dilluns, 27 de juny de 2016

El Barça, el Madrid i dones pop


Eva Piquer, escriptora, periodista, professora i directora de la revista cultural Catorze, ens parlava no fa gaires dies de la devaluació de la dona. Ella creu que el feminisme està cotitzant a la baixa.
Quin greu, no? Amb el munt de dones que estem escampades arreu i amb aquesta personalitat tan activa que tenim, que semblem pops fent vuit activitats diferents alhora, una per cada braç! Con pot ser?
Però malauradament, també tinc una explicació per aquest fet. I qui diu explicació, diu comentari sarcàstic! Veureu; més vegades de les imprescindibles, llegeixo desafortunats comentaris, fins i tot mal educats, als sarcasmes de la Simoneta. Si només els hi fessin a ella, encara tira que et va! Però, els articles feministes de l’Eva Piquer també se n’emporten un munt. I el pitjor: alguns són de dones!!!! Sembla impossible, oi? Doncs és una realitat! Per què les dones han de ser ene/amigues de les mateixes dones? Jo no puc entendre-ho!
I com que les comparacions poden ser una bona arma pedagògica, potser amb una de senzilla, me’n podria sortir per intentar rebaixar aquesta falta de consideració femenina vers la devaluació del seu propi gènere. Imagineu-vos que el masclisme és el Madrid i el feminisme, el Barça. Ben fàcil, oi? Seguim: el Madrid d’en Franco va guanyar un munt de lligues ( sense que sempre el mèrit fos dels jugadors). El Barça ja fa anys que guanya copes pel seu bon joc i per la seva butxaca, (tal i com les dones hem anat fent progressos). Doncs encara que el Barça o les dones, vagin fent més gols, encara falta força per empatar amb el Madrid i amb els homes.
Segons Eva Piquer, si afegim un femení, darrera de qualsevol substantiu, immediatament queda rebaixat, debilitat, menyspreat, desestimat i abaratit. No hi estic totalment d’acord perquè la sensibilitat femenina és fantàstica, la intuïció femenina ha tingut grans èxits, l’amor femení vers els fills no té parangó...
Amb tot, si tornem al futbol, té tota la raó. Quan al final del telenotícies fan els esports, si tinc les gemmes dels dits lliures, jo pitjo immediatament un altre canal català. Però si no m’és possible canviar, sense voler-ho, he de sentir com parlen de futbol i, com qui no vol la cosa, al final de tot, parlen de futbol femení. I qui diu futbol, diu motos: m’agradaria saber quantes hores se li ha fet cas a la televisió a Toni Bou i quantes a Laia Sanz. Perquè la diferència de títols mundials només és d’un: ell en té divuit i ella disset. I segur que la diferència en hores, passa de llarg de seixanta minuts.
I amb esports, em molesta poquet, però quan parlen de literatura de dones, m’empipo de valent. Que no hi ha escriptores i escriptors de gran nivell? És evident que hi ha gustos diferents però, no voldran pas insinuar que hi ha temes de dones i temes d’homes?
I és que per arribar a la paritat, tot tenint en compte la diversitat, encara faltes moltes feministes, molts sarcasmes, moltes queixes, moltes denúncies i molts, molts esforços. I mai les dones ens hem de tirar pedres a la closca!.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada