4rt Lliurament Una assassina massa jove

 En canvi, el bisbe de la Seu d’Urgell, poc traçut amb els ordinadors, té un secretari personal de poca empenta —com li convé per als seus plans— però bon informàtic. I ha estat ell qui ha contractat el millor detectiu privat sense escrúpols d’Andorra, el Fènix. El bisbe, frisós com la gana després d’hores de dejuni, no vol esperar que el notari li enviï la citació per llegir-li el testament de la Maria i saber exactament quin bocí del botí es podrà quedar. Necessita un cove dels grans, ple de diners, per aconseguir els somnis que el podrien retornar a Barcelona. Qui s’embruta, però, amb els draps bruts de l’operació és en Bartomeu. Tanmateix, el bisbe no sap que el Fènix —que li enviarà, en un sobre tancat, una foto de les ratlles on consta el bisbat de la Seu d’Urgell com a beneficiari d’un dels testaments més importants de la comarca— és el mateix professional que li ha remenat els papers, per encàrrec de la senyora Albós. Ella també vol una part de l’herència, la necessita per als seus projectes, i vol saber quins són els del bisbe per aprofitar-se’n quan li proposi el seu tracte. Perquè ella, amb els seus diners i la seva perversitat, desvalisa, espolia i extorsiona com qui aixafa una puça amb el polze, andorrans i no andorrans, que, sense saber-ho ni voler-ho, li ombregen de lluny els seus capricis. Ara té ganes d’engegar un macronegoci amb el qual vol aconseguir ser l’empresària més poderosa de les valls que l’aixopluguen, a manca de calideses més agradables; ha de ser un negoci lúdic amb aigües perquè vol ensorrar els propietaris de Caldea. Aquests van aixafar-li un negoci que estava a punt de tancar i ella no perdona. Per encabir-lo necessita els terrenys immensos de la senyora Maria Maestre i Pal, coneguts com els de la Borda Nova, que estan molt ben situats, valen tres fortunes i estan a punt de caure a les urpes del bisbe de la Seu. Quan la senyora Albós s’assabenta de l’herència del bisbat, mana a la Passi que li prepari una entrevista amb el bisbe, al seu Cortal de Les Engleves, a Fontaneda, on només puja per a entrevistes d’incògnit que són perilloses o amorals. Des que ha arribat la foto de la confirmació dels terrenys de la Borda Nova, en Bartomeu, a les ordres del bisbe, comença els contactes amb la màfia russa. «No estic fet jo per sentir els batecs del meu cor com si fossin udols de llops afamats. Si no m’escapo, em devorarà i quedaré reduït a carnassa per a voltors. Però com puc escapar sense que em perjudiqui? Quina por!»

3r lliurament Una assassina massa jove

 Els pares del Serni Albós, el padrí i la padrina de cal Bou, s’havien conegut a la Festa Major de Sant Julià, a finals de juliol, quan el padrí de cal Bou, jove, ben plantat, fort i alegre, va ballar la dansa de la Moratxa amb el barret alt i les cintes multicolors. Amb les galtes llustroses, un somriure innocent i uns cabells fent teulada de pissarra a aquest conjunt, va demanar per ballar a una noia bonica que li va semblar neta, polida, endreçada, feinera i soferta. Al cap de dos diumenges, ja va ser la seva xicota. A la primavera es van casar. El padrí de cal Bou no va ballar mai més la Moratxa, només ho havia fet una vegada perquè ja li havia arribat l’hora de casar-se i necessitava un hereu, el que va néixer al cap d’un any. El part va anar tan malament que el Serni no va poder tenir més germans. La llevadora va arribar tard a aquell racó de món i va trobar-se que el marit estava agenollat als peus del llit de la muller, resant molt enfervorit. I encara sort que va poder salvar la mare. Però va quedar tan delicada que no va poder viure prou com per conèixer l’esdevenidor del seu fill. Sota Fontaneda, marxen avall les aigües del riu de la Llosa; igual que l’aigua que raja de la font que hi ha entrant al poble i que, probablement, li va donar el nom. Com aquestes aigües, en l’època de la misèria també van marxar els fills de Fontaneda, els de la generació del padrí de cal Bou. I de la mateixa manera que les aigües busquen millor pas per escolar-se, el Serni i alguns xicots de la seva edat se’n van anar a la recerca de millors condicions de vida. Alguns, com ell, però, no van marxar aigües avall sinó frontera enllà, cap amunt, cap a França. Tenien ganes de poder menjar millor i de descansar algun dia de l’any. A les cases de Fontaneda, en temps del padrí, no es podia descansar mai, sempre hi havia feina. Els homes, normalment, no anaven ni a missa perquè les bèsties cada dia han de menjar —ben mirat, potser era una excusa que els anava prou bé. El padrí de la Meritxell era el més ric del poble perquè tenia més vaques. Amb tot, no passaven de la dotzena. Mai no els va faltar el menjar: el que donava la terra i el bestiar. A més, tenien un carro per anar a Sant Julià i el padrí hi deixava pujar i baixar els veïns quan els convenia. Però els hiverns, amb el torb i la neu, també per als més rics del poble eren extremadament llargs i durs. I tristos. Les muntanyes i totes les seves inclemències manipulen amb ràbia tempestuosa el caràcter dels vailets que hi creixen. Pesants com lloses, sobre els seus caps les bromes poden escanyar-los l’espontaneïtat i la iniciativa. Ben cert que de petits hi juguen, segons el vent, a veure si són capaços de córrer més que elles. Però les bromes sempre guanyen. Mai no topen amb cap marge ni precipici i s’esmunyen cel enllà. De grans, quan aquests fills ja es van poder valdre, van haver de ser molt més forts que bromes, muntanyes, neu i torb, per deixar la terra on havien viscut arrelats i fugir a buscar un destí incert, amb l’esperança de trobar unes inclemències més benignes. 

