com podien, al pim-pam i després ni eren fidels ni tocaven palet.
Aquests pobres segons ratolins, més esguerradets i com a conills d'índies, varen ser tractats amb una hormona ( i que em perdonin tots els científics si m'equivoco perquè tant em fa que sigui una hormona com un gen o un el que sigui), i varen canviar totalment la seva actitud i es varen transformar en ratolins de primera classe que són els que s'assemblen als humans (amb perdó d'alguns ratolins que poden ser superiors).
Bé, com que no podem injectar hormones als infidels (no pas en qüestions religioses, que ara he d'anar amb peus de plom), potser sí que se'n podria trobar alguna per deixar atuïts a tots els violadors. Eh, i a les violadores també!
Si us plau feministes, no accepteu feina a cap empresa masclista i si en sabeu d'alguna, denuncieu-la. A més, si no us és del tot necessari, no sigueu infidels. No pas per renunciar a un plaer sinó perquè no us acomiadin. Ah! I si us trobeu algun ratolí dels bons, mireu-los amb bons ulls, poden ser millors que nosaltres mateixes/os.
Infidelitat I
Hola feministes! Com que últimament han sortit molts
articles sobre la infidelitat, he pensat que seria bo de parlar-ne. Però
és difícil! Els articles donen opinions molt diferents... M'ha semblat
—que no ho puc pas donar per veritat—, que les opinions dels
articulistes varien segons siguin homes o dones, encara que, com ja
sabeu, la meva visió no és sempre imparcial.
Anem a pams, resumint tot el que he llegit, he pogut arribar a concloure que hi ha un gen de la infidelitat: l'al·lel 334. Però es veu que el tenen més els homes (dos de cada cinc!), i que aquest, malauradament per a les seves esposes, els predisposa més a la infidelitat.
En aquest article no m'aclareix si les dones el tenen o no. Però el silenci administratiu em fa suposar que no n'estem tan afectades.
Amb tot, cal dir que en un altre article també he llegit que les generacions de vint a trenta anys, a 2012, no mostren diferència per sexe, quant a la fidelitat.
Ara bé, quants segles i segles les dones de vint, trenta, quaranta, cinquanta... han hagut de carregar amb grans cadafals de banyes? Com que no hi havia independència econòmica... ni pastilles, ni preservatius...
I com que ara hi ha de tot això, doncs les dones també es poden permetre enfilar banyes. Igualtat! Encara que aquest gen sembla que és masculí i predisposa a la infidelitat, tot i en contra de la voluntat d'alguns homes que, de no tenir-lo, pobrets, no es deixarien arrossegar per la passió. O estaríem parlant només d'instint?
En realitat, del que us vull parlar, és de les pistes que s'han de tenir en compte per saber si els homes són infidels. Aquestes pistes les he extret dels mateixos articles que m'han informat d'aquest "malparracat" gen.
A saber: mirar si les pupil·les estan dilatades, si hi ha sudoració, una certa taquicàrdia... Però jo em fixaria més en sopars de treball, en sortir més "emperifollats"... (fixeu-vos que en aquest context la paraula té molta gràcia).
Si us plau feministes, si voleu i podeu ser infidels, allà vosaltres i el vostre cor. I esperem que trobin una vacuna per eradicar aquest molestós gen.
Anem a pams, resumint tot el que he llegit, he pogut arribar a concloure que hi ha un gen de la infidelitat: l'al·lel 334. Però es veu que el tenen més els homes (dos de cada cinc!), i que aquest, malauradament per a les seves esposes, els predisposa més a la infidelitat.
En aquest article no m'aclareix si les dones el tenen o no. Però el silenci administratiu em fa suposar que no n'estem tan afectades.
Amb tot, cal dir que en un altre article també he llegit que les generacions de vint a trenta anys, a 2012, no mostren diferència per sexe, quant a la fidelitat.
Ara bé, quants segles i segles les dones de vint, trenta, quaranta, cinquanta... han hagut de carregar amb grans cadafals de banyes? Com que no hi havia independència econòmica... ni pastilles, ni preservatius...
I com que ara hi ha de tot això, doncs les dones també es poden permetre enfilar banyes. Igualtat! Encara que aquest gen sembla que és masculí i predisposa a la infidelitat, tot i en contra de la voluntat d'alguns homes que, de no tenir-lo, pobrets, no es deixarien arrossegar per la passió. O estaríem parlant només d'instint?
En realitat, del que us vull parlar, és de les pistes que s'han de tenir en compte per saber si els homes són infidels. Aquestes pistes les he extret dels mateixos articles que m'han informat d'aquest "malparracat" gen.
A saber: mirar si les pupil·les estan dilatades, si hi ha sudoració, una certa taquicàrdia... Però jo em fixaria més en sopars de treball, en sortir més "emperifollats"... (fixeu-vos que en aquest context la paraula té molta gràcia).
Si us plau feministes, si voleu i podeu ser infidels, allà vosaltres i el vostre cor. I esperem que trobin una vacuna per eradicar aquest molestós gen.
