Feresa de silenci

La nit ha cobert la terra/amb son mantell de foscor,/amb feresa de silenci/ i amb feresa de remors. Aquests versos pertanyen al poema L’estrella de Dolors Monserdà.

I aquesta idea és la que recull Elina Norandi ―historiadora de l’art, crítica d’art i comissària d’exposicions―, per a la seva exposició «Feresa de silenci». Les artistes de la revista Feminal. Perquè aquestes artistes, per ser dones, només van aconseguir això: una certa feresa dins del silenci que les embolcallava.

Elisa Norandi, comissària de l’excel·lent exposició al Museu d’art de Girona, ens ha fet reflexionar sobre les raons que permeten que tota una generació de dones artistes desapareguin de la nostra història de l’art i sobre la necessitat de fer-les presents. Així com un reconeixement a les historiadores i historiadors que ha intentat rescatar-les del silenci en què han caigut.

Sota la influència del sufragisme (arrencat a Estats Units al final de la dècada de 1840), a les grans ciutats europees es van editar revistes femenines per reivindicar l’obra de dones artistes. Catalunya, també. I el 1907 es va editar a Barcelona el primer número de la revista Feminal. Durant deu anys es van editar 128 números i es van mencionar 74 artistes. D’aquestes, 50 eren catalanes. A tan sols 13 d’elles se’ls ha dedicat algun estudi o exposició. I d’una quinzena se’n desconeixen vida i obra.

La revista, de periodicitat mensual, va ser impulsada per dones procedents de l’àmbit burgés i catòlic. La majoria eren pintores, però també hi havia escultores, cartellistes, il·lustradores i, en menor nombre, exlibristes i esmaltadores o fotògrafes.

Els seus noms són poc coneguts: Lluïsa Vidal, Lola Anglada, Pepita Teixidor, Laura Albéniz, Aurora Gutiérrez Larraya, Adelaida Ferré, Mela Muter, Maria Rusiñol, Emília Loranty... tot i ser les més estudiades.

Totes elles van poder esdevenir artistes perquè les seves famílies no sols no els van posar obstacles sinó que els van permetre fer el que haurien permès als seus fills. O bé van gaudir del suport familiar o bé, per dedicar-se a allò que tant estimaven, van renunciar a casar-se i tenir fills. Algunes d’aquestes artistes catalanes, fins i tot, van poder traslladar-se a París ―lloc imprescindibles de l’art en aquells moments―, i van poder continuar formant-se. Eren unes pioneres. Pràcticament no tenien referents. Elles van poder experimentar l’aventura de viure soles tot guanyant seguretat personal i es van introduir en els ambients més nous de l’art.

Cap d’elles no va tenir les mateixes condicions que els seus col·legues masculins. Elles no van tenir els mateixos espais de formació, d’exposició o de recepció del públic. Per això, la majoria van acabar abandonant.

Amb tot, Feminal i aquesta exposició els va oferir i els ha ofert el suport que la societat els nega.

I és que 125 anys després del darrer número de la revista, els silencis sobre aquestes artistes i la seva obra continuen fent feresa. Perquè potser mai més en sabrem res més.

La placidesa de no ser mare

Si bé la maternitat pot ser un dels millors dolços d’una vida gormanda, engolir-lo també té el seus regusts amargs: els ingredients de les desventures de mares i filles que minven la felicitat maternal. D’això, ja en parlàvem en l’anterior article.

La no maternitat d’ara, quan les dones ja no han d’arrossegar el llast del patriarcat imbuint-los la idea que una dona, si no és mare, no val res, pot ser el dolç més llaminer i saborós. I desventura, la justa: cada vida la seva.

Com que la no maternitat estalvia les tristeses de les criatures que no s’han tingut, el fluir vital ―tot i no accedir a les alegries dels seus somriures i èxits―, és fa més lleuger. I com que del que no s’ha tastat no se’n sap el gust, no s’estranya.

Trist, molt trist era quan les dones, si no tenien marit i fills, a sobre, havien de sentir-se menystingudes. Sobretot quan, per a moltes, era l’única manera de poder sobreviure.

Ara, les dones tenen moltes més possibilitats d’elegir els seus destins sense dependre de la maternitat. I cada destí escollit, se sigui mare o no, val per sí mateix. Perquè les dones valen per si mateixes. Ara ja no els cal regalar la seva vida a fills i marits per sentir-se realitzades, en deien.

Amb tot, el llast del patriarcat ―capitanejat pels homes i la religió―, encara fueteja amb força. I uns i l’altra encara van a fer mal.

La maternitat ja no és aquell regal celestial, màgic, prodigiós, extraordinari... sense el que la vida de les dones quedava incompleta.

Perquè ser mare, en qualsevol cursa per un destí mig igualitari amb els pares, fa tornar moltes caselles enrere i obliga a reprendre el camí de la pròpia vida des de molt més enrere que ells. Tanmateix, tot i corrent amb cames lligades, ulls embenats, rocs a les butxaques... les dones n’han guanyat moltes, de curses. Elles tenen les mateixes qualitats que ells i millors: elles poden ser mares.

Ara, el tant per cent de dones que no volen ser mares és, afortunadament per a elles, cada vegada més elevat. Perquè, malauradament, els sostres de vidre segueixen impedint molts vols a les dones. Sense maternitat poden gaudir d’una llibertat que mai s’havia pogut assaborir sense culpabilitats. Poden pensar en fer allò que els ve de gust, ser l’objectiu de la seva vida. No han de regalar-la, injustament, a criatures i marits o parelles.

Per això, una vida sense criatures resulta molt més plàcida: menys dolors, menys patiments, menys nits dolentes, menys angoixes, menys disgusts... més diners, més viatges, més diversions...

A Corea del sud, milions de dones joves han renunciat col·lectivament a la maternitat en el que es coneix com a vaga de naixements. Perquè sense les ajudes imprescindibles ni la dignificació merescuda, elles també tenen tot el dret a pensar en elles. Com sempre han fet els homes. Que no hi hagi prou criatures no és responsabilitat d’elles. Sinó de tots aquells que no són elles.

I és que ara per ara, la placidesa de la no maternitat regala més premis que les desventures de la maternitat.

La desventura de la maternitat

La meva mare, així que els fills anàvem naixent, mentre ens tenia en braços a punt d’alletar-nos tenia la tètrica sensació de pensar que la miraven dos ulls més que la jutjarien. I això ho acompanyava amb una pessimista dita sobre la maternitat: «una malaltia de nou mesos i una convalescència de tota la vida».

Tot i aquest mal passar, fins a arribar a la pròpia maternitat, vaig ser capaç de gaudir el meu fill i la meva filla ―com haurien dit ells de petits―, fins a l’infinit del cel.

No em puc imaginar cap altra plenitud tan sadolla com ser mare. Res de prodigiós s’hi apropa ni de lluny. Cap viatge espectacular, cap llibre fantàstic, cap obra de teatre extraordinària, cap pel·lícula excepcional... no poden fer assaborir tan esplèndida magnificència.

Després dels dolors de donar a llum... acaronar, besar, abraçar, alimentar... el nadó deslliurat, no hi ha cap paraula prou completa que pugui descriure-la sense oblidar alguna emoció.

I mentre són petits o viuen al redòs maternal, l’esgotament, la sensació de culpabilitat, d’inseguretat, d’impotència... són durs però lleugers perquè som incapaces d’endevinar allò que estar per venir.

I quan arriben les seves pròpies mancances, llavors comença el patir més intens. I la felicitat de la infantesa comença a desdibuixar-se. Quan les pròpies mancances es van canviant per les d’ells, una certa felicitat esdevé desventura. És un patir que rosega.

I quan els fills marxen i la casa es buida ―sense poder abraçar-los o donar-los la mà per ajudar-los a un menys dolorós mal passar―, no en queda d’altra que rebuscar ―per tornar a esgarrapar certa felicitat―, allò que s’havia mig deixat de banda perquè no feia falta per viure a gust. I començar a viatjar més còmodament, llegir amb tranquil·litat, anar al teatre sense haver de quadrar vides, anar al cinema espontàniament... I tot es queda petit al costat d’abraçar-los o donar-los la mà. I les nits blanques tornen a ser llargues i esgotadores, pensant en les tristeses d’ells perquè han crescut més que ells. I són més contundents.

