Hola feministes! Bé prou sabeu com sóc jo de feminista i
com en aquests articles de caire feminista, algunes vegades, fins i
tot, he exagerat les meves opinions perquè en la lluita per la igualtat
de les dones, tot i que s'ha avançat, com que encara no hem arribat al
destí, doncs això, encara falta... I tot el que falta, sempre és molt,
per qui té la mancança.
I tot i ser tan feminista, mai no podria pronunciar una frase com:
els homes són molt bèsties, haurien de fer feines de camàlics! I no ho
puc dir perquè no ho penso. Aquesta frase l'he rumiada molt per imaginar
com el bèstia del expresident del Consell General de Ciutadania a
l'Exterior, va poder dir que "las leyes son como las mujeres, están para
violarlas". Això no ho pot dir sinó una persona que ho pensi i, a més a
més, ho tingui assimilat, perquè si no el seu cervell no li hauria fet
el link pertinent per poder vomitar-ho.
I per si la frase, sola, ja no fos prou esgarrifosa, es
veu que la va dir després d'unes altres paraules que també eren
delictives. Li faltava un vot per completar l'acta de la reunió que
acabaven de fer i va dir als reunits: "Son nueve? Pues ponemos diez!"
Aquest individu no té cap mena de principis morals ni ètics.
I aquest individu sense principis és el que representa als espanyols,
a mi no, a l'estranger. I té un càrrec de president! Li va durar poc,
és clar, només un dia perquè totes les persones que varen sentir la
frase, homes i dones, li varen exigir disculpes públiques. Les va
demanar, però encara va tenir el fetge de no dir exactament el motiu de
les disculpes.
Ara, jo m'imagino aquest individu, quan era diputat del PP, fent gresca amb els seus amics i dient tot un munt de bajanades masclistes i rient a cor què vols.
I com que aquestes bajanades li feien gràcia i li agradaven tant,
aquesta de les dones i de les lleis, se li va quedar incrustada al
cervell i va fer l'esforç de retenir-l'hi per poder seguir explicant-la
als seus amics masclistes.
Però, oh mala fortuna! Se li va escapar en un lloc que no tocava! I un masclista més al canyet! Encara ens en queden molts per detectar!
Si us plau feministes, mai no deixeu que cap home ni dona digui una frase com aquesta, sigui del partit que sigui, sense intentar, al menys, explicar-li que és una gran bestiesa.
A veure, si les generacions futures podran exercir les seves funcions públiques sense haver de protagonitzar escàndols com aquests.
diumenge, 1 de desembre del 2013
Una frase esgarrifosa
Al ministre Wert
Hola feministes! Creieu que es pot ser lladre i ministre d'Economia alhora?
Sembla que no però... ara com ara... El que ja és un fet real és que un
ministre de Cultura pot ser un descomunal ignorant de... TOT! Com pot
ser ministre, un impresentable individu com el tal José Ignacio Wert? Em
fa sentir, fins i tot, vergonya aliena cap a Europa i terres allà on
l'hagin pogut escoltar. Ara vol espanyolitzar els escolars que viuen a
Catalunya! Fatídica paraula! Li enverina l'enteniment que un dia va
necessitar per aconseguir unes oposicions, i se li deurien cruspir.
Potser, i no ho sabem, ja fa classes de català en la intimitat per no
quedar endarrere dels catalans.
El cas és que pels meus anys de docent de professió i de vocació, m'adono que aquest paio no en té res de professional, és un malintencionat i provocador, mesquí i roí.
¿Està desitjant que algú li faci una cara nova per dir que la culpa és dels catalans que no saben aguantar ni un petit acudit? I llavors, ja tindria l'excusa que li fa falta per fer tancar les escoles públiques catalanes! Que d'altra banda, deu ser el més irreprimible dels seus desitjos. I per què ? Quin mal li fan, a no sé que congrií un odi visceral, per raons inexplicables, als catalans? Raons que no deuen ser gaire inexplicables perquè potser, en el fons, no té sinó aquell mal que se'n diu complexe d'inferioritat i que hi ha un munt de perfils que intenten guarir-lo, atacant l'enemic. Perquè així ens veu ell, com l'enemic. I per això mossega i esgratinya.
La provocació és un mal assumpte, en política. O això no li han explicat a la seva complutense universitat? Sap, per casualitat qui són, per posar dos exemples, Robespierre i Cromwell? L'un era un exaltat que provocava les masses, l'altre vivia d'abusar del poder.
Vostè hi coincideix en ambdós aspectes.
En un moment de crisi econòmica, quan moltes famílies tenen problemes per pagar el menjador escolar, vostè es permet el luxe de dir que té diners per subvencionar centres que espanyolitzin nens catalans. Què no li dóna feina, el seu ministeri? O s'hi està per cobrar a fi de mes? ¿Aquesta espanyolització seria una d'aquelles prioritats tan típiques del seu partit? No seria millor repartir aquests diners a totes les escoles que té escampades arreu, per sufragar els menjadors escolars?
Ministre, que ja hauria de ser ex-ministre, Wert, hauria de recordar com varen morir, sense ser culpa dels catalans, aquells dos exemples que abans li he esmentat. Se'ls va revoltar la gent que tenia gana i estava farta dels abusos.
Als que no els arriben els diners per dinar, sense ser catalans, també se'ls podria posar molt malament la seva idea.
Si us plau, feministes independentistes, no permeteu que us escolaritzin els vostres fills en espanyol!
Us podeu imaginar aquest retrògrad ministre com a cap del departament de Violència de gènere? "La maté porque era mía". Sobren les paraules.
Ministre Wert, del que vostè ha dit, a Catalunya en diem tenir el cap verd. Però com que no té llengües li traduiré: green head, tête verte, grünen Kopf...
El cas és que pels meus anys de docent de professió i de vocació, m'adono que aquest paio no en té res de professional, és un malintencionat i provocador, mesquí i roí.
¿Està desitjant que algú li faci una cara nova per dir que la culpa és dels catalans que no saben aguantar ni un petit acudit? I llavors, ja tindria l'excusa que li fa falta per fer tancar les escoles públiques catalanes! Que d'altra banda, deu ser el més irreprimible dels seus desitjos. I per què ? Quin mal li fan, a no sé que congrií un odi visceral, per raons inexplicables, als catalans? Raons que no deuen ser gaire inexplicables perquè potser, en el fons, no té sinó aquell mal que se'n diu complexe d'inferioritat i que hi ha un munt de perfils que intenten guarir-lo, atacant l'enemic. Perquè així ens veu ell, com l'enemic. I per això mossega i esgratinya.
La provocació és un mal assumpte, en política. O això no li han explicat a la seva complutense universitat? Sap, per casualitat qui són, per posar dos exemples, Robespierre i Cromwell? L'un era un exaltat que provocava les masses, l'altre vivia d'abusar del poder.
Vostè hi coincideix en ambdós aspectes.
En un moment de crisi econòmica, quan moltes famílies tenen problemes per pagar el menjador escolar, vostè es permet el luxe de dir que té diners per subvencionar centres que espanyolitzin nens catalans. Què no li dóna feina, el seu ministeri? O s'hi està per cobrar a fi de mes? ¿Aquesta espanyolització seria una d'aquelles prioritats tan típiques del seu partit? No seria millor repartir aquests diners a totes les escoles que té escampades arreu, per sufragar els menjadors escolars?
Ministre, que ja hauria de ser ex-ministre, Wert, hauria de recordar com varen morir, sense ser culpa dels catalans, aquells dos exemples que abans li he esmentat. Se'ls va revoltar la gent que tenia gana i estava farta dels abusos.
Als que no els arriben els diners per dinar, sense ser catalans, també se'ls podria posar molt malament la seva idea.
Si us plau, feministes independentistes, no permeteu que us escolaritzin els vostres fills en espanyol!
Us podeu imaginar aquest retrògrad ministre com a cap del departament de Violència de gènere? "La maté porque era mía". Sobren les paraules.
Ministre Wert, del que vostè ha dit, a Catalunya en diem tenir el cap verd. Però com que no té llengües li traduiré: green head, tête verte, grünen Kopf...
La Infidelitat II
Hola feministes! Degut a les diferents respostes que he
tingut al blog sobre el meu "acurat" rigor científic, quasi em fa por,
dir més ruqueries... En realitat, com tots ja sabem a Solsona, la
Simoneta, no pretén altra cosa que una mica de divertiment feminista amb
un petit pessic de reflexió. Mai l'enviaria a cap revista científica
com l'Science, ni tan sols a una divulgativa com el Muy interesante.
I com que us vaig prometre una segona part sobre la infidelitat, al meu estil, us la tornaré a fer.
Aquest matí en Manel Fuentes, per la Catalunya Ràdio, ha explicat un cas ben galdós. Resulta que una important empresa, força coneguda, fa signar als seus empleats d'alt nivell una clàusula per la que es comprometen a no tenir relacions sexuals amb cap altre directiu. Amb tot, hi va haver una directiva i un directiu (posat en aquest ordre, però no sé qui va tenir la iniciativa ni si es tracta d'un cas com la poma i Adam i Eva), van tenir unes tòrrides relacions, tipus pim-pam, dins d'un dels seus cotxes i ben amagadets al bosc. I com que a les altes esferes no es pot jugar amb foc, un detectiu, dels que cobren pasta gansa, els va enxampar i, de res els va servir el fantàstic currículum que tenien. I així com Adam i Eva varen ser expulsats del paradís, aquests varen quedar de potetes al carrer.
Fins i tot, en Manel Fuentes, i per a tot Catalunya, ha parlat del masclisme d'aquesta empresa. Ara, com que no sé quina empresa és, em fa por de tenir-la ficada a casa amb qualsevol producte i em fa una ràbia furibunda. Vaig a tocar qualsevol cosa i penso: deu ser d'aquells masclistes? I la llençaria al foc! Però no puc llençar la casa per la finestra! M'ho he de treure del cap.
M'agradaria que quan es diu el pecat, es digui el pecador perquè sinó, ara, qualsevol empresa és sospitosa i tampoc és just.
Bé, jo volia parlar sobre la infidelitat i em penso que m'he desviat una mica. Poc, perquè segur que tant la directiva com el directiu tenien unes fantàstiques parelles esperant-los a casa, amb el sopar fet, les sabatilles a punt, els condons a punt... i com que l'altre ja arribava satisfet/a ja us podeu imaginar que, aquella nit, de pim-pam, res de res.
Tornant al tema, el que volia explicar-vos era aquell experiment dels ratolins que fa uns anys va ser molt conegut. Ens l'explicava el famós Adolf Tobeña. Es veu que es varen adonar que hi havia uns ratolins que tenien un comportament molt semblant a l'humà i es preocupaven de les cries, ajudaven en la provisió d'aliments i eren fidels. Mentre que uns altres només es dedicaven, tan sovint com podien, al pim-pam i després ni eren fidels ni tocaven palet.
Aquests pobres segons ratolins, més esguerradets i com a conills d'índies, varen ser tractats amb una hormona ( i que em perdonin tots els científics si m'equivoco perquè tant em fa que sigui una hormona com un gen o un el que sigui), i varen canviar totalment la seva actitud i es varen transformar en ratolins de primera classe que són els que s'assemblen als humans (amb perdó d'alguns ratolins que poden ser superiors).
Bé, com que no podem injectar hormones als infidels (no pas en qüestions religioses, que ara he d'anar amb peus de plom), potser sí que se'n podria trobar alguna per deixar atuïts a tots els violadors. Eh, i a les violadores també!
Si us plau feministes, no accepteu feina a cap empresa masclista i si en sabeu d'alguna, denuncieu-la. A més, si no us és del tot necessari, no sigueu infidels. No pas per renunciar a un plaer sinó perquè no us acomiadin. Ah! I si us trobeu algun ratolí dels bons, mireu-los amb bons ulls, poden ser millors que nosaltres mateixes/os.
I com que us vaig prometre una segona part sobre la infidelitat, al meu estil, us la tornaré a fer.
Aquest matí en Manel Fuentes, per la Catalunya Ràdio, ha explicat un cas ben galdós. Resulta que una important empresa, força coneguda, fa signar als seus empleats d'alt nivell una clàusula per la que es comprometen a no tenir relacions sexuals amb cap altre directiu. Amb tot, hi va haver una directiva i un directiu (posat en aquest ordre, però no sé qui va tenir la iniciativa ni si es tracta d'un cas com la poma i Adam i Eva), van tenir unes tòrrides relacions, tipus pim-pam, dins d'un dels seus cotxes i ben amagadets al bosc. I com que a les altes esferes no es pot jugar amb foc, un detectiu, dels que cobren pasta gansa, els va enxampar i, de res els va servir el fantàstic currículum que tenien. I així com Adam i Eva varen ser expulsats del paradís, aquests varen quedar de potetes al carrer.
Fins i tot, en Manel Fuentes, i per a tot Catalunya, ha parlat del masclisme d'aquesta empresa. Ara, com que no sé quina empresa és, em fa por de tenir-la ficada a casa amb qualsevol producte i em fa una ràbia furibunda. Vaig a tocar qualsevol cosa i penso: deu ser d'aquells masclistes? I la llençaria al foc! Però no puc llençar la casa per la finestra! M'ho he de treure del cap.
M'agradaria que quan es diu el pecat, es digui el pecador perquè sinó, ara, qualsevol empresa és sospitosa i tampoc és just.
Bé, jo volia parlar sobre la infidelitat i em penso que m'he desviat una mica. Poc, perquè segur que tant la directiva com el directiu tenien unes fantàstiques parelles esperant-los a casa, amb el sopar fet, les sabatilles a punt, els condons a punt... i com que l'altre ja arribava satisfet/a ja us podeu imaginar que, aquella nit, de pim-pam, res de res.
Tornant al tema, el que volia explicar-vos era aquell experiment dels ratolins que fa uns anys va ser molt conegut. Ens l'explicava el famós Adolf Tobeña. Es veu que es varen adonar que hi havia uns ratolins que tenien un comportament molt semblant a l'humà i es preocupaven de les cries, ajudaven en la provisió d'aliments i eren fidels. Mentre que uns altres només es dedicaven, tan sovint com podien, al pim-pam i després ni eren fidels ni tocaven palet.
Aquests pobres segons ratolins, més esguerradets i com a conills d'índies, varen ser tractats amb una hormona ( i que em perdonin tots els científics si m'equivoco perquè tant em fa que sigui una hormona com un gen o un el que sigui), i varen canviar totalment la seva actitud i es varen transformar en ratolins de primera classe que són els que s'assemblen als humans (amb perdó d'alguns ratolins que poden ser superiors).
Bé, com que no podem injectar hormones als infidels (no pas en qüestions religioses, que ara he d'anar amb peus de plom), potser sí que se'n podria trobar alguna per deixar atuïts a tots els violadors. Eh, i a les violadores també!
Si us plau feministes, no accepteu feina a cap empresa masclista i si en sabeu d'alguna, denuncieu-la. A més, si no us és del tot necessari, no sigueu infidels. No pas per renunciar a un plaer sinó perquè no us acomiadin. Ah! I si us trobeu algun ratolí dels bons, mireu-los amb bons ulls, poden ser millors que nosaltres mateixes/os.
Infidelitat I
Hola feministes! Com que últimament han sortit molts
articles sobre la infidelitat, he pensat que seria bo de parlar-ne. Però
és difícil! Els articles donen opinions molt diferents... M'ha semblat
—que no ho puc pas donar per veritat—, que les opinions dels
articulistes varien segons siguin homes o dones, encara que, com ja
sabeu, la meva visió no és sempre imparcial.
Anem a pams, resumint tot el que he llegit, he pogut arribar a concloure que hi ha un gen de la infidelitat: l'al·lel 334. Però es veu que el tenen més els homes (dos de cada cinc!), i que aquest, malauradament per a les seves esposes, els predisposa més a la infidelitat.
En aquest article no m'aclareix si les dones el tenen o no. Però el silenci administratiu em fa suposar que no n'estem tan afectades.
Amb tot, cal dir que en un altre article també he llegit que les generacions de vint a trenta anys, a 2012, no mostren diferència per sexe, quant a la fidelitat.
