Feresa de silenci

La nit ha cobert la terra/amb son mantell de foscor,/amb feresa de silenci/ i amb feresa de remors. Aquests versos pertanyen al poema L’estrella de Dolors Monserdà.

I aquesta idea és la que recull Elina Norandi ―historiadora de l’art, crítica d’art i comissària d’exposicions―, per a la seva exposició «Feresa de silenci». Les artistes de la revista Feminal. Perquè aquestes artistes, per ser dones, només van aconseguir això: una certa feresa dins del silenci que les embolcallava.

Elisa Norandi, comissària de l’excel·lent exposició al Museu d’art de Girona, ens ha fet reflexionar sobre les raons que permeten que tota una generació de dones artistes desapareguin de la nostra història de l’art i sobre la necessitat de fer-les presents. Així com un reconeixement a les historiadores i historiadors que ha intentat rescatar-les del silenci en què han caigut.

Sota la influència del sufragisme (arrencat a Estats Units al final de la dècada de 1840), a les grans ciutats europees es van editar revistes femenines per reivindicar l’obra de dones artistes. Catalunya, també. I el 1907 es va editar a Barcelona el primer número de la revista Feminal. Durant deu anys es van editar 128 números i es van mencionar 74 artistes. D’aquestes, 50 eren catalanes. A tan sols 13 d’elles se’ls ha dedicat algun estudi o exposició. I d’una quinzena se’n desconeixen vida i obra.

La revista, de periodicitat mensual, va ser impulsada per dones procedents de l’àmbit burgés i catòlic. La majoria eren pintores, però també hi havia escultores, cartellistes, il·lustradores i, en menor nombre, exlibristes i esmaltadores o fotògrafes.

Els seus noms són poc coneguts: Lluïsa Vidal, Lola Anglada, Pepita Teixidor, Laura Albéniz, Aurora Gutiérrez Larraya, Adelaida Ferré, Mela Muter, Maria Rusiñol, Emília Loranty... tot i ser les més estudiades.

Totes elles van poder esdevenir artistes perquè les seves famílies no sols no els van posar obstacles sinó que els van permetre fer el que haurien permès als seus fills. O bé van gaudir del suport familiar o bé, per dedicar-se a allò que tant estimaven, van renunciar a casar-se i tenir fills. Algunes d’aquestes artistes catalanes, fins i tot, van poder traslladar-se a París ―lloc imprescindibles de l’art en aquells moments―, i van poder continuar formant-se. Eren unes pioneres. Pràcticament no tenien referents. Elles van poder experimentar l’aventura de viure soles tot guanyant seguretat personal i es van introduir en els ambients més nous de l’art.

Cap d’elles no va tenir les mateixes condicions que els seus col·legues masculins. Elles no van tenir els mateixos espais de formació, d’exposició o de recepció del públic. Per això, la majoria van acabar abandonant.

Amb tot, Feminal i aquesta exposició els va oferir i els ha ofert el suport que la societat els nega.

I és que 125 anys després del darrer número de la revista, els silencis sobre aquestes artistes i la seva obra continuen fent feresa. Perquè potser mai més en sabrem res més.