diumenge, 1 de febrer del 2015

Feministes, no expliqueu els vostres sentiments als vostres homes! Es veu que no escolten!



 Hola feministes! Acabo de llegir un article sobre els homes i el futbol, que no marxa gens dels estereotips habituals: ells, en sa immensa majoria, adoren el futbol. I tant, que poden veure el mateix gol repetit quinze vegades; i tant, que poden escoltar la seva premsa groga sobre si ha posat el peu així o aixà, que si ha fet això o allò bé o malament... també un munt de vegades! I això o allò, evidentment, només es refereix a un jugador i a una pilota.
  Ara bé, l’article dóna més informació. Es veu que els homes escolten poc les seves dones. Si escoltessin poc els seus amics (o les xafarderies dels partits esmentats), diries: és una tara física! Però no! Es veu que, en un estudi realitzat per Landbroke ( i sent anglès no hi ha cap dubte que ha de ser boníssim), una companyia de joc anglesa, a 2000 homes, (en números perquè faci molt més efecte), aquests, els homes, només escolten les seves dones, com a molt, durant sis minuts! I després desconnecten.
  Però com us dic, no és una malformació genètica, perquè als amics solen escoltar-los una mica més. No cap cosa, no us penseu, però ho solen fer durant quinze minuts! Nou més que a les seves dones!
  Quina injustícia! Si normalment les dones tenim per vici mimar els nostres homes. I ens agrada parlar-hi i que ens contestin i tornar-los a respondre. Però és clar, nosaltres al final, fins i tot ens fem pesades de tant preguntar i respondre. Perquè allarguem molt els temes!
  Continuant amb l’estudi, per no fer com la típica dona, la conclusió és aconsellar les dones — cas que tinguin necessitat d’explicar algun problema personal de més de sis minuts de durada—, que es busquin una altra dona. Els homes, tot i que tenen la capacitat física per fer-ho, (al menys quinze minuts, que sempre dóna més marge), no hi estan avesats i no els agrada fer-ho.
  Suposo que aquesta conclusió és més que obvia perquè, per a una dona, és molt difícil reduir el seu estat sentimental a sis minuts. La dona no frueix fent resums pràctics de les seves emocions. Necessita més estona i, si pot ser, amb moixaines i tendresa.
  Ara bé, si alguna dona té la sort que el seu home estigui disposat algun dia a escoltar-la, els sis minuts que mentalment és capaç de mantenir la concentració vers la seva muller, aquesta ha de ser molt prudent i ensopegar molt bé el tema. Perquè si no, desconnecten abans dels sis minuts.
  No us penseu pas que tot això m’ho invento per criticar els homes. Tot és veritat i ho diu aquest estudi anglès tan bo.
Per si mai veieu que estan a punt de regalar-vos aquests famosos sis minuts, l’estudi aconsella evitar uns següents temes —i amb el següent ordre—, que els fan repulsió:
—    persones que no coneixen (comprensible).
—    companys de feina (raonable).
—    temes que han llegit a Facebook (acceptable).
—    horòscop (lloable).
—    sentiments ( INTOLERABLE).
—    nutrició (prescindible).
Si eliminats aquests temes, us queda alguna altra idea (ara penso en la política, però com que no surt a l’article... i potser com que les coses estan tan malament, tampoc no si volen fatigar...), encara heu de tenir en compte una altra coordenada. Està totalment prohibit ( si no es vol constatar que es viu amb un mut), parlar-los mentre veuen un partit de futbol a la televisió o mentre juguen amb el seu mòbil.
Si us plau, feministes! Si teniu necessitat de parlar dels vostres sentiments durant més de sis minuts, feu cas d’aquest interessant estudi. Tot el demès, poden ser serioses complicacions de convivència. Perdreu el temps i correu el risc d’engrossir els vostres problemes personals.

També la podeu seguir des del Nació Solsona

Ens quedem sense nens!




Hola feministes! Entraré a sac perquè la qüestió és esgarrifosa i posa els pèls de punta des del començament. Al final, es vomita i tot!
Segons la mala presidenta del Cercle d’Empresaris de Madrid, la meva neboda, que ara està embarassada i té més de vint-i-cinc anys, no sé si està en pecat mortal i si serà sancionada per la llei. Si manés aquesta mala pècora, ja l’haurien acomiadat! A la seva parella, li encanten els nens, però no és funcionari i, encara que ho fos —potser la pècora no ho ha pensat això—, tampoc podria deixar la feina per tenir cura del nadó, perquè també ha de treballar per poder pujar el fill comú, perquè no es converteixi en un “paràsit” (paraula que ella utilitza per referir-se a la gent que no troba feina), de la societat, si fos el cas que, tot i estar format, per culpa de la crisi, sense tenir-ne cap culpa, no trobés feina.
I és que com que la meva neboda no té una família amb títols nobiliaris, no pot demanar diners a la seva família per muntar una empresa com va fer aquesta impresentable del món financer. Un petit detall que m’ha estranyat, i digueu-me inculta numèrica, és que per les dates que trobo per internet, la tal Mónica va acabar la carrera als vint-i-vuit anys. És tres anys més jove que jo, encara no fèiem màsters (ni consta que n’hagués fet cap), i en va tardar sin més que jo! Jo ja treballava als vint-i-dos...
El que no sé és, si mentre acabava la carrera ja conciliava els estudis amb la maternitat perquè mentre ella ha tingut dos marits i sis fills, jo només n’he pogut tenir dos i un sol marit. Llavors, segons les seves horripilants idees, l’haurien hagut de fer examinar al setembre! I potser per això va tardar tant. Aquest detall no l’expliquen al seu currículum! Cas que tingués els fills tot treballant —com diu ella, no l’hauria hagut de contractar ningú—, (i és el més probable), l’altra probabilitat és que ella no necessités contractes perquè les empreses ja eren seves, de la seva família, dels seus amics... Dins d’aquesta probabilitat, una altra variant seria la possibilitat de tenir un eixam de donzelles i serventes per tenir cura  de les criaturetes. I cap d’aquestes possibilitats és comú o freqüent per a la resta dels mortals que, ja ens resulta molt difícil tenir-ne dos i capejar amb dignitat la carrera professional. Però aquesta possibilitat, la de la dignitat professional, no és una variable del seu currículum perquè, ha dit un munt de barbaritats!
Ella era la presidenta de Seguriber quan el 2012 van morir cinc noies en la desgràcia del Madrid Arena per mala seguretat.
Ella també ha dit que els miners, quan acabin a la mina, res de quedar-se a casa a tossir (lo del tossir ho dic jo), si no que han de seguir treballant perquè si no resulten molt cars a l’estat.
També vol baixar el salari mínim (que no sé pas en què quedaria, potser en insignificant), als “ninis” que no tinguin cap formació perquè diu que són uns “paràsits”.
I ja la perla: que els empresaris no contractin dones fèrtils!
Doncs anem a emprendre una nova economia: si totes les dones fèrtils en aquests moments decidissin no tenir fills, per exemple durant tres generacions, per poder tenir bons llocs de treball, s’ensorraria la industria dels biberons, dels cotxets, dels bolquers, dels potets de menjar preparat,... I aquestes dones podrien tenir un nivell de confort vital molt superior al que tenen ara, intentant tenir els seus fills i complir amb la seva feina.  
Potser no ha sabut ni rumiar que si no hi ha nens, no hi ha gent que treballi per als jubilats? Desapareixerien fins i tot, els comtes i marquesos!
També podrien fer com ella i buscar uns marits com el seu primer, III Marquès de Perinat i comte de Casal; o com el seu segon, president de les Bodegues Marquès de Riscal.
No sé si no li agradava el títol de marquesa —potser l’enfarfegava i no la deixava treballar prou al límit—, el cas és que el va deixar o la va deixar o es van deixar. I després va passar de títols nobiliaris, no de presidents d’empresa! Però sense equivocar-se: els dos forradíssims, perquè si no, com hagués pogut tenir diners per crear empreses i manar com li agrada a ella que diu que s’ha de tractar igual a un enginyer que a una dona de fer feines! Que si es referia a la dignitat personal, té tota la raó; però ella, molt em temo, anava per un altra garrotxa!
Amb tot, estic segura que als seus marits ( o potser fins i tot a ella) no li ha calgut ser un enamorat dels nens, ni funcionari. De lluny i sense perspectiva, sembla que els hagi escollit per talonari bancari.
Si us plau feministes, si us enamoreu d’un home que no sigui funcionari, no cal que el deixeu. Si voleu tenir fills i li agraden molt els nens, millor; si no li agraden tant, ja trobareu una solució amorosa. I si voleu criar a partir dels vint-i-cinc, endavant! Per sort, la nostra societat tira endavant amb gent molt més qualificada que aquesta impresentable i cada dia —encara que fan falta molts més progressos—, hi ha més ajudes per poder tenir fills.

També la podeu seguir al Nació Solsona

divendres, 30 de gener del 2015

Masclista titulat, amb màster i oposicions


Hi ha polítics que tot i ser a primera línea (quan no haurien d’estar ni sota, ben sota de l’última línia), s’entesten en molestar les dones fins i tot durant les vacances d’estiu, quan tothom, dones incloses, tenen dret a descansar tranquil·lament no sols de la feina, sinó també d’inapropiades agressions verbals.
  I jo que pensava: quasi un mes sense estirabots! I no! Això sense tenir en compte altres notícies d’actualitat que també fan feredat però que no corresponen a aquest petit espai.
  Jo, en part, ja us ho diré, quasi estic contenta per les val·lisoletanes, perquè sembla que si a segons quines hores de la matinada no poden circular, estic segura que el seu batlle, aquest tal León, no els permetrà, a partir d’ara sortir a treballar a les 6 quan tot just despunta els sol segons l’estació de l’any. I  no les obligarà a agafar ascensors amunt i avall a les 5.45.
  Diuen els psicòlegs, i els hi hem de fer cas, que tot s’ha d’aprofitar per veure-hi el costat bo. Doncs ja el tenim (a base de sessions i sessions, al final potser n’he après una miqueta): a partir d’ara, les val·lisoletanes només podran començar a treballar a partir de les 9 del matí. Ara de veritat, quin costat bo pot tenir tal bajanada? Per on agafar-ho? I l’argument del creixement personal tampoc el veig enlloc i es queda curt perquè si les val·lisoletanes que necessiten començar a treballar a les 6 no ho fan fins a les 9, al final no en tindran ni per sostenidors.
  Ah! I perquè no hi hagi malentesos, això dels sostenidors no és cap invenció meva (ho dic per aquelles persones que tenen l’hàbit, no sé per què, d’interpretar-me sempre malament). És una proposta d’Ada Colau, que s’ha colat pel twitter de manera virtual. Ella va proposar fer un “escrache” consistent en una pluja de sostenidors i sabates de taló al tal León, en el seu proper acte públic. I ja no hi ha estat a temps; en dos dies la xarxa s’ha emplenat de fotos de sostenidors i ja li han fet una manifestació, plena de sostenidors, davant de l’Ajuntament demanant la seva dimissió.
  I quan he vist la foto, m’ha vingut com un no sé què, perquè he pensat: i quins sostenidors hi hauria portat, jo? Uns de nous per quedar bé, seria una llàstima (perquè tots els que han penjat podeu estar segures que s’han espatllat de tibats com els han agafat amb les agulles d’estendre la roba). Però, i uns de vells? Després m’haurien dit “la misèries”. I això tampoc cal!
  Deixant les banals digressions de banda, i tornant a encarar el masclisme del León (que els fa vergonya fins i tot a alguns dels seus companys de partit i que no mencionaré per evitar més complicacions...) us faré un petit resum d’un article que parla de les “set perles” (és a dir set “rucaldats”), dites pel susdit mamífer rugent d’animalades masclistes.
  La més greu de totes, al meu senzill entendre, que és de delicte i de jutjat de guàrdia, va ser quan va dir que netejaria la ciutat de “piojos, pulgas i putas” Sense comentaris. Si encara les hagués relacionat amb boniques marietes, tot i ser animalons... però no! Ho ha hagut de fer amb paràsits i de mala estofa! Té molta mala fe!
  En voleu més? Doncs també diu que “las paridades me parecen paridas”.
  Més: es veu que no pot suportar les dones socialistes i els n’ha dit de ben gruixudes. Referint-se a la candidata socialista amb la que va enfrontar-se per l’alcaldia de Valladolid, va dir que a ell l’havien acusat de tot menys de violar-la però que això es podia comprendre perfectament. Si us voleu mirar la foto, no s’entén perquè la noia es prou bufona. Ell sabrà! Referint-se a la nostra mai prou ponderada Carmen Chacón va dir que era com una senyoreta Pepis vestida de soldat.
  No cal continuar, no cal fer més mala sang perquè moltes potser encara esteu de vacances.
  Si us plau feministes, ja no sé ni què dir-vos de tantes coses com us he demanat. Hem de procurar entre tots i totes que no creixin lleons. I per cert, ara que he acabat la crítica, quin respir de pensar que no ens ha tocat un batlle així! El nostre és prou bufó, no?

també la podeu trobar al Nació Solsona 

Els homes poden continuar fent el que vulguin, com sempre!


Hola feministes! El govern espanyol, que només per aquest document ja voldria que no tingués res a veure amb mi, ha publicat a la web del Ministeri de l’Interior, en l’apartat de serveis als ciutadans (en masculí, tot i que només va adreçat a les dones), uns senzills consells per evitar ser violades. Perquè, com no? la culpa sempre és de les dones!
  Jo els hi voldria preguntar, (però ja és igual perquè no tenen solució ni salvació perquè no tenen propòsit d’esmena), com pot ser que una dona, agredida sexualment passi a ser la culpable i no es pugui entendre que és la víctima?
  Jorge Fernández Díaz, ministre de l’Interior, polític castellà establert a Catalunya (lamentablement perquè esquitxa), és fill d’un militar falangista i és membre de l’Opus Dei (que jo pensava que només seleccionava a persones brillants ). Militar, ell no ho és; falangista... però cristià bé deu voler semblar-ho? Potser ara a l’Opus ja passen bou per bèstia grossa! Per mi que li falta llegir una mica més, o potser va treure unes notes com les d’Aznar a Rajoy al batxillerat? Si hi posés voluntat, amb un curset accelerat d’estiu, potser podria arribar a entendre la diferència entre víctima i culpable! Per mi que li falla de base el coneixement (amb el sentit més ampli de la paraula), o la base del coneixement...
  Ara us explicaré, feministes, què hem de fer aquest estiu ( o tot l’hivern, ja us ho he dit...), segons aquests impresentables senyors que, lamentablement, una vegada més, coincideixen a ser del PP. Amb tot, ells estan tranquils perquè les seves dones no agafen l’autobús, no es posen en descampats, no fan auto-stop...
1.- No fer auto-stop (és que ni ganes de posar-se al dia, perquè ara amb BlaBlaCar, la gent comparteix cotxe per estalviar energia i diners... és que ni es recorden que molts estem de crisi...)
2.- No recollir desconeguts (BlaBlaCar té més de vuit milions d’usuaris que cada dia esmorzen junts)
3.- A la nit, evitar parades d’autobusos solitàries (perquè tothom viu a la plaça major o al triangle d’or...)
4.- Si l’autobús no està massa ple, asseure’s al costat del conductor (perquè com que ha passat un examen de no violador, després et convida a casa a fer un beure).
5.- No passejar per descampats solitaris ni tan sols acompanyada. (perquè les dones tenim per costum preferir els descampats a les festes de Gràcia o de Sants...)
6.- Si inevitablement hem de passar per zones fosques i solitàries, hem de canviar d’itinerari. (doncs el mateix, per anar fins a la depuradora, per exemple, per si algú hi té alguna casa, primer passarà per la plaça major i, després cap a la depuradora; o es pot quedar a dormir arrecerat sota els porxos, si no estan foscos ni solitaris).
7.- També ens hem de comprar un xiulet. (és per si veiem a venir un delinqüent amb una etiqueta que ho especifiqui).
8.- Abans d’aparcar el cotxe, hem de mirar que no hi hagi al voltant ningú amb cara sospitosa. (apa, a sobre a llevar-nos més d’hora per poder fer vistes panoràmiques exhaustives).
9.- Si vivim soles, no podem posar la inicial a la nostra bústia. (perquè els carters/carteres tenen tot el temps del món).
10.- Al vespre, hem de córrer les cortines per evitar mirades indiscretes. (ara, a sobre, després d’haver pagat, potser, un piset amb vistes, ens haurem de fastiguejar sense veure-les per si algú ens vol mirar mentre tapades de caps a peus fem el sopar).
11.- També hem de deixar les llums de dos o tres habitacions enceses per aparentar que estem acompanyades. (el que faltava: ser dona serà més car!)
  Em sembla que ja no cal continuar amb tants despropòsits. Però em pregunto: no seria millor, més econòmic i més eficaç, fer un tractament directament dirigit a tots els homes capaços d’agredir sexualment les dones? Per què els consells no van dirigits als culpables i no a les víctimes?
  Si us plau, feministes, sigueu prudents, però no tingueu en compte aquests consells. Ah! I Pepita, no cal que segueixis llegint la Simoneta, no et va bé!

També la podeu trobar al Nació Solsona

divendres, 30 de maig del 2014

El Cañete, al canyet!



Hola feministes! La prepotència és una defectuositat que, encara que vagi acompanyada d’una extremada intel·ligència (és un suposar...), resulta repulsiva. Però, si a més, va acompanyada d’un intolerable masclisme, llavors, resulta repugnant.
  D’on li pot sortir al tal Cañete, aquesta prepotència? Rodanxó, més aviat baixet, quasi canós total, miop o qualsevol altre defecte visual, de mal perdre, poc brillant (que no em refereixo a lluent), mal afiliat, mal parlat (us recordeu dels “por mis coj... del transvasament de l’Ebre?)... Quantes virtuts no hauria de tenir per poder intentar compensar tot aquest mal planter de defectes? Alguna, al menys, se li hauria de poder veure a primer cop d’ull!  I porto dies mirant-me’l i us ben asseguro que no sóc capaç de veure-n’hi cap! Jo tampoc no hi veig gaire bé i potser se m’ha escapat algun detallet... Al final, he pensat si podria ser que portés roba bona com les bosses d’Hermès de la seva “colegui” valenciana. I què? Perquè si es treuen la roba (o les bosses), què els queda? Un excés de quilos! I amb això no vull dir que ser rodanxó sigui cap defecte, perquè les persones amb uns quants quilets de més solen ser bonasses i tranquil·les.
  No hi ha cap llum reveladora que m’il·lumini sobre la constant repetitiva coincidència d’aquest mal tret de la prepotència en molts dels homes del pp. Si han tingut accés a la cultura i a la formació bàsica i imprescindible com a persones, per què s’entesten en menysprear gratuïtament les dones? És massa coincidència! Tants? Formarà part del seu ideari polític o personal?
  Realment, l’única explicació que se m’acut per aquesta barbaritat del Cañete és que, veient que havia perdut el debat, i dolent-li en el fons de l’ànima que fos una dona qui l’hagués guanyat, verinosament ho va invertir dient que li havia donat peixet. I, esperem, que el mateix peix li capgiri el seu destí i desaparegui del mapa polític del nostre entorn, com a mínim!
  La dita catalana que diu: les figues són verdes quan no les pot haver, li escau com anell al dit. Com que he perdut, dic que m’he deixat guanyar. I se li nota el llautó rovellat!
  S’ha de procurar que, els defectes que un té, no emprenyin massa el pròxim. Perquè si no un se’n va al canyet, com el Cañete! Esperem que així sigui! Que no vull dir que se’n vagi a l’altre barri (quin mal averany a l’infern!), Déu me’n lliuri! Sinó que ningú no el voti per impresentable.
  Si us plau, feministes! A les portes de les europees, no permeteu que gent masclista ens hagi de representar. Ja ho estem lamentant prou, que no ho haguem de lamentar més!