El silenci que esborra les dones

Entre el silenci i el sostre de vidre, on hem quedat les dones? Tot i que esparracades, estropellades... pràcticament torturades... tot i així, estem assolint la majoria dels podis possibles. Que no hauríem fet sense ser tan silenciades ni tan oprimides? Mai no ho sabrem però tinc la certesa que la humanitat hauria arribat molt més lluny. Menystenir els companys de viatge no ajuda a arribar bé al destí.

Ara hi ha moltes dones que ja hi han arribat, al seu destí. I n’ajuden d’altres a seguir arribant-hi.

Un bon exemple el tenim en Jess Wade, la física britànica que ha escrit mil vuit-centes biografies de científiques a la Viquipèdia. Amb tan sols trenta-cinc anys és investigadora en el Laboratori Blackett, a l'Imperial College de Londres i treballa, a mig camí entre la química, la física i la ciència dels materials. A més, ha guanyat ja prestigiosos premis de gran reconeixement.

Però ella també és famosa perquè s'ha donat a conèixer en tasques de compromís públic en l'equilibri de gènere en ciències, tecnologies, enginyeria i matemàtiques. I especialment, pel que fa a la promoció de la física entre les noies. Treballa per donar visibilitat a les dones científiques ignorades i atorgar-los el reconeixement que es mereixen. Algunes no han estat prou reconegudes i d’altres, directament ignorades.

Aprofitant que és una física investigadora molt influent al Regne Unit, ja fa cinc anys (en tenia vint-i-nou), que cada nit introdueix referències de científiques a la Viquipèdia. Tot va començar quan va descobrir que una de les seves científiques de referència, Kim Cobb, no era a la Viquipèdia. Una dona que és un fenomen en l'estudi de l'impacte de la humanitat en el canvi climàtic.

Llavors, va adonar-se que prop del 90% de les persones que editen a l'enciclopèdia en línia són homes i majoritàriament blancs. A més, per cada cent biografies, només disset són de dones. Ara, el percentatge ha crescut fins al 28%. Però a l'edició catalana, les biografies femenines només suposen un 20% del total.

Després, va veure que també hi faltaven noms tan destacats com Gladys West, determinant per inventar del sistema GP; June Lindasay, amb avenços sobre l'ADN, o Ijeoma Uchegbu, especialista en nanotecnologia farmacèutica.

Entre les seves entrades, també hi ha afegit una catalana: Maria Escudero Escribano, que forma part de l'Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia.

En una entrevista que varen fer-li a TV3 va explicar que no pot parar d’introduir dones perquè mentre ella escriu sobre dones, la gent escriu pàgines sobre homes. Només pararà quan busqui una dona increïble i la trobi.

Ara, la conviden a molts actes però no està segura que la convidin com a científica sinó com a dona. Li fa malícia però, malgrat que hi hagi aquest biaix i aquesta injustícia, creu que no pot perdre cap oportunitat per revertir la situació.

I és que mentre hi hagi ―i n’hi hauran més―, dones com la Jess Wade, la totalitat dels podis, estan quasi a tocar.

