dijous, 26 de març de 2015

Cors com torradores



Zygmunt Bauman és un prestigiós sociòleg polonès que ens porta a reflexionar sobre la fragilitat actual dels vincles humans. I l’Òscar més important, enmig del remolí dels vincles emocionals, se l’emporta el cor. I el Globus d’or és per a l’amor. Bauman ens diu que l’amor del segle XXI és líquid. I jo dic que els cors són com torradores.
  M’explicaré. Per al senyor Bauman la fragilitat actual de l’amor fa que se’ns escoli diluït, com entre les mans. Per a mi, tenen el costum de vessar-se en forma de fluid. I és que segons ell, aquests cors líquids que vessen, només busquen una satisfacció momentània, per a una necessitat momentània. Vaja, allò que la gent del carrer traduïm d’una manera més grossera (i no tant precisa), per l’aquí te pillo, aquí te mato.
  Però seguim amb les imatges del senyor Bauman perquè tenen més nivell. Amb tot, ell prefereix establir unes comparacions amb elements bàsics del nostre quefer quotidià. I de casa, on passem més hores? Jo diria que si ho comptem tot: esmorzar/netejar, sopar/netejar, endreçar comprar, congelar, descongelar, reciclar... la cuina, indiscutiblement guanya per golejada al sofà/televisor.
  És ben fàcil d’entendre: ell relaciona els cors segle XXi amb un concepte també molt XXI: l’obsolescència. Que és la planificació de la fi de la vida útil d’un producte —se’n parla molt relacionant-la amb els electrodomèstics—, per tal que esdevinguin inservibles dins d’un període de temps calculat. Per als electrodomèstics és d’uns cinc anys. I per als cors? Espereu!
  Avui en dia, més cors dels imprescindibles tenen obsolescència programada. I dins de tota la gamma d’electrodomèstics, he escollit la torradora per la seva sinonímia referida al cas. Qui no s’ha socarrat el cor més d’una vegada? Encara diria més: a quantes dones no se’ls ha quedat calcinat per temporades més llargues que les de l’obsolescència?
  I d’una comparació a l’altra. Qui té el cor més ben dotat de valors sòlids —com la llibertat i la seguretat—, no li passa tan fàcilment a estat líquid. Ara bé, jo suposo, però l’eminència no ens ho especifica, que hi ha cors líquids com l’aigua que brolla precipitada des de les altes muntanyes; i cors líquids com la mel. Més densos, molt dolços; però també més enganxosos, molt apegalosos.
  Els cors que estan ben programats, com la thermomix, per seguir la mateixa línia de comparacions, poden funcionar de manera autònoma. I obtenen uns resultats tan òptims com les cassoles de les padrines negres amb monyet gris i baix. Ja pràcticament en extinció! Per això van sortir les thermomix.
  I és que la seguretat del cor, sense llibertat, esdevé esclavitud. I un cor lliure, sense seguretat (l’ aquí te pillo, aquí te mato), s’encarrila al caos total. Qui vulgui un cor lliure, que tingui present que se li pot fondre, tirant a més que menys, socarrimat. Però té unasolució: envasar-lo al buit!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada