3 assassinats i 11 delictes sexuals

José Ignacio Palma, és l’autor d’aquestes monstruositats. Com és que no queda definitivament empresonat, des del primer assassinat?

Estic absolutament trista, aclaparada, dolorida, afligida, desolada... per tantes notícies que no fan sinó destrossar, arruïnar, arrasar, aniquilar, exterminar... dones.

És obvi que el sistema no funciona i no hi ha ningú que ho arregli. Per què? Perquè no en saben més? Per falta de recursos? Em nego a creure-ho! Serà per falta de millor voluntat i veritable interès? Pot ser, oi?

I dic no! No i no!

És urgent, imperiós, inajornable, peremptori i corre pressa solucionar, si més no, com a mínim, tots aquests execrables assassinats.

Quasi cada setmana podria escriure alguna notícia d’aquestes. I parlo d’unes altres perquè la repetició no els arrabassi la gravetat.

Què creieu que passaria si els assassins fossin dones? Segur que no haurien deixat morir tants homes. No sols no ho crec sinó que n’estic convençuda.

Sovint imagino que podríem viure en un món millor governat per dones.

Ahir, tot passejant per la fira de Biosca, vaig conèixer la història de La Baquiol, una dona del poble que, només fa uns dos-cents anys, varen cremar-la viva perquè els va venir de gust culpar-la de la mort d’un xiquet d’una casa bona. Eren malvats i les anomenaven bruixes.

Ara no són bruixes, però segueixen matant-les com si fossin mosques.

Aquest assassí, José Ignacio Palma (un colombià que estava en llibertat per tràfic de drogues), contractava prostitutes ―perquè aquestes mai no fan denúncies―, i els introduïa cocaïna de gran puresa per via vaginal i anal. Ho feia enganyant-les, sense el seu consentiment. Amb la sobredosi, barrejada amb alcohol, patien unes terribles convulsions que ja eren l’agonia que les portava a la mort. En una de les víctimes es va trobar una dosi vint vegades més gran que la d’una sobredosi voluntària.

Segons l’informe pericial, José Ignacio Palma era un assassí en sèrie ―com és que no es va aturar al primer assassinat?―, que actuava coneixent la perillositat i buscant plaer sàdic contemplant l’agonia. Els criminòlegs que han estudiat el seu cas el defineixen com un depredador sexual letal.

En el darrer cas, el que fa pocs dies s’ha jutjat, va declarar que la mort havia estat accidental després de practicar sexe amb alcohol i cocaïna. I que després, havia esquarterat el cos a trossos. Que els havia posat en diferents bosses i els havia escampat per diferents contenidors.

Ara, quan ja han mort tres noies, totes molt joves, i ha comés onze delictes sexuals identificats, el fiscal demana 130 anys de presó.

I és que ara em pregunto: no hauria estat millor empresonar-lo al primer delicte? Dues noies encara serien vives i no hi hauria hagut tants delictes sexuals. La seva pena seria la mateixa: presó i presó. Però hauríem pogut estalviar molta i molta tragèdia. Creieu que al proper assassí l’empresonaran sense data límit només per prevenció i evitar noves víctimes? Jo no ho crec.

Les dones no es poden refiar de...

... de ningú! Ni dels marits, ni de la família! Perquè, amb marits inclosos, va ser la pròpia família, ―que només ho era per papers i no pas per amor―, qui va assassinar les dues germanes. Sembla que primer varen estrangular-les ―mentre dormien―, i després els van engegar un tret al cap. Algunes fonts també parlen de tortures prèvies. Caldria que existissin formularis per poder deixar de formar part de famílies tan perverses, tan malignes, tan malvades, tan malparides...

Les noies: Anissa Abbas, de 24 anys i Arooj Abbas, de 20, havien estat obligades a casar-se amb dos cosins seus feia més d’un any. A Gujerat, ciutat a l’est del Pakistan d’on provenien.

La policia va detenir part de la família que havia comés l’assassinat. Però no tota. Els assassins s’emparen en una malèfica pràctica ―molt comú en aquest país―, anomenada «crim d’honor». Es tracta d’una pràctica patriarcal que porta a l'assassinat de dones que els mateixos implicats consideren que han perjudicat la seva reputació

Quina i quanta barbaritat! Si aquesta brutalitat hagués de ser lícita, els primers a morir haurien de ser els assassins que maten dones pel seu malentès honor. Perquè l’honor familiar queda més ensutjat per uns assassins que maten dones sotmeses que per unes dones que no volen els marits amb els que, a la força, els ha casat la seva família. Que se les estimen menys que als gats que els mengen les rates de casa.

Els coneguts com a crims d'honor són habituals al sud d'Àsia i solen ser perpetrats per homes que «re/vengen» el que consideren una ofensa a la moral de la família.

Segons dades de l'ONG Comissió de Drets Humans del Pakistan, només l'any passat s’hi van registrar 478 dels anomenats crims d'honor.

Es calcula que entre el 2004 i el maig del 2018 aquesta xifra va ascendir a 17.628 casos. Però se sospita que el nombre real podria ser molt més gran perquè ningú no fa denúncies ja que, sobretot, es tracta de familiars. Ni les mares ―que no se’n compadeixen―, no s’atreveixen a fer-les. També deuen sofrir una por extrema. Potser terror dels mateixos homes que han matat les filles, les esposes, les germanes... I probablement, els hi quedin més filles per intentar protegir.

El 2016, el govern pakistanès va aprovar una llei que prohibia perdonar els familiars de tan aberrants assassinats. Fins el 2016!!! Perquè la majoria d’homes quedaven lliures després d’haver matat qualsevol dona de la família. Malauradament, segons informen els grups en defensa dels drets humans i alguns activistes, la llei ha tingut molt poc impacte i no ha posat fi a aquests execrables crims.

Cert, la mort d’aquestes germanes, de moment, només ha suposat una pena de cinc dies de presó per als sis detinguts: un germà, un marit, un oncle...

I és que l’Islam ―religió oficial al Pakistan―, permet matrimonis forçats i assassinats de dones innocents. Una religió d’un masclisme abominable que no hi entén, d’amor. Dones que hi pertanyeu, penseu-hi.

El violador d’Igualada

No podem dir la noia que va ser violada a Igualada, ni la violació d’Igualada. Hem de dir sempre el violador d’Igualada o d’on sigui.

Si mireu les entrades de google, només trobareu que es parla de la víctima de la violació, de la violació o, com a molt, el detingut per violació. Això és imperdonable.

Perquè n’hi ha tants, de violadors... Per què hi ha tants violadors? Això sí que hauria de ser tolerància zero real. Però justament, anem al revés. Per què serà? Què falla?

El Ministeri d’Interior va informar fa uns mesos que durant el primer trimestre del 2022, les agressions sexuals amb penetració han augmentat un 40’3% a Catalunya respecte el mateix període de l’any passat: el 2021 hi van haver 119 casos i enguany, 167.

Com podem permetre que campin pel nostre país 167 violadors? I aquests només són els que coneixem!

El maig passat, la Sexta publicava un article amb aquest titular: «En España se cometen seis violaciones al día»

De veritat que, a part de dedicar més hores a la formació en Igualtat, no cal aplicar de manera sancionadora mesures més coercitives per a aquests violadors? Podem permetre que les noies segueixin patint violacions però no podem aplicar mesures, als violadors, més dissuasives?

És molt més que urgent i peremptori reduir a zero les violacions. Qualsevol home que tingui poder sobre aquesta decisió només ha de pensar que li hagués pogut passar a la seva filla, neboda...

El violador d’Igualada no ha entrat a presó sense fiança fins l’abril d’aquest any i la violació és del dia 1 de novembre de l’any passat. A part d’acusat per violació, també ho ha estat per assassinat en grau de temptativa. No hauria de ser, la justícia, prompta i fulminant?

El violador ja havia agredit tres noies més: la seva germanastra de set anys, (quan ell en tenia quinze), i dues ex-parelles més.

Si l’haguessin posat a presó després de la germanastra, s’haurien pogut evitar tres agressions més. Això sí, cal denunciar-les sempre, les agressions sexuals.

Si una menor de setze anys, com aquesta víctima de violació, pot patir danys i dolors irreversibles durant tota una vida, no es podrien empresonar preventivament tots els possibles violadors? Perquè amb sis mesos es poden destruir proves, oi?

Ara poden caure-li trenta anys de presó perquè va intentar matar-la. Una violació només costa entre dotze i quinze anys.

Hi ha, però, una novetat en aquest judici: la víctima ha pogut declarar telemàticament i acompanyada dels psicòlegs que intenten ajudar-la a tirar endavant la seva vida tot i la desgràcia que li ha infligit un desgraciat. La víctima no ha hagut d’anar a judici i s’ha volgut evitar així la doble victimització. Perquè durant els judicis, les víctimes, a més, se sentien acusades: les culpables eren elles per portar minifalda, per caminar de nit soles... Monstruós!

I és que la nostra societat, la que permet 167 violadors en tres mesos, necessita urgentment tornar a fer la llista de les seves prioritats pensant en les dones.

La Trini, una presó de dones

La primera presó de dones es va establir al barri de les Corts el 1936. pel govern republicà. En acabar la guerra, se’n va fer càrrec el règim feixista: hi havia 2000 dones i 40 criatures. Onze preses van ser executades.

El 1955, tanquen aquesta presó i les porten a la Model. Estava regentada per les Monges de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, Però no n’eren de caritatives. Elles volien evangelitzar les preses i imposar-los la seva religió. Els van prohibir fumar, no els deixaven portar la seva roba (només indumentària molt austera), les castigaven i les humiliaven. Aquesta era la seva caritat!

El 1963 es va construir la Trini, perquè era al barri de la Trinitat. A la perifèria més perifèrica de la ciutat on, evidentment, no volien la presó. Però no es podia protestar: el dictador era viu! Aquelles recluses van ser catalogades en dos grups: les comuns i les polítiques. Però ambdues varen ensopegar amb les Monjas Evangélicas de Cristo Rey. Al menys, el nom no era tan cínic! Però van continuar amb el mateix règim de duresa i humiliació contra les preses. Aquestes monges volien portar al seu «bon camí» (quina crueltat), les dones «descarriadas»: les prostitutes, les avortistes, les adúlteres...

No va ser fins al 1976 ―és a dir: van suportar aquesta crueltat durant tretze anys―, que no hi va haver la primera manifestació de dones davant de la presó de la Trinitat. Ja havia mort el dictador. També es va redactar un manifest exigint millors condicions humanitàries: que els hi deixessin portar la seva roba (tenien prohibit portar pantalons), que poguessin fumar, que poguessin llegir la premsa legalitzada, que poguessin escriure als seus familiars... De res va servir!

No va ser fins al 1978, amb la petita reforma penitenciària que va endegar Carlos García Valdés ―director general de presons―, que no es van treure les monges de les presons. Per què sent dones i dedicades ―suposadament a estimar Déu i la seva creació―, se sentien bé i dormien sense càrrecs de consciència tractant tan malament a unes dones tan desgraciades? Mai no he pogut entendre a tantes monges que han canviat fer el be per fer mal.

Llavors, a les presons, varen començar a entrar-hi funcionàries. Però venien de tot l’estat espanyol. I es va decidir que les preses serien autogestionàries de les presons.

En aquells moments hi havia quaranta dones i dues criatures. Primer de tot, van haver d’esforçar-se per conèixer-se. Els primers dies els va costar molt organitzar-se però, poc a poc, van començar a funcionar per grups: el de la cuina, el del menjador, el de la neteja... Em pregunto: als homes també els van organitzar per fer aquestes tasques?

Les preses van començar a ser solidàries entre elles i la seva situació va millorar. És a dir: senzillament van tenir una vida una mica digna.

Actualment, Carme Forcadell també ha explicat la falta d’humanitat que ha trobat a les presons femenines.

I és que cal ser tan inhumà amb les dones febles i desfavorides?

Anna Murià i Romaní

Nascuda a Barcelona el 1904, va ser una escriptora, traductora i periodista catalana, Sòcia d’Honor de l’Associació d’Escriptors de Llengua Catalana i Creu Sant Jordi.

El que m’ha portat a incloure-la a la Simoneta ha estat el començament d’un article del Sàpiens:

El poeta Agustí Bartra, al llit de mort, va demanar a la seva companya: "Dedica la teva vida a la meva obra". Anna Murià li va fer un petó i li ho va prometre. Però potser no calia que li ho prometés, perquè la seva vida ja s'havia dedicat en gran part a la de Bartra des que es van conèixer i enamorar al «châteaux» Roissy-en-Brie el 1939.

Quina fatxenderia, no? Qui pot demanar a algú que li dediqui la vida per més enamorat que estigui? Algú amb un ego com deu sagrades famílies. Quanta estimació i quin més gran sacrifici.

Anna havia començat el seu activisme polític als vint-i-un anys: va militar a Acció Catalana i després es passà a Esquerra Republicana de Catalunya; va participar en les campanyes per a l’alliberament dels implicats en el Complot del Garraf (atemptat frustrat contra Alfons XIII), recollí signatures en favor de l’aprovació de l’Estatut de Núria i per l’alliberament dels implicats en els fets del 6 d’octubre (contra la involució conservadora del règim republicà); formà part del Comitè Central d’Estat Català i, durant la guerra, treballà en diferents institucions de la Generalitat relacionades, especialment, amb el món de les lletres i la cultura. Concretament va fer de periodista per a diferents mitjans (La Nau, Meridià, La Rambla, Diari de Barcelona...) ; al final de la guerra, va esdevenir la primera dona catalana que dirigia un diari: el Diari de Catalunya; a més encara va tenir temps per publicar dues novel·les i dos opuscles polítics.

Per tots aquests motius, acabada la guerra, marxà a l’exili. Amb la seva família s’instal·là a Roissy-en Brie, on conegué altres escriptors catalans com Mercè Rodoreda, Pere Calders, Pere Quart, Francesc Trabal i el seu company sentimental, el poeta Agustí Bartra.

Anys més tard, recordant aquells dies va escriure: «Jo també tenia activitats personals, interessos i ambicions; només podia renunciar-hi si l'home valgués el sacrifici. L'havia trobat, per fi, i a qui immolaria amb goig tot el que havia estat jo fins aleshores»

Mal fet. Si tot el que va dedicar-li a ell ―tanta immolació―, se l’hagués dedicat a ella, potser estaríem parlant d’ella en lletres, encara, més majúscules.

Perquè a partir dels trenta-cinc anys, quan coneix el seu gran amor, la seva vida literària queda estroncada. Una obra és molt interessant pel tractament que fa de temes cabdals relacionats amb el món de la dona: l’amor, la maternitat, el sexe, la vellesa... i tot amb gran lirisme, amb un to poètic que s’expressa a través d’un univers de símbols. I on l’element autobiogràfic ―la pròpia vida―, hi té un pes important.

I és que l’amor subjugació femení, per més fort que sigui, mai ha d’arribar a la immolació reconeguda. No és justa ni sana.

Compreses o Viagra?

Què és més necessari? Analitzem-ho amb xifres. La disfunció erèctil afecta a un entre cada 7/10 homes. Deixem-ho en un 8.5% dels homes. Al món hi ha uns 7.753 milions de persones. Es calcula que de dones n’hi ha un 1.8% més de dones que d’homes. Això vol dir que uns 300.000 homes poden tenir disfunció erèctil. I que uns 4.000 milions de dones menstruen cada mes.

Un 22% de les dones, a la península, diuen no poder pagar les necessitats bàsiques d’higiene mensual. Cal saber que un 2% de les dones estan clarament incloses en el llindar de la pobresa. I no poden pagar allò que necessiten de manera tan necessària. Del 22% n’hi ha que, a l’hora de comprar, han de decidir si van netes o mengen. Menjar és imprescindible per no morir; anar net és qüestió de salut però no mata. Llavors passa que moltes dones acaben utilitzant cartrons, diaris o tovallons. I la falta d’higiene fa molt perillosa la salut d’aquestes dones. Ni els cartrons ni el diaris ni els tovallons estan esterilitzats. I corren perill d’infeccions que poden posar les seves vides en perill.

La Viagra és necessària per no morir o per higiene? Rotundament no! Que hi tenen dret els homes, sí! Però per què, una vegada més el tracte que reben uns i altres és tan discriminatori i menyspreador per a les dones? La Viagra només paga un impost d’un 4%, mentre que els productes d’higiene femenina, quan el seu consum no és optatiu, han de pagar un 10%. Més del doble.

Si ara el govern espanyol té més dones que homes, com és que no aconsegueixen fer-li entendre a la ministra d’economia Nadia Calviño, que és qui ha impedit canviar aquest Iva? No seria més correcte i humà intercanviar els impostos?