A més, quan la vellesa comença a fer por i les seves contundències imposen altres prioritats, la seva absència afegeix a la desventura un xic d’angoixa. Perquè després de viure tants anys amb la seva vida com a objectiu, no en queda altra que tornar a posar-hi la pròpia, ni que sigui per supervivència. I, a dies, fins i tot, pot fer tornar el sentiment de culpabilitat. Perquè ja no has d’alimentar-los sense gana, t’has d’alimentar. No els has d’ajudar a guarir sense voler sanar, has de tenir cura de tu mateixa. Ja no has de regalar-los el món sencer perquè has de descobrir on queda el teu...

Tanmateix, tot i que no hi ha res que ajudi més a passar que assaborir el gaudi de pensar en les seves alegries, cal esforçar-se molt per evitar emmalaltir amb les seves tristeses.

I és que la tètrica convalescència de la que ens parlava la meva mare de jove, amb el passar dels anys es pot quasi viure com una realitat.

Amb tot, en el proper article, parlarem de la placidesa de la no maternitat.

Simone Weil, a Catalunya

La majoria de mortals, amb trenta-quatre anys ―els que tenia Simone quan va morir―, no som capaços de fer ni la meitat de la quarta part del que va fer ella. I en una època en què les dones tenien molt poques possibilitats. Però com sempre: no hi ha racó de món que no conegui un tal Messi ―que només xuta una pilota i la posa en un forat prou gran― i en canvi, a ella, qui la coneix?

Per sort, ara, un llibre: La columna de l’escriptor francès Adrien Bosc, editat en català per Univers, ens explica l’experiència que va viure Weil, al front d’Aragó com a voluntària, l’estiu del 36.

És com una novel·la biogràfica basada en fets reals i amb hipòtesis de ficció. L’autor ens introdueix en el pensament i les vivències de la protagonista i dels seus camarades anarquistes al front. Es va jugar la vida per canviar el món i superar les injustícies socials.

A més d’activista política va ser mundialment reconeguda com a filòsofa; a part d’humanista i escriptora. És considerada una de les ments privilegiades de la seva generació. Per això, Albert Camus va descriure-la com «l’únic gran esperit del nostre temps». I tenia motius.

Ingressà a l’Escola Normal de París amb la nota més alta; la segona era de Simone de Beauvoir.

De pares jueus, va ser educada sense creences religioses per por a l’antisemitisme d’Europa que acabà en el terrorífic Holocaust. Això la va marcar i, posteriorment, es convertí a un cristianisme molt personalitzat.

Quedà marcada per la figura del germà, André, un matemàtic molt famós que, a ella, feia sentir-la inferior.

Un dels grans trets de la seva personalitat fou un profund amor compassiu pels desgraciats. Als cinc anys, no és va menjar un terrós de sucre per enviar-lo als soldats que lluitaven a la Primera guerra Mundial.

I així, veient el terror de la guerra civil espanyola, va creure que no es podia quedar a París, només parlant-ne. La seva actitud va ser una evident crítica a la intel·lectualitat burgesa i als xarlatans pedants de la cultura. Va sentir la necessitat de viure la intensitat de la lluita i el perill en la pròpia pell i a primera fila. Ja abans, havia abandonat el confort de la seva vida burgesa per treballar d’obrera en algunes fàbriques.

Es traslladà a Barcelona armada amb un fusell, i sense saber disparar ―però aprenent-ne ràpidament― i es va incorporar com un membre més de les milícies de la columna Durruti. Va saber demostrar la seva valentia però, en un mes i mig, tingué un accident i els seus pares se l’endugueren novament a París on passà una llarga convalescència reflexionant sobre la violència viscuda.

Va ser molt crítica fins i tot amb el bàndol que defensava. I va escriure que no pensava tornar a la guerra d’Espanya perquè ja no era una guerra de camperols famèlics contra terratinents i clergues, sinó una guerra entre Rússia, Alemanya i Itàlia.

I és que tot el que va viure va deixar-la sense fe en la humanitat perquè «quan... és possible matar sense ser castigats o condemnats, matem».

Un a cada cantonada

Sí, els homes necessiten moltes ajudes. Amb les que tenen ara, encara en queden més del compte fent desastres.

El dia 9 de gener ja hi havia a Espanya quatre dones mortes, a Ciudad Real, Cadis, Almeria i Tenerife per les seves parelles.

I durant el 2022, es van cometre quaranta-nou assassinats per violència de gènere en què els autors han estat parelles (trenta-dos) o exparelles (disset) de les víctimes.

Per això, encara que de manera incipient, han començat a aparèixer els anomenats Cercles d’homes, amb finalitats terapèutiques.

