Ens quedem sense nens!

Hola feministes! Entraré a sac perquè la qüestió és esgarrifosa i posa els pèls de punta des del començament. Al final, es vomita i tot!

Segons la mala presidenta del Cercle d’Empresaris de Madrid, la meva neboda, que ara està embarassada i té més de vint-i-cinc anys, no sé si està en pecat mortal i si serà sancionada per la llei. Si manés aquesta mala pècora, ja l’haurien acomiadat! A la seva parella, li encanten els nens, però no és funcionari i, encara que ho fos —potser la pècora no ho ha pensat això—, tampoc podria deixar la feina per tenir cura del nadó, perquè també ha de treballar per poder pujar el fill comú, perquè no es converteixi en un “paràsit” (paraula que ella utilitza per referir-se a la gent que no troba feina), de la societat, si fos el cas que, tot i estar format, per culpa de la crisi, sense tenir-ne cap culpa, no trobés feina.

I és que com que la meva neboda no té una família amb títols nobiliaris, no pot demanar diners a la seva família per muntar una empresa com va fer aquesta impresentable del món financer. Un petit detall que m’ha estranyat, i digueu-me inculta numèrica, és que per les dates que trobo per internet, la tal Mónica va acabar la carrera als vint-i-vuit anys. És tres anys més jove que jo, encara no fèiem màsters (ni consta que n’hagués fet cap), i en va tardar sin més que jo! Jo ja treballava als vint-i-dos...

El que no sé és, si mentre acabava la carrera ja conciliava els estudis amb la maternitat perquè mentre ella ha tingut dos marits i sis fills, jo només n’he pogut tenir dos i un sol marit. Llavors, segons les seves horripilants idees, l’haurien hagut de fer examinar al setembre! I potser per això va tardar tant. Aquest detall no l’expliquen al seu currículum! Cas que tingués els fills tot treballant —com diu ella, no l’hauria hagut de contractar ningú—, (i és el més probable), l’altra probabilitat és que ella no necessités contractes perquè les empreses ja eren seves, de la seva família, dels seus amics... Dins d’aquesta probabilitat, una altra variant seria la possibilitat de tenir un eixam de donzelles i serventes per tenir cura  de les criaturetes. I cap d’aquestes possibilitats és comú o freqüent per a la resta dels mortals que, ja ens resulta molt difícil tenir-ne dos i capejar amb dignitat la carrera professional. Però aquesta possibilitat, la de la dignitat professional, no és una variable del seu currículum perquè, ha dit un munt de barbaritats!

Ella era la presidenta de Seguriber quan el 2012 van morir cinc noies en la desgràcia del Madrid Arena per mala seguretat.

Ella també ha dit que els miners, quan acabin a la mina, res de quedar-se a casa a tossir (lo del tossir ho dic jo), si no que han de seguir treballant perquè si no resulten molt cars a l’estat.

També vol baixar el salari mínim (que no sé pas en què quedaria, potser en insignificant), als “ninis” que no tinguin cap formació perquè diu que són uns “paràsits”.

I ja la perla: que els empresaris no contractin dones fèrtils!

Doncs anem a emprendre una nova economia: si totes les dones fèrtils en aquests moments decidissin no tenir fills, per exemple durant tres generacions, per poder tenir bons llocs de treball, s’ensorraria la industria dels biberons, dels cotxets, dels bolquers, dels potets de menjar preparat,... I aquestes dones podrien tenir un nivell de confort vital molt superior al que tenen ara, intentant tenir els seus fills i complir amb la seva feina.  

Potser no ha sabut ni rumiar que si no hi ha nens, no hi ha gent que treballi per als jubilats? Desapareixerien fins i tot, els comtes i marquesos!

També podrien fer com ella i buscar uns marits com el seu primer, III Marquès de Perinat i comte de Casal; o com el seu segon, president de les Bodegues Marquès de Riscal.

No sé si no li agradava el títol de marquesa —potser l’enfarfegava i no la deixava treballar prou al límit—, el cas és que el va deixar o la va deixar o es van deixar. I després va passar de títols nobiliaris, no de presidents d’empresa! Però sense equivocar-se: els dos forradíssims, perquè si no, com hagués pogut tenir diners per crear empreses i manar com li agrada a ella que diu que s’ha de tractar igual a un enginyer que a una dona de fer feines! Que si es referia a la dignitat personal, té tota la raó; però ella, molt em temo, anava per un altra garrotxa!

Amb tot, estic segura que als seus marits ( o potser fins i tot a ella) no li ha calgut ser un enamorat dels nens, ni funcionari. De lluny i sense perspectiva, sembla que els hagi escollit per talonari bancari.

Si us plau feministes, si us enamoreu d’un home que no sigui funcionari, no cal que el deixeu. Si voleu tenir fills i li agraden molt els nens, millor; si no li agraden tant, ja trobareu una solució amorosa. I si voleu criar a partir dels vint-i-cinc, endavant! Per sort, la nostra societat tira endavant amb gent molt més qualificada que aquesta impresentable i cada dia —encara que fan falta molts més progressos—, hi ha més ajudes per poder tenir fills.

També la podeu seguir al Nació Solsona