2n lliurament

 El bisbe de la Seu, més avariciós del que el seu càrrec li permet, no ha assistit a la cerimònia perquè els fills adoptius de la Maria no l’hi han volgut: estan convençuts que se’ls emporta bona part de l’herència. I ell està ben emmurriat perquè cobeja alguna cosa més que una fortuna. Ja fa uns mesos que la Maria, sota secret de confessió, li va passar una fotocòpia d’una clàusula del seu testament: el bisbat de la Seu, a part dels llegats que deixava als seus dos fills adoptius, es convertia en l’hereu principal de tots els seus béns. Aquelles quatre línies van permetre-li somiar que potser encara seria a temps d’aconseguir els seus deliris. I van desfermar-li l’ambició secreta que tenia des que havia entrat al seminari —per estudiar per a bisbe de Barcelona— i que mantenia aquietada perquè ningú no li endevinés el pecat. Ara, quan ja quasi hi havia renunciat, el seu déu li ha enviat una oportunitat celestial que interpreta com un deure terrenal. No és capaç d’adonar-se que l’enemic del seu déu, el rei del seu infern particular, li ha inoculat una metzina que se li pot escampar com una metàstasi condemnatòria.

Una assassina massa jove

                                                                        I

                                        UNA HERÈNCIA PER DELINQUIR 

A Santa Maria de la Seu fa estona que hi entra molta gent vestida de dol, però no tothom està trist. El cel —on avui haurien d’estar contents per la nova arribada— du posat un vestit de tardor; a més, sembla desconsolat, a punt de plorar. Els familiars més propers senten la pena inevitable per la pèrdua. Tanmateix, Maria Maestre i Pal, devota cristiana i gran benefactora tant del bisbat de la Seu d’Urgell com d’Andorra, ha mort en la pau del Senyor i ha estat ben acollida pel déu al qual ha servit tota la vida. Sempre ha estat generosa i ha fet nombroses donacions tant a la seva església com als que, sense pertànyer-hi, ho han necessitat. Per aquest motiu, els primers bancs estan plens d’autoritats, sense dol, a deixar-s’hi veure —les formes són molt importants—, perquè els enterraments també serveixen per parlar amb qui, normalment, escasseja de temps per poder escoltar a qui ho ha sol·licitat. En circumstàncies lacrimògenes, fins i tot les autoritats se senten impel·lides a simular que s’interessen per qualsevol pelacanyes. La mà dreta de la senyora Albós —vestida de dol perquè ella la hi obliga tant si l’ha de representar com si no, i més si s’ha d’aparentar tristesa— també hi és present, però a la bancada del darrere. —Mecagoncony! No m’agraden els enterraments! La seva missió, avui, és intentar esbrinar què se sap del testament de la riquíssima difunta. La senyora Albós no assisteix mai a actes públics; si en té necessitat, ho fa dissimulant les seves faccions, no vol que ningú la reconegui. D’altra banda, de problemes de cor —no pas pels batecs— i de consciència en té a grapats. 

Alba de Vic, escrivana professional del segle XI

A l’Edat Mitjana, especialment si parlem d’abans de l’any 1000, l’alfabetització era molt escassa i, per a les dones, quasi nul·la. A les més afortunades, si eren de família bona i que valorava la cultura se’ls podia deixar aprendre a llegir per poder resar. Però ensenyar-les a escriure, ja es considerava perillós. Ho veien així: les lletres eren més perilloses per a les dones que les espases i llances per als homes.

Amb tot, sempre hi ha excepcions que són les que confirmen la regla: un inventari de l’any 971, de la Catedral de Vic, fet per Tània Alaix i Jesús Alturo, ens fa sabedors de l’existència d’una monja, de nom Riquell que havia demanat en préstec un llibre a la Catedral de Vic. Poca cosa sabem més d’ella però segur que deuria tenir una formació força superior a la mitjana.

Perquè les dones sempre han llegit. I si a l’Edat Mitjana ho feien més els homes perquè ells tenien més possibilitats, ara, hem de dir que tots els clubs de lectura els aguanten i tiren endavant les dones.

Si ens avancem ja al segle XI, podem trobar la cèlebre Alba de Vic, filla de Guibert i Guilla. Ell era un gramàtic procedent de la belga Lieja que s’havia establert a Vic, on va exercí un magisteri eficaç a l’escola diocesana. El matrimoni va tenir tres filles i tres fills. I el pare, de mentalitat molt oberta, va donar formació i cultura tant a fills com a filles. Alba, que havia aprés a llegir i escriure de molt jove, tenia una excel·lent cal·ligrafia i dominava el llatí. Per això treballava d’escrivana professional.