Les dones, fins i tot tenint molt poc temps, sempre trobem els nostres cercles amb dones i homes. Solem anar a caminar amb les amigues, també anem a clubs de lectura (se sap que les dones llegeixen més que els homes), anem a xerrades, fem anglès, informàtica, esport...

Però els homes, fins i tot els que aprofiten aquests anomenats Cercles d’homes, resumeixen les seves interaccions socials bàsiques en el partit de futbol ―jugat o vist―, i anar a fer la cervesa amb els amics. És un tòpic, és clar. Hi ha molts homes que llegeixen, van als museus, fan esport... Però lamentablement, el perfil del futbol i la cervesa encara és molt freqüent.

En Rai, de trenta-sis anys, condueix un d’aquests Cercles a Palma de Mallorca i el defineix com «un espai no mixt on els homes poden revisar i treballar aspectes interns i relacionals que, normalment, són difícils d’abordar a la vida quotidiana. Tractem temes com la vulnerabilitat, la intimitat, el poder, la sexualitat, la masculinitat, la identitat, el consentiment, les emocions (com tristesa, alegria, ràbia, por, vergonya, culpa... ), la capacitat d’escoltar, la violència...»

Aquest treball del Rai té una perspectiva feminista i revisa les construccions de masculinitats adquirides ―la majoria rígides i masclistes―, per desmuntar-les.

Els pocs cercles que hi ha comparteixen la importància de la figura del pare i dels valors heretats.

El perfil d’homes que hi acudeixen és molt variat i la franja d’edat molt àmplia. Amb tot, solen ser homes que no encaixen en el prototip d’home fort, valent, competitiu, viril i actiu sexualment.

Ells busquen trobar un espai on expressar-se amb confiança i empatia, des de la vulnerabilitat que senten. On els és permès expressar les seves preocupacions, pors o malestars.

A alguns, els hi costa assistir-hi perquè no hi ha dones. Reconeixen que parlar amb elles els resulta més fàcil que encarar-se amb homes com ells, mirar-los als ulls i conversar-hi des d’un punt de vista no superficial.

Cal afegir-hi que als homes els costa més exterioritzar les seves emocions. Especialment, la por i la tristesa que no tenen gaire permeses.

Un dels assistents va dir «m’ha permès tractar-me amb molt d’amor i compassió i veure la vida de manera més tendra i amorosa».

I és que els homes tenen dret a viure millor. I d’aquests cercles en necessiten un per cantonada. Però, de moment, és com posar deures als alumnes aplicats. Perquè els suspesos no volen fer-los.

Un explotador de dones és influencer

Per què la repugnància crea tants seguidors a les xarxes? Un home carregat amb delictes molt greus tenia, fins fa pocs dies, milions de seguidors arreu del món.

Al seu públic fanàtic, misogin i, principalment masculí, li agrada llegir les seves porqueries: «les víctimes de les agressions sexuals comparteixen la responsabilitat amb els seus agressors», «és lògic que un home pugui pegar les dones», «fins i tot pot destrossar-ne les pertinences o asfixiar-les si decideixen sortir de casa sense permís», «les dones de divuit anys són més atractives que les de vint-i-cinc perquè han estat amb menys homes», «les dones pertanyen als homes»...

Lamentablement també agrada molt amb altres temes: «les vacunes no serveixen per res», «el canvi climàtic no existeix» «les escoles han estat inventades per rentar el cervell als nens».

Educat en el cristianisme, s’ha convertit a l’Islam; i tot i que el seu pare és negre, també és xenòfob.

Vivia al Regne Unit però es va traslladar a Romania perquè li va semblar que no seria tan perseguit pels seus delictes: tràfic de persones, abusos sexuals de dones, estafes piramidals, promoció de l'ús de la violència en entrevistes per televisió ( com és que no el van expulsar?)...

Afortunadament, algunes xarxes, com Ínstagram, Facebook o TikTok li han tancat els contes però es va passar a Rumble i va ser l’aplicació més baixada d’Apple Store. El juliol passat va tenir més cerques ell que Trump o la covid. Llastimós.

El seu comportament masclista, al Gran Hermano de la televisió britànica (amb un vídeo en el que picava una dona amb un cinturó) va ser un èxit: tot i ser-ne expulsat, va aconseguir ampliar el seu número de seguidors.