La nova llei de l’avortament que acaba d’aprovar el govern del país veí (el mateix que obliga Catalunya a fer un 25% de les classes en la seva llengua), inclou un permís retributiu a partir de la setmana 39 d’embaràs. Això vol dir que l'última setmana d’embaràs, fins i tot trobant-se bé, podran deixar de treballar i se’ls pagarà igualment.

També inclou una baixa laboral en cas de menstruacions doloroses a càrrec de la Seguretat Social. Que vol dir que les empreses no hauran de pagar aquesta despesa. Però si no contracten dones, per possibles menstruacions doloroses incompliran la llei per discriminació femenina.

Llavors, aquest govern tan progressista (que deixa campar un rei corrupte i amoral, sense dignitat humana, per les seves terres fent turisme de luxe) per què no canvia l’Iva de les dones? Hi ha països que l’han eliminat!

A Catalunya, la Generalitat ha posat en marxa un pla pilot, «La meva regla, les meves regles» i ha distribuït 1.200 copes menstruals, calces i compreses reutilitzables en una vintena d’instituts. Entre noies, nois trans i persones no binàries de 3r d’ESO.

I és que tot i alguns esforços, la discriminació femenina segueix sent ultratjant. No hi ha dret! Exigim els mateixos drets. Per què encara no els podem tenir?

«Mobbing maternal»

El terme «mobbing», definit per Heinz Leymann, el 1980, consisteix en l’assetjament laboral psicològic, recurrent i sistemàtic ―al menys un cop a la setmana i en un període no inferior als sis mesos―, a les víctimes per aconseguir que deixin voluntàriament el seu lloc de treball. Si el referim a la maternitat, és tot allò que té a veure amb un embaràs, part, lactància, fills en edat preescolar... i tots els problemes que s’hi relacionen i se’n deriven.

Segons la Fundació Madrina, nou de cada deu dones embarassades el pateixen. I només un divuit per cent ho denuncia.

Segons un enquesta electrònica elaborada per la plataforma Women of the World, de 768 dones, un 63% assegura haver patit assetjament maternal. Si només ens fixem en les funcionàries, la xifra augmenta a un 89%. I d’aquestes, un 61% diu haver-se sentit molt incòmodes i patit molta preocupació pel fet de comunicar-ho a l’empresa.

Perquè molts d’aquests assetjaments maternals tenen un clar objectiu: atemorir les possibles noves embarassades. El que vol l’empresa ―que, cruelment, valora un embaràs només com una despesa extra―, és avisar a les altres dones que no s’arrisquin a tenir criatures. Perquè els pot passar de tot (com a la companya): reducció del salari, canvis d’horaris, pèrdua del lloc de responsabilitat tan difícil d’aconseguir, cancel·lació del contracte laboral, menyspreu, pressió, intimidació... i fins i tot acomiadaments encara que la llei ho prohibeixi.

Per què essent tant difícil passar per un embaràs (sovint amb moltes dificultats), un part dolorosíssim, una lactància molt sacrificada, una criança plena d’entrebancs i renuncies... la societat ha permès i segueix permetent, tant maltracte femení? No és responsabilitat de tots poder tenir criatures? A Catalunya, ja una quarta part de dones no seran mares. I algunes no ho faran per no passar el calvari que se’ls infligeix.

El meu avi sempre deia que, en veure una dona embarassada, s’havia de felicitar i agrair-li tot l’esforç. D’homes com ell, n’hi ha hagut molt pocs. Perquè no estaríem tan malament.

Hem de tenir present que l’assetjament deixa uns seqüeles terribles tant als fetus com a les mares: estrès posttraumàtic, fòbies, síndrome d’Estocolm, depressió, mals de cap, insomni, por, ansietat, crisis d’angoixa, estrès i fatiga crònics i, fins i tot, pot conduir a intents de suïcidi que, a vegades, s’han consumat.

Hem d’infligir aquestes dures penalitats a les dones que, tot i la injusta i desconsiderada societat que les envolta, tenen el coratge d’arriscar-se a ser mares? Quanta crueltat!

Hi ha articles que fins i tot parlen de «psicopànic» laboral. Les dones embarassades haurien de tenir, com a mínim, una consideració heroica com la dels xutadors masculins de pilotes. I hauríem d’animar-les; en cap cas, martiritzar-les. Algú ha vist un xutador amb boles pesants als turmells corrent pels camps?

I és que l’assetjament maternal és una extrema crueltat que s’ha de denunciar i corregir amb urgència.