Laia Marull, professió o fills?

 Si la Laia Marull hagués preferit ser mare, enlloc de prioritzar la seva professió, hauria pogut ser la mateixa professional? Deixeu-me dir que segur que no. I això ha passat tant a les dones que, ara, moltes decideixen renunciar a la maternitat. Són les dones NoMo, terme que procedeix de l'anglès «No Mother».

Maribel Verdú, Cameron Diaz. Helen Mirren, Angela Merkel, Oprah Winfrey... són algunes de les famoses que han pres la decisió de no ser mares de manera voluntària. I fer-ho no els ha suposat sentir-se menys dones.

El nombre de dones que no volen ser mares, conscientment, cada vegada és més elevat. I Laia Marull també és una NoMo.

Ha guanyat tres Premis Goya: millor actriu revelació per Fugitivas, millor actriu per Te doy mis ojos, i millor actriu de repartiment per Pa negre. I va ser nominada al Premi de Cinema Europeu per Te doy mis ojos.

A més, ha fet molt teatre i força televisió. I tot aquest currículum, hauria estat possible si hagués volgut ser mare?

Estava estudiant filologia, quan van oferir-li participar en una adaptació teatral al català de Roberto Zucco de Bernard-Marie Koltès. L’adaptació va ser feta per Lluís Pasqual i Guillem-Jordi Graells. I va sentir-se molt afortunada de poder treballar amb grans actors del moment com Anna Lizaran, Emma Vilarasau i Eduard Fernández.

També va estudiar art dramàtic a l’escola de Nancy Tuñón (una actriu formada a Buenos Aires) que, amb els anys, i associada amb Jordi Oliver, han aconseguit molt premis teatrals amb els seus alumnes.

Però potser el millor èxit de Laia Marull ha estat, per la seva repercussió, la pel·lícula Te doy mis ojos, del 2003. Laia, interpreta magistralment la Pilar, una víctima més dels maltractaments conjugals, tot intentant refer la seva vida. Ell, l’Antonio, Luis Tosar, promet canviar i buscar l’ajuda d’un psicòleg. Malgrat els seus esforços per seguir els consells de la teràpia, la seva personalitat violenta i les seves inseguretats el superen i acaba despullant i humiliant públicament en un balcó la seva dona.

La pel·lícula va tenir un gran èxit quan encara no hi havia cap llei que protegís les dones víctimes de violència masclista. I no va arribar fins l’abril del 2008. Va ser fruit de grans consensos entre les organitzacions feministes i alguns partits polítics.

A la Laia Marull, moltes dones la paraven pel carrer per agrair-li haver donat veu a tantes dones necessitades de justícia.

Ara bé, en una entrevista de no fa gaires setmanes, al diari Ara, Laia Marull reconeixia que, com a professional, s’havia pogut permetre el luxe de triar les obres o projectes en els que havia participat perquè, amb anterioritat, havia decidit no ser mare. I sense la responsabilitat de la cura dels fills i l’obligació econòmica de mantenir-los havia dit i seguia dient «no a saco» quan la proposta no l’engrescava prou.

I és que l’enorme talent femení, subjugat pel patriarcat i altres violències... també s’ha dissipat enormement, entre parts i maternitats.