Violència estètica

Estava jo, l’altre dia, asseguda en una butaqueta de perruqueria esperant que em tallessin els cabells... quan em van portar una revista d’aquestes que són per a dones: plenes de tendència de moda (la majoria de noies esquifides i cap model que passés dels vint-i-cinc) amb menys roba ―algunes de les models―, que parts del cos deixades a l’aire; oferint molts tipus de maquillatges per semblar qui no ets, amb dietes per aprimar-te d’aquelles de passar gana i emmalaltir... i per a què, si no serveixen per millorar la salut? Amb pentinats impossibles si no et passes, molt sovint, força hores a la perruqueria fent canvis: metxes, tenyits, crespats, tallats raríssims... I vaig notar la violència estètica al fons del meu cervell. Malaguanyats els euros que s’hi havien gastat i així posessin multes ben grans a aquestes revistes ―i a qui n’exerceixi―, per violència estètica.

La fotografia, això sí, preciosa. Però quan vaig veure un parell de peces de roba que m’agradaven, vaig agafar el mòbil i vaig mirar el seu preu. L’una era d’uns pantalons que costaven cinc-cents euros i l’altra, una camisa que passava dels quatre-cents. Aquests preus no són també una mena de violència?

La primera persona que va encunyar aquest terme va ser una dona, Esther Pineda, el 2012, al seu llibre: Bellas para morir: estereotipos de género y violència contra la mujer.

Alguns homes, potser ja bastants, també la pateixen; però la principal víctima ha estat la dona. La pressió social (per exemple, amb les revistes) és tan forta que, per tal d’aconseguir els prototipus estètics amb els que ens bombardegen, homes i dones han arribat a posar en perill la seva salut física i mental.

Aquest tipus de violència té quatre principals punts de discriminació: sexisme, racisme, gerontofòbia i gordofòbia.

És sexista perquè, si bé també ataca els homes, principalment assetja i abat les dones.

És racista perquè prioritza els cossos blancs.

És gerontofòbica perquè pràcticament prescindeix de les persones grans. Només promou la joventut com si pogués ser una elecció.

I és gordofòbica perquè quasi rebutja del tot les persones amb sobrepès.

A més, també és discriminatòria: heu vist alguna model amb diversitat funcional? I també perpetua els estereotips de gènere: si una dona no es depila i no s’arregla el cabell és deixada. Però amb els homes, aquesta violència estètica és molt més permissiva. Ells pateixen més per ser calbs o no tenir prou alçada.

Com si tot això no fos prou, també hi ha molt assetjament escolar. Es pot discriminar tant nens com nenes per tenir sobrepès. I les conseqüències són nefastes fins i tot a curt termini.

Tot això ha portat a utilitzar les paraules angleses Body Shaming per referir-se a la ridiculització de les persones pel seu aspecte físic. S’han fet moltes campanyes per combatre’l però han resultat infructuoses.

I és que si la violència estètica posa en perill la salut mental i física de les dones, els homes i els adolescents, no és un delicte?