Anna Murià i Romaní

Nascuda a Barcelona el 1904, va ser una escriptora, traductora i periodista catalana, Sòcia d’Honor de l’Associació d’Escriptors de Llengua Catalana i Creu Sant Jordi.

El que m’ha portat a incloure-la a la Simoneta ha estat el començament d’un article del Sàpiens:

El poeta Agustí Bartra, al llit de mort, va demanar a la seva companya: "Dedica la teva vida a la meva obra". Anna Murià li va fer un petó i li ho va prometre. Però potser no calia que li ho prometés, perquè la seva vida ja s'havia dedicat en gran part a la de Bartra des que es van conèixer i enamorar al «châteaux» Roissy-en-Brie el 1939.

Quina fatxenderia, no? Qui pot demanar a algú que li dediqui la vida per més enamorat que estigui? Algú amb un ego com deu sagrades famílies. Quanta estimació i quin més gran sacrifici.

Anna havia començat el seu activisme polític als vint-i-un anys: va militar a Acció Catalana i després es passà a Esquerra Republicana de Catalunya; va participar en les campanyes per a l’alliberament dels implicats en el Complot del Garraf (atemptat frustrat contra Alfons XIII), recollí signatures en favor de l’aprovació de l’Estatut de Núria i per l’alliberament dels implicats en els fets del 6 d’octubre (contra la involució conservadora del règim republicà); formà part del Comitè Central d’Estat Català i, durant la guerra, treballà en diferents institucions de la Generalitat relacionades, especialment, amb el món de les lletres i la cultura. Concretament va fer de periodista per a diferents mitjans (La Nau, Meridià, La Rambla, Diari de Barcelona...) ; al final de la guerra, va esdevenir la primera dona catalana que dirigia un diari: el Diari de Catalunya; a més encara va tenir temps per publicar dues novel·les i dos opuscles polítics.

Per tots aquests motius, acabada la guerra, marxà a l’exili. Amb la seva família s’instal·là a Roissy-en Brie, on conegué altres escriptors catalans com Mercè Rodoreda, Pere Calders, Pere Quart, Francesc Trabal i el seu company sentimental, el poeta Agustí Bartra.

Anys més tard, recordant aquells dies va escriure: «Jo també tenia activitats personals, interessos i ambicions; només podia renunciar-hi si l'home valgués el sacrifici. L'havia trobat, per fi, i a qui immolaria amb goig tot el que havia estat jo fins aleshores»

Mal fet. Si tot el que va dedicar-li a ell ―tanta immolació―, se l’hagués dedicat a ella, potser estaríem parlant d’ella en lletres, encara, més majúscules.

Perquè a partir dels trenta-cinc anys, quan coneix el seu gran amor, la seva vida literària queda estroncada. Una obra és molt interessant pel tractament que fa de temes cabdals relacionats amb el món de la dona: l’amor, la maternitat, el sexe, la vellesa... i tot amb gran lirisme, amb un to poètic que s’expressa a través d’un univers de símbols. I on l’element autobiogràfic ―la pròpia vida―, hi té un pes important.

I és que l’amor subjugació femení, per més fort que sigui, mai ha d’arribar a la immolació reconeguda. No és justa ni sana.