Consells per l'estiu
Hola simonetes! Ja tenim la calor a sobre i, enguany d'una manera aplastant!
I aquí estem amb totes vosaltres per recordar-vos que no patiu en
absolut per totes aquestes models que surten a les revistes (totes les
fotos estan manipulades), i al televisor (totes les noies estan
retocades amb maquillatges, talons, faixes... passen gana, només poden
menjar pomes quan desfilen, es deuen marejar...)
Aquestes noies viuen de tenir un aspecte impecable i no tenen més que entre vint i trenta anys.
A partir d'aquesta edat, les dones, en sa immensa majoria, som com les calderes velles, o bony o forat o tot plegat.
Ah! Però els homes tampoc se n'escapen! Amb l'edat, la majoria, i alguns abans, solen començar a fer panxa, l'anomenada pàtria. I els seus banyadors són més indiscrets que els nostres. Els seus banyadors s'acaben just en el punt on la seva principal prominència es comença a inflar i no poden dissimular res. En canvi, nosaltres les dones, podem oblidar els biquinis i passar-nos als banyadors de licra que estrenyen el que poden, allà on poden, i dissimulen força. Encara que ridícula, és una avantatge!
Si als homes els sap greu el seu problema de banyadors, o busquen nous dissenys, inspirant-se en les monades que hi ha a les botigues pre mamà, o es busquen algun simonet que els consoli!
Nosaltres, les simonetes, en les nostres reunions, a part de culturitzar-nos, també ens escoltem les unes a les altres i ens consolem. Què faríem les dones sense les nostres amigues? Preocupar-nos perquè el banyador no ens queda tan bé com l'any passat? Mai! Ens mengem una bona amanida amb les nostres amigues i ens fem un bon tip de riure! I en acabar, aquell mateix banyador ens fa sentir quasi models! I és que amb l'amanida compartida i el riure conjunt ens hem aprimat!
Amb tot, posant-nos ara una mica més serioses, no ens agraden gens, aquest munt de senyores tan conegudes que es dediquen a vendre productes, de qualitat més que dubtosa, pel televisor. Estaríem parlant de reconegudes actrius com Carmen Machi, Lola Herrera, Carmen Maura... Segur que els han pagat un munt de calerons per fer-ho, i ho han acceptat pels diners perquè les seves qualitats artístiques, en aquesta mena d'anuncis, no es poden apreciar. Ah! I fixeu-vos amb la coincidència: totes tres passen del vint anys, i dels trenta també, i del pes ideal! I són taaaaaan feliiiiiiices!
Si us plau, feministes, no us preocupeu gens ni mica si el vostre banyador no us queda tan bé com el de l'any passat. I quan vegeu alguna d'aquelles fornides pàtries virils, sigueu també indulgents.
Bon estiu a totes!
Aquestes noies viuen de tenir un aspecte impecable i no tenen més que entre vint i trenta anys.
A partir d'aquesta edat, les dones, en sa immensa majoria, som com les calderes velles, o bony o forat o tot plegat.
Ah! Però els homes tampoc se n'escapen! Amb l'edat, la majoria, i alguns abans, solen començar a fer panxa, l'anomenada pàtria. I els seus banyadors són més indiscrets que els nostres. Els seus banyadors s'acaben just en el punt on la seva principal prominència es comença a inflar i no poden dissimular res. En canvi, nosaltres les dones, podem oblidar els biquinis i passar-nos als banyadors de licra que estrenyen el que poden, allà on poden, i dissimulen força. Encara que ridícula, és una avantatge!
Si als homes els sap greu el seu problema de banyadors, o busquen nous dissenys, inspirant-se en les monades que hi ha a les botigues pre mamà, o es busquen algun simonet que els consoli!
Nosaltres, les simonetes, en les nostres reunions, a part de culturitzar-nos, també ens escoltem les unes a les altres i ens consolem. Què faríem les dones sense les nostres amigues? Preocupar-nos perquè el banyador no ens queda tan bé com l'any passat? Mai! Ens mengem una bona amanida amb les nostres amigues i ens fem un bon tip de riure! I en acabar, aquell mateix banyador ens fa sentir quasi models! I és que amb l'amanida compartida i el riure conjunt ens hem aprimat!
Amb tot, posant-nos ara una mica més serioses, no ens agraden gens, aquest munt de senyores tan conegudes que es dediquen a vendre productes, de qualitat més que dubtosa, pel televisor. Estaríem parlant de reconegudes actrius com Carmen Machi, Lola Herrera, Carmen Maura... Segur que els han pagat un munt de calerons per fer-ho, i ho han acceptat pels diners perquè les seves qualitats artístiques, en aquesta mena d'anuncis, no es poden apreciar. Ah! I fixeu-vos amb la coincidència: totes tres passen del vint anys, i dels trenta també, i del pes ideal! I són taaaaaan feliiiiiiices!
Si us plau, feministes, no us preocupeu gens ni mica si el vostre banyador no us queda tan bé com el de l'any passat. I quan vegeu alguna d'aquelles fornides pàtries virils, sigueu també indulgents.
Bon estiu a totes!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)