dissabte, 14 de maig del 2022

La síndrome de la bona nena


Se’n diu així. No existeix la síndrome del bon nen. Però es veu que la de la «bona nena», tot i que presenta unes característiques molt ben definides que tenen més prevalença en dones, també pot afectar els homes. El que passa és que a ells ―que no la tenen específica―, els afecta molt menys; no perquè no siguin bons sinó perquè són diferents.

Aquesta síndrome va ser definida per la psicoterapeuta nord-americana Beverly Engel en el seu llibre Nice Girl Syndrome.

Quins són els trets que defineixen la «bona nena (o nen)»?

Tot i que és una missió impossible, moltes dones han estat educades inoculant-los que han de ser complaents amb tothom i que així les estimaran més. Oi que resulta molt pràctic que la meitat de la població s’escarrassi per agradar l’altra mitat (masculina principalment però també la femenina que tenen per la vora)? Qui va tenir tan brillant idea? Segurament la famosa Eva, no. Però l’església masculina potser sí que hi té a veure, oi? I molts altres homes que no han estat d’església, també.

A més, per acabar d’adobar-ho, i ja entrant de ple en el masclisme, aquest tret parteix del sentiment de no sentir-se prou bo i necessitar ser reconegut agradant. Greu error però difícil d’obviar quan t’han fet així.

També defineix la «bona nena» la incapacitat per dir no. Però aquest tret també afecta molts homes. Qui no sap posar límits en detriment de la seva salut física i moral pateix molt. I la gent que en sap posar, totalment pietosa, té una marcada tendència a abusar-ne.

Un altra característica és una por extrema a decebre els altres. I això porta a considerar, com a responsabilitat pròpia, els sentiments dels altres. I a tractar-los com si fossin cristall que de l’aire s’ofèn per no experimentar la seva desafecció.

També defineix la «bona nena» l’anar somrient per la vida. El somriure permanent no és sa. Recordeu allò dels plats bruts que es renten a casa? Vindria a ser-ne una variant: fora de casa, sempre agradar. Mai enredar ni complicar la vida dels altres. També cal recordar la no tant llunyana norma educativa del no ploris, que et poses lletja. Pels que l’hagin dita només a les nenes o dones, que recordin que són totalment masclistes.

I finalment, una «bona nena» pot ser ensorrada moralment per les crítiques. Tot i que les crítiques constructives poden servir per millorar, una «bona nena» se les pren com si fos la fi del món. I això és totalment tòxic.

Aquests tipus de dones, normalment han estat educades des de la bondat i no han aprés a tenir cura d’elles mateixes ni a defensar-se.

Amb aquest perfil, l’angoixa i l’excés d’emotivitat acaben de minar les bones nenes.

I aquest disc dur, tan dur, cal reprogramar-lo. No per deixar de ser bones o bons, sinó per començar sent bo per a un mateix. Per tenir una vida pròpia i no en funció dels altres.

I és que la bondat no és, només, fer més complaent la vida del proïsme. Cal saber estimar-se, tot i ser molt difícil, per poder regalar el millor als altres.

dissabte, 7 de maig del 2022

Les dones no tenen mals, se'ls inventen

Malauradament, per experiència pròpia, sé que les dones no tenim mals i que, si insistim molt, perquè estem patint molt, d’entrada sempre tenim nervis o estrès... Per això vaig escoltar amb atenció el Sense ficció de TV3 titulat Dona, vostè no té res. El títol ja és tota una declaració d’intencions.

Les protagonistes són pacients, metgesses, psicòlogues, advocades, un metge sensible...

Una de les reivindicacions més urgents és la de les dones que van de part. La violència obstètrica és molt dura i està normalitzada. S’ha de seguir denunciant perquè l’anomenada Espanya, condemnada el 2020 per les Nacions Unides per violència obstètrica, encara no ha pagat la indemnització ni ha implementat les recomanacions que van fer-li les Nacions Unides. La demandant, que és advocada, va reclamar pels deu tactes vaginals, la inducció amb oxitocina i l’episiotomia innecessaris i sense consentiment. El veredicte, però, no va curar-la ni dels problemes físics ni mentals que varen quedar-li per sempre.

I això sense parlar d’aquelles llevadores saberudes, dones, que no tenen cap mica d’empatia: «totes us queixeu del mateix», per posar un exemple típic.

Però la violència obstètrica es dona sempre que una dona és tractada com objecte i no com subjecte. Infinits els casos.

Diu la Doctora Valls que els homes són més escoltats a les consultes que les dones. I que el cos masculí sempre és el referent (per a investigacions, estudis...) i el de la dona es tingut només com una variant.

És imprescindible medicar les dones sense trepitjar-los la dignitat. No sols als parts, sinó en totes les seves malalties. I escoltar-les i entendre-les i respectar-les i creure-se-les... Per què no és així? Què hem fet? Per què ens tenen tanta aversió i repugnància? Si tots els homes han nascut gràcies als dolors i sofriments d’una dona!

El problema de denunciar en aquest país és que, amb molta probabilitat, et trobaràs un jutge que té biaix de gènere, et condemnarà i, a sobre, hauràs de pagar les costes del judici. Que poques dones poden permetre’s.

De biaixos de gènere, en medicina, n’hi ha molts. Per exemple, en un càncer de pròstata, els homes reben informació i finançament. Per un càncer de pit, tot i tallar-lo en alguns casos, en general, ningú no informarà de les conseqüències que pot tenir per a la sexualitat de les dones. I el tractament amb estrògens per evitar els dolors del coit no està finançat.

Més: si un home pare té malhumor per excés de cansament, es tolera i es justifica. Si el té la mare, no. És culpable.

Per això, les dones s’han de medicar cinc vegades més per depressió que els homes. I això té greus repercussions físiques i mentals.

A més, les dones solen arribar tard a l’hospital perquè prioritzen les seves «obligacions». Si hi afegim els diagnòstics dels nervis, els tractaments que realmetn necessiten arriben tard.

I és que elles, per distreure’s, es queixen de malalties imaginàries. Totalment inhumà i discriminatori.


 

diumenge, 1 de maig del 2022

Violència estètica


Estava jo, l’altre dia, asseguda en una butaqueta de perruqueria esperant que em tallessin els cabells... quan em van portar una revista d’aquestes que són per a dones: plenes de tendència de moda (la majoria de noies esquifides i cap model que passés dels vint-i-cinc) amb menys roba ―algunes de les models―, que parts del cos deixades a l’aire; oferint molts tipus de maquillatges per semblar qui no ets, amb dietes per aprimar-te d’aquelles de passar gana i emmalaltir... i per a què, si no serveixen per millorar la salut? Amb pentinats impossibles si no et passes, molt sovint, força hores a la perruqueria fent canvis: metxes, tenyits, crespats, tallats raríssims... I vaig notar la violència estètica al fons del meu cervell. Malaguanyats els euros que s’hi havien gastat i així posessin multes ben grans a aquestes revistes ―i a qui n’exerceixi―, per violència estètica.

La fotografia, això sí, preciosa. Però quan vaig veure un parell de peces de roba que m’agradaven, vaig agafar el mòbil i vaig mirar el seu preu. L’una era d’uns pantalons que costaven cinc-cents euros i l’altra, una camisa que passava dels quatre-cents. Aquests preus no són també una mena de violència?

La primera persona que va encunyar aquest terme va ser una dona, Esther Pineda, el 2012, al seu llibre: Bellas para morir: estereotipos de género y violència contra la mujer.

Alguns homes, potser ja bastants, també la pateixen; però la principal víctima ha estat la dona. La pressió social (per exemple, amb les revistes) és tan forta que, per tal d’aconseguir els prototipus estètics amb els que ens bombardegen, homes i dones han arribat a posar en perill la seva salut física i mental.

Aquest tipus de violència té quatre principals punts de discriminació: sexisme, racisme, gerontofòbia i gordofòbia.

És sexista perquè, si bé també ataca els homes, principalment assetja i abat les dones.

És racista perquè prioritza els cossos blancs.

És gerontofòbica perquè pràcticament prescindeix de les persones grans. Només promou la joventut com si pogués ser una elecció.

I és gordofòbica perquè quasi rebutja del tot les persones amb sobrepès.

A més, també és discriminatòria: heu vist alguna model amb diversitat funcional? I també perpetua els estereotips de gènere: si una dona no es depila i no s’arregla el cabell és deixada. Però amb els homes, aquesta violència estètica és molt més permissiva. Ells pateixen més per ser calbs o no tenir prou alçada.

Com si tot això no fos prou, també hi ha molt assetjament escolar. Es pot discriminar tant nens com nenes per tenir sobrepès. I les conseqüències són nefastes fins i tot a curt termini.

Tot això ha portat a utilitzar les paraules angleses Body Shaming per referir-se a la ridiculització de les persones pel seu aspecte físic. S’han fet moltes campanyes per combatre’l però han resultat infructuoses.

I és que si la violència estètica posa en perill la salut mental i física de les dones, els homes i els adolescents, no és un delicte?

dissabte, 23 d’abril del 2022

Caroline Norton, una reformista social


Lucy Caldwell, al seu conte titulat Els fills, de la seva darrera obra Intimitats, tot explicant-nos la història de Caroline Norton (nascuda a Londres el 1808), ens escriu: (el seu marit) escarneix les seves cartes i les seves ambicions, cala foc als seus escrits. Es compra un cabriolé amb els drets d’autor de la Caroline...un vehicle luxós i gens pràctic. Però quan els metges li recomanen anar a prendre l’aire del mar per alleujar les nàusees del seu segon embaràs, es veu obligada a compartir llit amb la seva dispesera per estalviar. Ell la bufeteja, li pega. L’agafa pel clatell i la llança a terra. Li clava guitzes tan fortes al costat que es passa dies sense poder seure. Li aixafa la cara de tal manera que la seva germana vomita quan la veu... quan es nega a les seves ordres, agafa la tetera bullent i li pressiona sobre la mà.... Ella el deixa. Ella se’n compadeix i, pel bé dels fills, li dona una altra oportunitat. Al cap de dos dies l’apallissa de tal manera que perd el fill que espera. La deixa a terra dessagnant-se i se’n va a caçar galls fers...

La Caroline és una dona culta, refinada, amb contactes... i tanmateix també va ser víctima d’un home violent, possessiu i bevedor que tenia uns grans gels dels èxits de la seva dona que, en definitiva, el mantenia. Perquè ell, tot i haver aconseguit feina gràcies a ella, mai se’n va sortir bé.

El 1836 el va deixar definitivament. Amb risc de la seva integritat física, va marxar de casa pensant que podria obtenir el divorci i la custòdia dels tres fills que li quedaven.

A l’Anglaterra dels anys 30, les dones eren «possessions» dels homes (no sols a Anglaterra). No tenien cap dret. I la Caroline ho va perdre tot: ell li va prendre els fill i els va amagar perquè ella no els pogués veure. Els diners que ella havia guanyat, eren d’ell i els hi van embargar. No hi havia divorci.

Per acabar d’adobar-ho, el marit va acusar-la a ella i a Lord Melbourne d’adulteri, esperant treure una bona indemnització econòmica. Va perdre el judici i l’amic que podia ajudar-lo.

Caroline es va quedar sense fills, sense diners i sense divorci. Les dones no comptaven per a res.

I va començar a escriure cartes a diaris influents per aconseguir canvis en la llei de la custòdia dels fills. Conjuntament amb diputats del Parlament, el 1839 va ser aprovada la reforma. Amb tot, no va poder veure els seus fills perquè el marit ja se’ls hi havia emportat cap a Escòcia. També va fer campanyes per a les lleis del divorci i de la propietat i va aconseguir la Llei de causes matrimonials, el 1857 i la Llei de propietat de les dones casades, el 1870.

Carolina no va ser lliure fins a la mort del seu marit el 1875. Tenia seixanta-set anys i mala salut. Amb tot, dos anys més tard va casar-se amb Sir William Stirling Maxwell i va poder gaudir d’un bon matrimoni. Només li quedaven dos anys de vida.

I és que les dones han patit i segueixen patint en excés el que mai podran retornar-los. Perquè es va tard.



dissabte, 16 d’abril del 2022

On encabir la comandant masclista?



No tinc cap classificació de categoria humana per encabir la comandant Estíbaliz Palma ( i totes les que pensen com ella) capaç de dir ―perquè ho té al cor i a la ment integrat―, que a algunes dones «ja els agradaria que les violés un antiavalots». Potser no sap què és una violació o dels homes valora principalment el físic...

Però oh casualitat, és la màxima autoritat de la Policia Nacional de la província de Pontevedra. Horrorós ser com ella i com qui li ha fet confiança per donar-li aquest càrrec. I com qui ha permès que algú tan inepte li pogués fer confiança i com qui...

El cor em fa mal i no vull compartir ni gènere amb aquesta energúmena. I no és que ella estigui posseïda pel dimoni, però quina paraula li posaríeu a una dona tan dolenta i curta de mires, de mal cor, ignorant de paraules tan valuoses com sororitat, fraternitat, comprensió, estimació...? Infame, sense ser tan despectiu, també li escau.

Avui parlo, amb dolor, d’una dona que no estima ni valora les seves congèneres. Voleu cosa pitjor? Hi aniríeu a fer una cafè? Jo no... si no fos per poder ajudar-la per agafar ànims de penediment i propòsit d’esmena.

El conflicte no acaba aquí: hi ha molts espanyols que tot el que vagi contra Catalunya, a fer mal en totes les seves possibles variants, els resulta gratament gratificant. I fins i tot els impel·leix a votar els partits que en fan bandera. Sí, d’això d’anar contra Catalunya. I tant els fa que vagi contra els seus drets. Sí va contra Catalunya, encara que els retalli drets laborals o els apugi els impostos o.... tant se’ls en dona. Són així, com aquesta comandant: dolents i curts de mires, de mal cor, ignorants de paraules tan valuoses com sororitat, fraternitat, comprensió, estimació...? Infame, sense ser tan despectiu, també els hi escauria.

I com ja sabeu, no només em refereixo a la ultradreta, Pedro Sánchez, qui abandera el socialisme espanyol sense tenir-ne ni la més mínima comprensió del què significa, també hi té a veure.

Resulta que el dia 11 de març, agents i comandaments de la policia espanyola es van reunir en un restaurant de Vigo per homenatjar Iván, un agent que va estar en coma cinc dies arran d’unes ferides durant la sentència contra el procés la tardor del 2019. Ara, s’ha hagut de jubilar per les seqüeles d’aquelles ferides. I Estíbaliz Palma, va voler fer-hi la seva «gràcia», una desgràcia de pensament i sentiment.

Quina mena d’home els ―i malauradament ens― mana el seu país? Pedro Sánchez, quan Iván va ser ingressat a l’Hospital de Sant Pau, va anar a visitar-lo. Com a bon socialista, només va visitar el ferit espanyol. De la nostra llarga llista de ferits es veu que o no en tenia notícia o no li va venir de gust visitar-los.

I és que mentre hi hagi ferits en manifestacions de protesta, comandants dones tan mesquines i presidents de govern que ho avalin, la nostra societat és monstruosa. Amb tot, han aparentat un mínim de decència: la comandant ha estat destituïda.



dissabte, 9 d’abril del 2022

Les monitores de piscina d’Ampans


Ahir al matí, vaig anar a la piscina municipal de Manresa. No era ni el meu dia acostumat ni la meva hora. Hi havia gent, però l’aigua estava a bona temperatura i em feia il·lusió poder tornar a entrar, en acabar, a les gandules calefactades per fer el gandul.

Una monitora em va advertir que no podia posar-me als dos primers carrils perquè estaven reservats per a l’Associació Ampans de Manresa.

Ja fa molt anys que la conec, aquesta Associació. És més, si vaig a Manresa i hi he de dinar, sempre prioritzo anar al seu restaurant Canonge amb ganes de col·laborar-hi. I perquè s’hi menja molt bé i el preu és molt llaminer i mengívol.

Ampans fa cinquanta anys que acompanya i dona suport a les persones amb disCapacitat intel·lectual o en situació de vulnerabilitat perquè puguin desenvolupar els seus projectes de vida. Tot vetllant pels seus drets i generant suports i oportunitats que ho facin possible.

També cal dir que treballen per aconseguir una societat més amable amb les persones i ho fan amb el compromís de ser una entitat sostenible que aporti valor a la societat.

Si aquest era un missatge que ja coneixia, ahir em vaig quedar admirada fins a l’infinit.

De seguida, vaig veure arribar un parell de cadires de rodes amb dos xicots clarament disCapacitats. A part, ja es començaven a tirar a l’aigua, dos nois més i una noia.

Entre els cinc necessitaven tres monitores: una per a cada xicot de cadira de rodes i l’altra per als altres tres.

Un dels xicots de cadira de rodes, està realment molt malament. La seva monitora va necessitar l’ajuda d’una altra per baixar-lo amb un matalàs d’aigua perquè pogués gaudir del plaer, si és que en podia ser conscient, de l’aigua calentona a les cames i una mica al cos.

Quina valentia per part d’aquesta monitora. Valentia física i valentia moral. Jo no volia plorar però de poc em va anar. Hi ha lliçons de vida molt importants, com la d’ahir. Què poden ser les meves preocupacions o problemes al costat d’una situació així? De què serveixen els meus esforços si els comparo amb els d’aquestes monitores?

Perquè l’altra, tot i que el xicot se li aguantava sense matalàs, no es podia separar del seu cos per la por que ell tenia o per la confiança que li engendrava. I el volum del xicot era gairebé el doble que el de la monitora.

La tercera monitora també tenia molta feina amb els altres tres.

Una feina prou trista alhora que també de gran valentia moral. Més que qualsevol de les que jo mai hagi pogut fer.

I per què aquestes noies no són considerades com del millor de la nostra societat? On són els premis que elles haurien de rebre?

Una detallet: potser va ser coincidència ―vull pensar―, però no hi ha monitors fornits per aguantar molt pes i amb una mida més semblant? No hi ha homes monitors de piscina per a persones disCapacitades?

I és que per més articles que pogués escriure per agrair a aquestes monitores el que fan, mai serien prou pel valor de la seva feina. Gràcies monitores de dimarts!









diumenge, 3 d’abril del 2022

Grans dones, petits reconeixements



Va escriure el famós Darwin: «la dona ocupa un grau evolutiu entre l’home i el nen». Si tenia tanta intel·ligència, per què ―a part del defecte de la misogínia―, era tan imbècil? I no era precisament de l’època dels dinosaures voladors... La seva obra L’origen de les espècies, és del 1859.

Per no posar-me a la seva altura, no vull escriure en lletra gran que alguns homes semblen més aviat pertànyer a un grau evolutiu entre els primats i l’ancestral homo sapiens. Algunes manades no arriben ni a la sola de la sabata als primats!

La misogínia sí que ha creat escola i té una llarga història des de poc després dels dinosaures voladors.

Per aquesta raó és una exigència imprescindible fer grans reconeixements a dones que se’ls mereixen. Parlar-ne, donar-les a conèixer, reivindicar-les.

M. Àngels Cabré ha publicat un article ―amb un títol molt apropiat Que difícil és ser dona―, per parlar-nos de les Intimitats de Lucy Caldwell. (nascuda a Belfast el 1981 i narradora i dramaturga de prestigi) Són onze relats de dones joves que han crescut i tenen vides pròpies ―amb parella o sense, amb fills o sense. I el fil conductor és la maternitat. Són onze heroïnes quotidianes modernes: dones desbordades, dones preses de l’amor romàntic, dones que necessiten interrompre un embaràs, que pensen que Mònica Lewinsky no va ser la dolenta de la pel·lícula o que tenen por que els robin la criatura quan van al lavabo d’una cafeteria i deixen el cotxet a càrrec d’una desconeguda... I les seves intimitats, les fan vulnerables.

Glòria de Castro Pascual és una altra escriptora, (nostrada aquesta, nascuda a Caldes de Montbui, el 1974), que parla també de les grans dificultats de ser dona en la seva novel·la L’instant abans de l’impacte.

Una història com una radiografia àcida sobre les polítiques de conciliació i la societat de consum amb un humor negre i corrosiu, tot qüestionant les idees preconcebudes sobre la felicitat i l’amor.

La protagonista té una història malauradament molt freqüent: treballa al departament de comunicació d’una companyia telefònica i després de dos permisos de maternitat i una reducció de jornada, els seus caps la sotmeten a un pla d’assetjament laboral que consisteix a no passar-li cap mena de feina reconeguda ni important; les reunions sempre es fan, des que volen arraconar-la en hores que ella ja no és a l’oficina (perquè lògicament ha escollit primer els fills que la feina). A qui no li sona aquest esquema laboral? Però ella cada dia encén el portàtil i s’enfronta a hores i hores de buidor. Tot i terriblement decebuda, trama una venjança: ho escriurà tot en forma de dietari. A més, durant tres-cents seixanta-cinc dies no comprarà res que no li sigui de vital importància. Per acabar de passar-ho malament, el seu marit decideix deixar la feina per convertir-se en una estrella del rock. Impossible? No!

I és que moltes dones desconegudes, són també grans dones com les que habiten aquests llibres de dones versemblants.