dissabte, 7 de maig de 2022

Les dones no tenen mals, se'ls inventen

Malauradament, per experiència pròpia, sé que les dones no tenim mals i que, si insistim molt, perquè estem patint molt, d’entrada sempre tenim nervis o estrès... Per això vaig escoltar amb atenció el Sense ficció de TV3 titulat Dona, vostè no té res. El títol ja és tota una declaració d’intencions.

Les protagonistes són pacients, metgesses, psicòlogues, advocades, un metge sensible...

Una de les reivindicacions més urgents és la de les dones que van de part. La violència obstètrica és molt dura i està normalitzada. S’ha de seguir denunciant perquè l’anomenada Espanya, condemnada el 2020 per les Nacions Unides per violència obstètrica, encara no ha pagat la indemnització ni ha implementat les recomanacions que van fer-li les Nacions Unides. La demandant, que és advocada, va reclamar pels deu tactes vaginals, la inducció amb oxitocina i l’episiotomia innecessaris i sense consentiment. El veredicte, però, no va curar-la ni dels problemes físics ni mentals que varen quedar-li per sempre.

I això sense parlar d’aquelles llevadores saberudes, dones, que no tenen cap mica d’empatia: «totes us queixeu del mateix», per posar un exemple típic.

Però la violència obstètrica es dona sempre que una dona és tractada com objecte i no com subjecte. Infinits els casos.

Diu la Doctora Valls que els homes són més escoltats a les consultes que les dones. I que el cos masculí sempre és el referent (per a investigacions, estudis...) i el de la dona es tingut només com una variant.

És imprescindible medicar les dones sense trepitjar-los la dignitat. No sols als parts, sinó en totes les seves malalties. I escoltar-les i entendre-les i respectar-les i creure-se-les... Per què no és així? Què hem fet? Per què ens tenen tanta aversió i repugnància? Si tots els homes han nascut gràcies als dolors i sofriments d’una dona!

El problema de denunciar en aquest país és que, amb molta probabilitat, et trobaràs un jutge que té biaix de gènere, et condemnarà i, a sobre, hauràs de pagar les costes del judici. Que poques dones poden permetre’s.

De biaixos de gènere, en medicina, n’hi ha molts. Per exemple, en un càncer de pròstata, els homes reben informació i finançament. Per un càncer de pit, tot i tallar-lo en alguns casos, en general, ningú no informarà de les conseqüències que pot tenir per a la sexualitat de les dones. I el tractament amb estrògens per evitar els dolors del coit no està finançat.

Més: si un home pare té malhumor per excés de cansament, es tolera i es justifica. Si el té la mare, no. És culpable.

Per això, les dones s’han de medicar cinc vegades més per depressió que els homes. I això té greus repercussions físiques i mentals.

A més, les dones solen arribar tard a l’hospital perquè prioritzen les seves «obligacions». Si hi afegim els diagnòstics dels nervis, els tractaments que realmetn necessiten arriben tard.

I és que elles, per distreure’s, es queixen de malalties imaginàries. Totalment inhumà i discriminatori.


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada