Feministes a la peixateria

 A totes les dones, feministes o no; i als homes que sí i que no... que heu estat capaces i capaços d’anar a comprar el peix a la peixateria fresca, us vull felicitar. Perquè fer-ho significa entrar a fer cua, olorar diverses essències (des de la de musclos fins a la de llamàntol), donar conversa trivial a conegudes, desconegudes i amigues... —perquè a la peixateria, d’homes, n’hi ha un percentatge inferior, (que no m’atreveixo a quantificar per por que els compradors i venedors mascles se m’enfadin).

  Durant tota la meva vida adulta ha hagut de sofrir pensant que les dones que van a la peixateria fresca eren unes heroïnes i, jo, perquè no hi volia anar, em sentia una gandula indolent.  Ara ja m’he t ret l’espina!

  Jo no he estat capaç d’anar a la peixateria, de manera regular, fins fa tot just tres setmanes. Tampoc puc dir que sigui un mèrit meu. La meva filla em va proposar d’acompanyar-m’hi si li comprava el peix fresc. I jo vaig preferir la seva companyia.

  Però avui, terror dels terrors, ja hi he hagut d’anar sola. I després de la cua, les olors i les converses... ha arribat el pitjor. La dependenta, àgil amb les espines, aletes i cues, després de posar-se el guants, bufant-los amb el seu alè... que vés a saber si per esmorzar s’havia fregit algun minúscul allet... m’ha deixat el peix immaculat. Llavors me l’ha posat en una bossa de plàstic i, a canvi, jo li he donat un bitllet. Aaaah, peripècia! Quan m’ha tornat el canvi, alguna moneda anava adornada d’escates i he hagut d’introduir-ho tot a la meva cartereta: monedes i escates. Somrient, això sí, però pensant en la feinada de posar els diners en remull. L’aventura no s’ha acabat aquí.  Jo havia de fer encàrrecs i, carrers amunt, carrers avall, anava amb la bossa peixera en una costat, i a l’altre, una bossa de mà moníssima, a conjunt amb els pantalons i els repunts dels mitjons. El drama ha començat quan he entrat a la caixa amb les dues mans ocupades i un senyor m’ha preguntat què volia. En mil·lèsimes de segon, he hagut de pensar que no podia posar la bossa peixera a l’altura del seu nas per no ferir-li l’olfacte amb quatre talls de salmó i quatre de lluç. Total, que per signar el paperet dels diners escopits he hagut de prémer amb els genolls i contra el taulell, la bossa peixera. No la podia pas deixar a terra perquè el meu peix s’embrutés!

  I m’hi he volgut esforçar perquè una amiga meva hi va enviar el marit i va ser pitjor el remei que la malaltia. Ell, content per la confiança que li demostrava la seva esposa, se’n va anar a comprar la sardineta del vespre. Com que no sabien que era el marit d’ella, ni el tenien fitxat com a client, l’hi van posar mentre ell, segurament, s’estava mirant la gamba grossa vermella. Total, que en tornar cap a casa, quan la meva amiga es va posar el davantal per començar a enfarinar l’entretinguda sardineta, va notar, per sort, que de les deu peces, quatre feien mala olor. I sort de tenir la pituïtària fina, que si no, per culpa de la gamba grossa vermella, la família intoxicada!

  I és que a la peixateria s’han de tenir més ulls que els de tots els peixos morts que ens miren bocabadats. I, tant si s’és feminista com no, home o dona, es pot comprar el peix on es vulgui, segons les prioritats i sense sentir-se malament.

Assassinats d’honor

Feminicidi és un neologisme creat amb la paraula femení per referir-se a l’assassinat massiu de dones. Entre els 15 i els 44 anys, les dones, tenen major probabilitat de morir, de ser mutilades o assassinades, per homes, que  de morir per càncer, malària, accidents de trànsit o guerra.

  El Centre de Control Democràtic de Ginebra ens diu que entre 113 i 200 milions de dones falten demogràficament. Aquest buit és el resultat de diversos mecanismes: avortament dels fetus de nenes, infanticidi en els països que prefereixen nens, falta de menjar i atenció mèdica (que es deriva cap als membres masculins de les famílies), els anomenats “assassinats d’honor”, les morts de dot i el tràfic de dones.

  Què són els assassinats d’honor? Doncs el que va passar fa pocs dies a la costa del Golf Pèrsic als Emirats Àrabs. Un pare va deixar morir ofegada la seva filla de 20 anys, abans que permetre que la toquessin els socorristes. Els homes que toquen les dones (si no és per al seu plaer quan són seves), les deshonren, segons aquest pare i d’altres musulmans tan poc pietosos com ell.

  L’honor és una actitud moral que fa que una persona actuï d’acord amb el que creu que és just i correcte. Així doncs, aquest pare creu que és més just i correcte que la seva filla mori, abans que ser salvada per un socorrista. Pot tenir aquest energumen una formació i una cultura sòlides? Em pregunto: la filla no pot tenir l’honor de ser salvada? O és que la vida d’aquesta filla no val res? O potser, (què cínic!), ell li ha regalat l’honor de morir per honor... Com s’entén? Estic segura que de ser ell l’ofegat, en una platja de les nostres, amb una socorrista dona... ell sí hauria tingut l’honor de ser salvat sense honor. Fa l’honor, diferències de sexe?

  Però l’honor també és el respecte i la bona opinió que es pot tenir de les qualitats morals i dignitat d’una persona.

  I un pare que deixa morir ofegada la seva filla, pot tenir dignitat? És pitjor que les bèsties perquè aquestes, sense tenir qualitats morals humanes, tenen bona cura de les seves cries.

  Només en una versió dels fets, als informativostelecinco.com he pogut llegir que el pare va ser arrestat; en un altre article, de Linkis, ens diuen que el pare, profundament religiós, estava d’acord amb un alt funcionari.

  Els musulmans indignes ens pinten un Alà masclista que prefereix que es morin les dones abans de ser tocades per pell masculina.  Algú ha estudiat si a la pell dels musulmans que poden salvar vides hi ha partícules infeccioses? En els dominis d’Alà no hi ha metgesses i llevadores per assistir els parts dels nens?

  Fanàtic és aquell que defensa amb passió exagerada una creença. Això vol dir sense equanimitat. És a dir: sense justícia ni imparcialitat. A més, els fanàtics solen ser intolerants.

  I és que la tolerància és una virtut; el contrari, un defecte; i es pot convertir en delicte.

Amanida de dones

Reprenent el tema de la setmana passada, si la senyora Oriola i la senyora Massa haguessin pogut gestionar el procés cap a la independència... potser sí que s’haurien discutit per quin vernís d’ungles és més bonic: si el de l’una o el de l’altra... Però segurament, a hores d’ara ja tindríem ben amanit (amb tot el primor, per la senyora Ruscadella), tot el procés, i estaríem a punt d’assaborir la independència!

  Bé que han demostrat la senyora Forcadell i la senyora Casals que són capaces de conquerir grans fites. Però els queda molt per fer! I el senyor Sánchez —arribat a port amb la barca de la senyora Forcadell—, encara ha de demostrar les seves capacitats.

  Fa pocs dies, la senyora Graça Machel, mestra i activista social en favor de nens i dones —a més de tercera esposa de Nelson Mandela—, va inaugurar el Fòrum Impulsa 2015 a Girona i va dir: Calen més dones en càrrecs de poder polític i econòmic perquè són amortidores de conflictes.

  I no em passa altra cosa pel cap que imaginar-me les butaques de l’hemicicle del Parlament de Catalunya ocupats per aquestes peces mecàniques amb uns capets de cartró de dones amortidores. Exceptuant l’estil Camacho —que més aviat és una barrina demolidora—, la majoria de dones de la primera línia de joc tenen grans capacitats. La senyora Forcadell és capaç de fer anar un amputat a la Meridiana. La senyora Casals deixaria els país sense faltes ortogràfiques. La senyora Ortega seria capaç d’entomar amablement els cops de pilota del jugadors del Madrid. La senyora de Gispert legislaria nit i dia com una màquina. La senyora Forcades tindria el país sense vacunar, però cap problema! La senyora Tura els vacunaria igualment. La senyora Terribas és capaç de fer-los pessigolles —no pel riure, sinó per tocar els nassos—, a totes. La senyora Rahola, cas de tenir un bon dia, les faria riure a totes. I la senyora Colau, com a nou model de fada màgica faria, faria... ja es veurà! Segur! I així podríem continuar amb una llarga llista de dones súper mega molt capacitades per amortir el que sigui. I el nostre petit país passaria a potència mundial.

  Que, ara com ara, si guanya la senyora Clinton, ja tenim una dona manant molt, seguida d’una altra, la senyora Merkel, que també en sap una estona llarga, llarga, de manar.

  Les dones tenen moltes capacitats i són poc valorades. A més, exceptuant la reina del país veí —que s’ha confós de feina i es pensa que ha de fer de top model— i la senyora Merkel —que s’ha fet fer les americanes a l’engròs—, la majoria saben vestir-se força bufones i discretes. Amb tot, hem de disculpar la senyora Merkel perquè, amb el millor dels criteris alemanys, es veu que es vesteix d’aquesta manera perquè es fixin en què diu i no en què porta. I això està molt bé!

  I és que el problema de fons, redreçant el raonament, és que els senyors que tenim com a líders s’han oblidat de liderar. I això no està gens bé! I no sé si sabrem perdonar-los!

El cap verd d'en Wert

No sé si haurem estat de sort o haurem sortit del foc per caure a les calderes d’en Pere Botero! Amb traïdoria i nocturnitat en Rajoi de Polònia, va destituir, dijous passat el cap verd d’en Wert. I l’ha canviat pel IX baró de Claret: Ïñigo Méndez de Vigo i de Montojo (que si tens pressa no cal que el cridis perquè et fuig el poc que et queda). De mare noble, comtessa; d’àvia baronessa, de la que ha heretat el títol; de pare fins i tot emparentat amb la família reial... I també és pepero! És un còctel típic! I per no deslluir la seva filiació, el 2012, fent de Secretari d’Estat per la UE, va enviar un comunicat fals que els països implicats (França i Itàlia), van desmentir immediatament. Per a més inri, com no? també és anticatalanista. Aiaiaiiiii! Ja ens podem calçar!

  Quan vaig sentir la destitució d’en Wert, a cop calent vaig pensar que el Rajoi de Polònia hauria begut més del compte... Però no! Com podia ser, si els peperos tenen a honra que hagi aconseguit la primera vaga general, des de la democràcia, de tota la comunitat educativa?

  Ell, content i envalentit amb aquest trumfo, llavors va voler —entre d’altres perles—, espanyolitzar els estudiants catalans a càrrec de més diners de la Generalitat. Que dius: no hi toca!!! Ell, quan no hi havia diners per pagar menjadors escolars, els volia malgastar fent-los aprendre més castellà del que ja sabien. Se li deuria oblidar que els nens amb gana no tenen les habilitats preparades per fer-se políglotes.

  Doncs bé, ha resultat que la destitució d’en Wert no ha estat un just càstig als seus pecats. No! Ha estat una qüestió de faldilles! L’Ignasiet —baixet i home de mala llet—, té com a parella —després de divorciar-se de la seva primera dona—, a Montserrat Gomendio, que acaba de ser enviada a París com a Directora General de l’Organització... (ho sento, tinc poques paraules). D’entrada em vaig pensar que seria la típica qüestió d’home madur, apropant-se a la jubilació, que vol sentir-se jove amb una joveneta. Perquè als seixanta-cinc anys... qui no pot passar uns dies a la setmana sense la seva parella a tocar? La majoria de joves, sense recursos per agafar avions setmanals, ho han de fer per la força. I aquests encara solen estar molt enamorats! Però en veure que ella no era joveneta, vaig pensar que ell feia un: La sigo porque es mía!

  Però després, em vaig adonar que la qüestió era diferent. La tal Gomendio — que té les arrugues pròpies dels cinquanta-cinc anys (amb un coll com manxa de llar de foc)—, també té una cartilla bancària de catorze i mig milions d’euros!!!! I suposo, bonament, que l’ha d’empaitar perquè si no estar al seu costat, la dona no deu esquitxar...

  I és que la política de fons, recordem Cleòpatra, no la fan del tot els homes. Al darrera, en molts casos, hi ha dones molt llestes. I això no pot ser! Aquestes dones haurien d’estar directament a primera fila. Seria molt més pràctic. No us sembla que una Oriola i una Massa ja haurien trobat una solució per aconseguir, tots plegats, la independència?

Quin avorriment ser ameba o parameci!

Un grup d’investigadors de diferents universitats ha realitzat un estudi sobre la reproducció de les espècies. La revista Nature n’ha publicat els resultats: la selecció sexual, amb els mascles competint entre ells per les femelles, té com a objectiu evitar malalties i assegurar la continuïtat de l’espècie.

  Jo no tinc cap amiga que m’hagi explicat que els diferents pretendents que tenia (cas que fos el cas perquè la majoria passem amb un o dos a tot estirar), es barallessin a bufetades per clarificar qui era el més fort físicament per quedar-se-la. Sí que recordo, de quan estaven de moda els programes de Fèlix Rodríguez de la Fuente, que alguns animals tenien aquests costums. Però en Fèlix, tots ho recordem, tenia predilecció pels llops... i aquests i l’espècie humana no tenen res a veure... a part d’algunes metàfores molt usades en literatura. Perquè els humans estem molt més evolucionats en la majoria d’aspectes... i els melodrames, a 2015, quasi no agraden ni als espectadors de Telecinco.

  Posem que una dona llesta tingui com a molt dos pretendents, o bé que una que estigui bona ( a part de com li funcioni el cap), en pugui tenir entre deu i una dotzena. Tant si en té dos com dotze, és ella, la que escull! Així ho diuen i jo que m’ho crec!!! Perquè sembla que l’única contribució dels mascles al procés reproductiu és una mica d’esperma. Segons l’estudi, el sexe és la millor garantia per a que hi hagi un càsting en el què els homes competeixin i les dones triïn.

  Suposo que l’estudi es mou en l’esfera de la teoria pura perquè, quantes dones no s’han enamorat d’homes que ni les han vist passar? I quantes, menys, tot s’ha d’acceptar, que s’han enamorat d’homes de salut delicada, però tendres com el pa del dia o afectuosos com els ossets de peluix?

  Des del punt de vista de l’èxit reproductiu, les espècies més eficients són aquelles en què les femelles —amebes o paramecis—, es reprodueixen sense necessitat de relacionar-se sexualment amb els mascles. Què avorrit! Però de femelles tan pràctiques com aquestes ja n’hi ha entre les meves amigues i són més evolucionades perquè no es perden cap plaer.

  Un dels grans problemes de la reproducció sexual és que cal trobar parella (segons per a quin tipus de dones, molt preparades professionalment, ara per ara els resulta força difícil), i cal tenir-hi relacions (força fàcil amb algunes de les actuals relacions d’usar i llençar a les escombraries).

  Segons els científics, les amebes o paramecis, (que es reprodueixen sense mascles), tenen garantida la reproducció immediata, però no el futur de l’espècie perquè tenen tendència a patir més malalties i, a la llarga, s’arrisquen a desaparèixer. 

  I és que la presència de mascles (sense que cap hagi de pujar a cap ring amb guants de boxa per noquejar), millora la salut genètica i, per tant, garanteix molt millor la supervivència de l’espècie. Així doncs: visca els mascles! I si a les amebes o paramecis els estar bé de desaparèixer per avorriment, que ho facin!!! 

A 2015, encara es pot prestar l'esposa?

La ploma per escriure ja no s’utilitza i de cotxes, tothom en té. I a 2015, hem d’acceptar que encara queden homes més disposats a vetllar més pels seus cotxes que per les seves mullers. No en sabem el percentatge perquè cap home ni dona ha mostrat cap interès en fer una enquesta ben feta, amb detector de mentides. A aquests homes, una ratlladeta al cotxe, els empipa molt més que, si sense voler, és clar, li fumen una plantofada emocional (en cap moment vull insinuar física), a la companya escollida per empentar la vida.

  Noel Gallangher, guitarrista i compositor de la banda anglesa de rock Oasis (que va tenir molta popularitat a mitjans dels anys 90), està molt enamorat del futbolista canari David Silva, que juga al Manchester City, el seu equip favorit. (Mea culpa: tant el nom del jugador, desconegut per mi, com l’equip l’he hagut de buscar per internet).

  I tant i tant li agrada, que ens unes declaracions a un programa de la NBC Sports, se’n va anar de la llengua. I tant li va marxar plató enllà que, malauradament (?), se li va escapar (vull suposar que sense pensar gaire, però tampoc sé l’hàbit que en té), que fins i  tot li deixaria tenir sexe amb la seva muller. Hem d’entendre que només li deixaria a ell, el seu favorit, i que no és tracta d’una tómbola on anar a fer cua; perquè si no el metge que el cura, o no, o bé l’advocat que li portaria el divorci hi tindrien a dir alguna cosa.

  Noel, segurament, abans de l’entrevista, no havia passat pel museu del Manchester, per acaronar copes, sinó que més aviat s’hauria empassat gola avall el contingut —líquid d’enterbolir cervells—, d’unes quantes copes. I no vull pas insultar-lo, sinó més aviat disculpar-lo per la seva pèrdua momentània de coneixement. Tot i que em sembla més perenne que momentània.