Ara bé, quants segles i segles les dones de vint, trenta, quaranta, cinquanta... han hagut de carregar amb grans cadafals de banyes? Com que no hi havia independència econòmica... ni pastilles, ni preservatius...
I com que ara hi ha de tot això, doncs les dones també es poden permetre enfilar banyes. Igualtat! Encara que aquest gen sembla que és masculí i predisposa a la infidelitat, tot i en contra de la voluntat d'alguns homes que, de no tenir-lo, pobrets, no es deixarien arrossegar per la passió. O estaríem parlant només d'instint?
En realitat, del que us vull parlar, és de les pistes que s'han de tenir en compte per saber si els homes són infidels. Aquestes pistes les he extret dels mateixos articles que m'han informat d'aquest "malparracat" gen.
A saber: mirar si les pupil·les estan dilatades, si hi ha sudoració, una certa taquicàrdia... Però jo em fixaria més en sopars de treball, en sortir més "emperifollats"... (fixeu-vos que en aquest context la paraula té molta gràcia).
Si us plau feministes, si voleu i podeu ser infidels, allà vosaltres i el vostre cor. I esperem que trobin una vacuna per eradicar aquest molestós gen.
Anem a pams, resumint tot el que he llegit, he pogut arribar a concloure que hi ha un gen de la infidelitat: l'al·lel 334. Però es veu que el tenen més els homes (dos de cada cinc!), i que aquest, malauradament per a les seves esposes, els predisposa més a la infidelitat.
En aquest article no m'aclareix si les dones el tenen o no. Però el silenci administratiu em fa suposar que no n'estem tan afectades.
Amb tot, cal dir que en un altre article també he llegit que les generacions de vint a trenta anys, a 2012, no mostren diferència per sexe, quant a la fidelitat.
Ara bé, quants segles i segles les dones de vint, trenta, quaranta, cinquanta... han hagut de carregar amb grans cadafals de banyes? Com que no hi havia independència econòmica... ni pastilles, ni preservatius...
I com que ara hi ha de tot això, doncs les dones també es poden permetre enfilar banyes. Igualtat! Encara que aquest gen sembla que és masculí i predisposa a la infidelitat, tot i en contra de la voluntat d'alguns homes que, de no tenir-lo, pobrets, no es deixarien arrossegar per la passió. O estaríem parlant només d'instint?
En realitat, del que us vull parlar, és de les pistes que s'han de tenir en compte per saber si els homes són infidels. Aquestes pistes les he extret dels mateixos articles que m'han informat d'aquest "malparracat" gen.
A saber: mirar si les pupil·les estan dilatades, si hi ha sudoració, una certa taquicàrdia... Però jo em fixaria més en sopars de treball, en sortir més "emperifollats"... (fixeu-vos que en aquest context la paraula té molta gràcia).
Si us plau feministes, si voleu i podeu ser infidels, allà vosaltres i el vostre cor. I esperem que trobin una vacuna per eradicar aquest molestós gen.
Consells per l'estiu
Hola simonetes! Ja tenim la calor a sobre i, enguany d'una manera aplastant!
I aquí estem amb totes vosaltres per recordar-vos que no patiu en
absolut per totes aquestes models que surten a les revistes (totes les
fotos estan manipulades), i al televisor (totes les noies estan
retocades amb maquillatges, talons, faixes... passen gana, només poden
menjar pomes quan desfilen, es deuen marejar...)
Aquestes noies viuen de tenir un aspecte impecable i no tenen més que entre vint i trenta anys.
A partir d'aquesta edat, les dones, en sa immensa majoria, som com les calderes velles, o bony o forat o tot plegat.
Ah! Però els homes tampoc se n'escapen! Amb l'edat, la majoria, i alguns abans, solen començar a fer panxa, l'anomenada pàtria. I els seus banyadors són més indiscrets que els nostres. Els seus banyadors s'acaben just en el punt on la seva principal prominència es comença a inflar i no poden dissimular res. En canvi, nosaltres les dones, podem oblidar els biquinis i passar-nos als banyadors de licra que estrenyen el que poden, allà on poden, i dissimulen força. Encara que ridícula, és una avantatge!
Si als homes els sap greu el seu problema de banyadors, o busquen nous dissenys, inspirant-se en les monades que hi ha a les botigues pre mamà, o es busquen algun simonet que els consoli!
Nosaltres, les simonetes, en les nostres reunions, a part de culturitzar-nos, també ens escoltem les unes a les altres i ens consolem. Què faríem les dones sense les nostres amigues? Preocupar-nos perquè el banyador no ens queda tan bé com l'any passat? Mai! Ens mengem una bona amanida amb les nostres amigues i ens fem un bon tip de riure! I en acabar, aquell mateix banyador ens fa sentir quasi models! I és que amb l'amanida compartida i el riure conjunt ens hem aprimat!
Amb tot, posant-nos ara una mica més serioses, no ens agraden gens, aquest munt de senyores tan conegudes que es dediquen a vendre productes, de qualitat més que dubtosa, pel televisor. Estaríem parlant de reconegudes actrius com Carmen Machi, Lola Herrera, Carmen Maura... Segur que els han pagat un munt de calerons per fer-ho, i ho han acceptat pels diners perquè les seves qualitats artístiques, en aquesta mena d'anuncis, no es poden apreciar. Ah! I fixeu-vos amb la coincidència: totes tres passen del vint anys, i dels trenta també, i del pes ideal! I són taaaaaan feliiiiiiices!
Si us plau, feministes, no us preocupeu gens ni mica si el vostre banyador no us queda tan bé com el de l'any passat. I quan vegeu alguna d'aquelles fornides pàtries virils, sigueu també indulgents.
Bon estiu a totes!
Aquestes noies viuen de tenir un aspecte impecable i no tenen més que entre vint i trenta anys.
A partir d'aquesta edat, les dones, en sa immensa majoria, som com les calderes velles, o bony o forat o tot plegat.
Ah! Però els homes tampoc se n'escapen! Amb l'edat, la majoria, i alguns abans, solen començar a fer panxa, l'anomenada pàtria. I els seus banyadors són més indiscrets que els nostres. Els seus banyadors s'acaben just en el punt on la seva principal prominència es comença a inflar i no poden dissimular res. En canvi, nosaltres les dones, podem oblidar els biquinis i passar-nos als banyadors de licra que estrenyen el que poden, allà on poden, i dissimulen força. Encara que ridícula, és una avantatge!
Si als homes els sap greu el seu problema de banyadors, o busquen nous dissenys, inspirant-se en les monades que hi ha a les botigues pre mamà, o es busquen algun simonet que els consoli!
Nosaltres, les simonetes, en les nostres reunions, a part de culturitzar-nos, també ens escoltem les unes a les altres i ens consolem. Què faríem les dones sense les nostres amigues? Preocupar-nos perquè el banyador no ens queda tan bé com l'any passat? Mai! Ens mengem una bona amanida amb les nostres amigues i ens fem un bon tip de riure! I en acabar, aquell mateix banyador ens fa sentir quasi models! I és que amb l'amanida compartida i el riure conjunt ens hem aprimat!
Amb tot, posant-nos ara una mica més serioses, no ens agraden gens, aquest munt de senyores tan conegudes que es dediquen a vendre productes, de qualitat més que dubtosa, pel televisor. Estaríem parlant de reconegudes actrius com Carmen Machi, Lola Herrera, Carmen Maura... Segur que els han pagat un munt de calerons per fer-ho, i ho han acceptat pels diners perquè les seves qualitats artístiques, en aquesta mena d'anuncis, no es poden apreciar. Ah! I fixeu-vos amb la coincidència: totes tres passen del vint anys, i dels trenta també, i del pes ideal! I són taaaaaan feliiiiiiices!
Si us plau, feministes, no us preocupeu gens ni mica si el vostre banyador no us queda tan bé com el de l'any passat. I quan vegeu alguna d'aquelles fornides pàtries virils, sigueu també indulgents.
Bon estiu a totes!
dissabte, 9 de novembre del 2013
Maria Stuart (Maria Estuardo)
Text:
Maria Stuart (Maria Estuardo)
Programa ràdio:
1a part Maria Stuart (Estuardo)
2a part Maria Stuart
3a part Maria Stuart
dilluns, 8 de juliol del 2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
