dimecres, 18 de març de 2015

Models, malalties o diners?


La model extremadament prima de la revista danesa Cover, ha tornat a aixecar la polèmica de les mides a les passarel·les. Si us la mireu, quedareu garratibats. El rostre pàl·lid —desmaiat de carns penjants i desnodrit d’emocions més enllà del marbre—, té la boca com entreoberta. Amb la mala intenció d’arrodonir l’aspecte cadavèric, com si volgués insinuar un amagat xilofon espatllat, típic de tercera edat; típic de desnutrició endèmica.
  Quant a la part del pitram inexistent —més aviat concavitat projectada cap a l’estèrnum—, cal remarcar l’evidència que el canalé del punt del vestit no es desdibuixa gens en el traçat de les seves línies.
  La llargada de la faldilla, desigual per davant i per darrera, pretén evocar una idea de vestit tipus parrac. Per no parlar de la cama torta que insinua una malaltia estràbica de peus. Peus que porten mitjons amb sandàlies. Manca d’elegància que només és acceptable si fas turisme per països més amunt de mitja Europa, perquè al matí i abans de tornar a l’hotel, fa rasca. I al migdia, cal plegar-los fets una boleta, amb un embolcall de disseny moníssim, dins la bossa.
  Tornant a la fúnebre model —això sí, amb un mocador acolorit tipus l’assassí d’Isadora Duncan—, ras i curt: sembla el típic penjament masculí de pal d’escombra. I jo, sempre m’he preguntat per què els homes no poden tenir un penjament femení equiparable? Ells, com a més moderns i més treballadors, podrien adjudicar-se —i estar-ne ufanosos—, el de pal de fregadora (altrament dit mocho). Més modern que la típica granera de les padrines i amb una feina molt més polida: sempre resulta més gratificant enllustrar que treure brutícia.
  Això no és tot. L’article de la desafortunada foto, té tres comentaris. De qui són? Doncs de tres homes! Natural, ells tenen temps de mirar models i d’opinar.
  Queda el més greu. He volgut mirar a Sant Google la següent entrada: models masculins extremadament prims. I tot i que no crec que el sant tingui cap problema amb les rimes fàcils (altrament dites ripios), si resulta ser masclista. Perquè em respon: volíeu dir models masculins primes? Tot i ser sant, la carn és feble i suposo que només s’entreté a mirar models femenines.
  Perquè, ja em direu: heu vist fotos de models masculins cadavèrics? No, sempre són musculats i fan ostentació de la seva escultura cisellada al gimnàs.
  I és que la directora de la revista, que deu tenir la seva crisi de vendes, ha preferit quedar malament i vendre més. I com que s’ha posat de moda demanar perdó —en pla rei Borbó—, i no passa res, doncs també ho ha fet. Però amb els calés a la butxaca. I no és això! L’anorèxia és una aterridora i lamentable malaltia; innecessària; però que requereix uns valors de pensament molt sòlids. I ara, de tan líquids, s’han transformat en gasosos i vaguen per la galàxia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada