«Mobbing maternal»

El terme «mobbing», definit per Heinz Leymann, el 1980, consisteix en l’assetjament laboral psicològic, recurrent i sistemàtic ―al menys un cop a la setmana i en un període no inferior als sis mesos―, a les víctimes per aconseguir que deixin voluntàriament el seu lloc de treball. Si el referim a la maternitat, és tot allò que té a veure amb un embaràs, part, lactància, fills en edat preescolar... i tots els problemes que s’hi relacionen i se’n deriven.

Segons la Fundació Madrina, nou de cada deu dones embarassades el pateixen. I només un divuit per cent ho denuncia.

Segons un enquesta electrònica elaborada per la plataforma Women of the World, de 768 dones, un 63% assegura haver patit assetjament maternal. Si només ens fixem en les funcionàries, la xifra augmenta a un 89%. I d’aquestes, un 61% diu haver-se sentit molt incòmodes i patit molta preocupació pel fet de comunicar-ho a l’empresa.

Perquè molts d’aquests assetjaments maternals tenen un clar objectiu: atemorir les possibles noves embarassades. El que vol l’empresa ―que, cruelment, valora un embaràs només com una despesa extra―, és avisar a les altres dones que no s’arrisquin a tenir criatures. Perquè els pot passar de tot (com a la companya): reducció del salari, canvis d’horaris, pèrdua del lloc de responsabilitat tan difícil d’aconseguir, cancel·lació del contracte laboral, menyspreu, pressió, intimidació... i fins i tot acomiadaments encara que la llei ho prohibeixi.

Per què essent tant difícil passar per un embaràs (sovint amb moltes dificultats), un part dolorosíssim, una lactància molt sacrificada, una criança plena d’entrebancs i renuncies... la societat ha permès i segueix permetent, tant maltracte femení? No és responsabilitat de tots poder tenir criatures? A Catalunya, ja una quarta part de dones no seran mares. I algunes no ho faran per no passar el calvari que se’ls infligeix.

El meu avi sempre deia que, en veure una dona embarassada, s’havia de felicitar i agrair-li tot l’esforç. D’homes com ell, n’hi ha hagut molt pocs. Perquè no estaríem tan malament.

Hem de tenir present que l’assetjament deixa uns seqüeles terribles tant als fetus com a les mares: estrès posttraumàtic, fòbies, síndrome d’Estocolm, depressió, mals de cap, insomni, por, ansietat, crisis d’angoixa, estrès i fatiga crònics i, fins i tot, pot conduir a intents de suïcidi que, a vegades, s’han consumat.

Hem d’infligir aquestes dures penalitats a les dones que, tot i la injusta i desconsiderada societat que les envolta, tenen el coratge d’arriscar-se a ser mares? Quanta crueltat!

Hi ha articles que fins i tot parlen de «psicopànic» laboral. Les dones embarassades haurien de tenir, com a mínim, una consideració heroica com la dels xutadors masculins de pilotes. I hauríem d’animar-les; en cap cas, martiritzar-les. Algú ha vist un xutador amb boles pesants als turmells corrent pels camps?

I és que l’assetjament maternal és una extrema crueltat que s’ha de denunciar i corregir amb urgència.