  Ho entendreu fàcilment: ell i el seu germà Liam, el vocalista, tenien per costum emborratxar-se força sovint i barallar-se públicament tant o més; molt més que el que la decència pot admetre. Els seus escàndols eren famosos

  Si fos esquimal, encara tira que et va! Anthony Quinn, a Los dientes del diablo, seguint els costums de la seva ètnia, li vol deixar al seu amic, la seva muller, per riure (és a dir per tenir-hi relacions). Però Noel no és esquimal!

  Què pot fer ara la seva muller? Fer la maleta? Telefonar a les seves amigues i prestar-los el marit sense passar cap llindar indecent per espantar-lo una mica? Potser així mig empatarien i podrien continuar plegats empentant els mals gols de la vida.

  I és que tots ho sabem: les relacions de parella són molt complicades. I qui no arribi a nivells mínims de decència, com Noel, al menys que dissimuli públicament! Perquè hi ha ments poc treballades que es poden confondre i, fins i tot, els pot fer gràcia.  Us podeu imaginar que l’esposa del Messi el prestés a tant l’hora de quaranta-cinc minuts? La cua s’assemblaria a la Via catalana! Fins i tot, hi hauria dones que ho haurien de fer per imposició dels seus marits!

Els professors, els/les professores i el professorat

El 2009 el dibuixant Flomuyen ens proposava aquest acudit: Todos los seres humanos y la seras humanas, todos y todas juntos, juntas, hemos de erradicar el sexismo y la sexisma del lenguaje y la lenguaja. Doncs, encara es va equivocar! No va posar al davant: todas, juntas, sexisma i lenguaja!

  A veure, algú pot imaginar que si el mestrat diu: els nens que hagin acabat els deures, poden sortir al pati, les nenes que hagin acabat els deures es quedaran assegudes a la cadira? Inimaginable, oi?

Com a professora de secundària, vaig començar sent invisible. Quan es deia que els professors havien de preparar les classes i corregir els exàmens fora d’horari lectiu, no volia dir que les professores ens poguéssim presentar a l’institut amb les mans a les butxaques. Si una professora/or no se sap la lliçó i no ha corregit els exàmens per l’endemà, (especialment aquest segon cas perquè és l’únic que els importa ja que, en alguns casos, els pot afectar en forma de càstigs), els alumnes salten a la jugular sense mirar sexe.

  Després em vaig fer visible. Es va aprovar per llei que tots els documents, disposicions legals i discursos havien de portar el desdoblament del masculí i del femení. I jo, per passar més discreta, em vaig acostumar a vestir de color negre. I amb tot, vaig començar a emetre uns rajos enlluernadors que, se’m veia de tres hores lluny! Delirant!

Van estar a punt d’aprovar una llei parlant de persones adolescents i persones infantils. Perquè el món de l’ensenyament és el que més ha patit aquets deliris enlluernadors. Cert que hi ha desdoblaments que menystenen les dones i pena negra fa. Fixeu-vos en alguns exemples: minyó/minyona, infant/infanta, home públic i dona pública. El segon també és desdenyós perquè a dia d’avui, per la península, si et mous dient que ets infanta, ja has begut oli!

  I ara no sé si sóc visibla o invisibla. Ara em moc dins d’una indefinició que, en cas d’alumnes avantatjats (poquíssims), em cal explicar-los què és un hermafrodita.

  Com ho podem fer per donar visibilitat a les dones en el llenguatge? Sense desdoblaments (que entrebanquen la comprensió del missatge) ni hermafroditismes (que esgoten el cervell fins a trobar la paraula professorat, que també és masculina)

  I és que no es pot confondre sexe i gènere. L’anglès no té gènere i l’han de marcar per saber si es refereixen a home o dona. El castellà, el català i ara el gallec, van  agafar aquesta teoria i la van aplicar, sense tenir en compte que aquestes llengües romàniques tenen gènere. Ni el portuguès, ni l’italià, ni el francès, ni el romanès, ni cap altra llengua romànica ha fet aquesta confusió: gènere per sexe.

Per fer visibles les dones necessitem accions, més que paraules. I no per aquest article em consideraré menys feminista. Si algú em vol acusar d’haver incomplert algun deure de la meva feina, quan només era els professors, que busqui empremtes. Em sentia igualment al·ludida i no estava desdoblada ni era bisexuada.