Com si encara quedés una espurna de decència al nostre món (que cal rastrejar-la amb lot), afortunadament ( i això ens permet pensar que encara queden brases o una mica de caliu) el desembre passat, va ser detingut i acusat de formar part d’una organització criminal dedicada al tràfic de dones, per captar joves a través d’internet i retenir-les després en un habitatge per explotar-les sexualment, a més d’obligar-les a enregistrar material pornogràfic i per violació.

Abans, però, per aprofitar el seu malèfic èxit a les xarxes es va encarar a Greta Thunberg presumint dels gasos que emeten els seus trenta-tres cotxes de luxe. Ella va respondre-li que li enviés un correu electrònic a energiadepenispetit@buscateunavida.com.

Per què els humans som tan deplorables? Al menys, els milions de seguidors d’aquesta desferra humana que també són masclistes, xenòfobs, d’extrema dreta... i volent suposar que no són delinqüents ni violadors (però segurament alguns em sorprendrien). Per sort, les persones amb dignitat i decència intenten preservar els seus cercles vitals defugint bèsties i bestieses.

I és que fa ràbia i dolor agut que puguin existir, a més de tants masclistes, xenòfobs, delinqüents... un petit grup femení gaudint amb els seus fàstics vomitius masclismes.

Hostesses en roba interior

A principis de desembre, Inspecció de Treball va multar amb set mil cinc-cents euros un forn de pa artesà, a Parets del Vallès, per una oferta de feina discriminatòria: «se necesitan dependientas» i «se necesita maestro pastelero». A la denúncia se'ls acusava de distingir en funció del sexe i que el fet de ser home o dona és del tot irrellevant per al desenvolupament de la tasca professional indicada.

Sembla que ningú no escarmenta ni veient el veí amb les barbes remullades.

Una empresa de reclutament de nom Meccti, buscava hostesses per a Kuwait Airways.

Kuwait ―amb la seva aparent democràcia―, no forma part de l’Aràbia Saudita i la majoria dels seus habitants n’estan molt orgullosos. Kuwait va molt per davant dels altres països del Golf Pèrsic quant a drets de les dones.

Fins i tot, el 2005, van nomenar Masuma Mubarak, professora universitària, columnista i una de les destacades defensores dels drets de la dona a Kuwait, ministra de Planificació i Desenvolupament Administratiu. Porta hijab.

El 2013, Safa Al Hasem, va convertir-se en l’única dona elegida més de dos cops consecutius al Parlament de Kuwait. És llicenciada en Literatura anglesa per la Universitat de Kuwait i es doctorà a la Universitat Estatal de Pennsilvània. A més de fer estudis de postgrau a l’Escola de Negocis de Harvard. No porta hijab.

Tot i aquestes bones iniciatives, Kuwait Airwais va contractar Meccti, una empresa instal·lada a Orient Mitjà, i amb diverses seus, que publicita els seus processos de selecció a les xarxes socials. Però enlloc aclareix quin és el seu país d’orígen. A Madrid, el novembre passat, a l’hotel Melià Barajas varen fer una convocatòria. Demanaven uns requisits previs: altura i pes en proporció a una altura mínima de 1.60 i una excel·lent presentació en general.

S’hi van presentar uns seixanta persones. Els homes van ser descartats immediatament.

I a les dones les van tractar com a bèsties. Varen començar les entrevistes amb comentaris molt vexatoris: «no ens agrada el teu somriure» o «tens cos de muntanya russa». Però això no va ser res comparat amb el que va venir després. Quan el reclutador ja havia descartat una bona part de les aspirants, les que quedaven van ser comminades a entrar, d’una en una, en una sala. Llavors, va entrar una dona i va obligar-les a totes a desbotonar-se les camises i a apujar-se jerseis i faldilles. Després van haver de quedar-se en calces i sostens. I tot això mentre el reclutador se les mirava com si estigués comprant cavalls.

Una de les noies que va participar al procès de selecció es va posar en contacte amb ElDiario.es per denunciar els fets. Ella i altres noies havien sortit en estat de shock i plorant. Encara no entenen perquè varen acceptar anar traient-se la roba.

A Espanya, el Secretari d’Estat d’Ocupació, ha anunciat que Treball està estudiant si els fets poden ser constitutius de delicte per enviar-los a la Fiscalia.

I és que ...és tan difícil d’entendre que les dones no són bèsties?