I d’ella es conserva el primer document de validesa legal, del 16 d’abril de 1044, escrit per una dona del que avui anomenem Catalunya. Escrit en una bella cal·ligrafia, és un document sobre una compra que ella i el seu marit van fer.

Alba estava casada amb Jobert i vivien a la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer. També varen tenir tres filles i tres fills.

Quan Alba escriu aquest text, es calcula que deuria tenir uns trenta anys. I va voler que hi constés que ella l’havia escrit del seu puny i lletra. I com diu Alaix: «en una perfecta escriptura carolina i signat amb unes majúscules del tipus librari esplèndides».

El text, en llatí, introdueix algunes paraules en català: «era», «casals», «puió» (puig)... Això no és en absolut senyal d’ignorància; és que als documents de l’època, s’escrivien en llatí les parts formulàries i, les parts substancials, quan les havien de menester per fer-se entendre millor i per a que quedés ben clar a què feien referència, ja es feien en català.

Però el 1063,quan es va morir el seu marit, no va poder signar el testament perquè estava malalta.

I és que quan les dones tenen les mateixes oportunitats que els homes, oi que ens quedem curtes si diem que podem fer tant com ells? Perquè malgrat tantes i tan adverses circumstàncies, Alba va ser una gran professional documentada ja al segle XI. I Riquell al segle X. Què hauríem pogut fer si se’ns hagués tractat com a iguals?

Homes, dones i municipals 2023

Les eleccions del diumenge 28 de maig, a part de la perplexitat en molts sentits, també ens permeten fer una lectura en clau feminista.

Començo per la perplexitat. El meu país, Catalunya, el tinc per instruït a part d’assenyat, com sosté la dita. Però potser la rauxa ens juga males passades. Perquè no som capaços de demostrar aquestes dues qualitats. Per què baixa l’independentisme si és l’única gran il·lusió que podem mantenir com a poble? Si trobes algú a l’escala que et rebenta el replà, marxaràs de l’edifici? O intentaràs parlar-hi i acordar el respecte que et mereixes per poder seguir vivint a casa teva sense que vulneri els teus drets?

Per què l’extrema dreta ha guanyat tants vots? A qui pot interessar-li que als òrgans de govern hi hagi masclisme, xenofòbia... abús de poder? Aquestes barbaritats són de gent poc instruïda i, per això, fàcil de manipular. I poc sensible. No interessa a cap país tenir cap d’aquests dos perfils per prendre decisions.

No hauríem de revisar quina mena de política estem fent i quina hauríem de fer. De petita van obligar-me a estudiar Formación del Espíritu Nacional. El nom ho diu tot. Però ara, no hauríem d’estudiar més filosofia, moral, ètica, civisme...? I abans que d’altres assignatures.

Quant a les llistes cremallera, ha tornat a sorprendre’m, i per això m’ho he mirat amb calma, el que ja sabem: força enganyós tot plegat.

Quant a la quantitat d’homes i dones presentats en total a les quatre capitals de província, veiem (tenint en compte els quatre principals partits polítics de cada ciutat) que a Barcelona hi ha 3 homes i 1 dona; a Girona, 2 homes i 2 dones; a Lleida, 4 homes; i a Tarragona (perquè hi ha empat amb els dos últims), 4 homes i 1 dona. En total: 13 homes i 4 dones.

Si mirem les llistes dels 4 partits (més 1 més de Tarragona) de cada capital de província, ens trobem que a Barcelona hi ha un total de 16 homes i 19 dones. A Girona, hi ha 11 homes i 14 dones. Només a Lleida hi ha empat: 12 homes i 12 dones. I a Tarragona hi ha 12 homes i 13 dones.

Però si anem a les llistes, a l’hora de fer-les (exceptuant Lleida), tres províncies tenen més dones que homes. I si ho sumem tot dona 51 homes i 58 dones. Les dones són acceptades per ser-hi.

Però no són considerades de igual a igual per prendre les decisions importants. Llavors xoquem amb el sostre de vidre. Dels 13 homes i 4 dones dels principals partits polítics, a l’hora de ser caps de llista, que vol dir tenir el poder total és manté la tònica: a les quatre províncies hi ha 13 homes caps de llista per només 4 dones!!!

Imperdonable tenint en compte que volem passar per demòcrates, feministes, progressistes...

Perquè a sobre de no ser-ho ens enganyem i ens enganyen (al menys els homes a les dones), fent veure que som el que no som.

I és que, ni havent aprés de la gestió de la pandèmia (on els països que millor se’n van sortir van ser els dirigits per dones), encara no som capaços de confiar amb les bones qualitats de les dones.