Les dones no són bones matemàtiques?

Qui ho diu això? A part de progenitors i docents, una concepció social basada en la idea que les dones només poden estudiar matemàtiques per dedicar-se a la docència.

Malauradament, les matemàtiques també estan afectades per la malaltia del gènere mal entès. I per la mala fe i per la falta de

consideració femenina i per la falta de referents i per...

Abans del 1012, quan les matemàtiques només es relacionaven amb la docència, era una titulació força femenina. El curs 1999-2000, el 60% dels estudiants eren dones. Perquè llavors, la carrera de matemàtiques no estava ben considerada. La nota de tall era un cinc sobre deu i les dones hi accedien amb facilitat.

Per què amb el pla Bolonia, a partir del 2012, el nombre de dones matriculades a matemàtiques baixa en picat? Perquè el prestigi de la carrera augmenta molt i les dones s’hi matriculen menys. Per què sempre hem de carregar amb tanta adversitat?

Hem de remuntar-nos a «l’efecte de l’any 2000» per poder entendre-ho. El 2000 va tenir una gran demanda d’homes i dones per preparar els sistemes informàtics de les empreses. Però, a partir de 2001 i fins al 2006, la demanda va baixar en picat en ambdós sexes. Per moltes raons: a part de la falta de prestigi de les matemàtiques, algunes universitats van oferir cursos d'Enginyeria Informàtica, la docència tenia poques places i el descens de la natalitat havia arribat a la universitat.

A partir del 2007 ―i probablement per l’efecte de la celebració de l’Any Mundial de les Matemàtiques―, la caiguda es frena en ambdós sexes. A més, la crisi econòmica, amb l’atur, va fer créixer el nombre d’estudiants.

A partir del 2012, els homes que escullen matemàtiques segueixen augmentant però les dones segueixen baixant. És quan les empreses comencen a demanar matemàtics i la nota de tall s’enfila moltíssim passant a un 13.202 sobre 14.

Quan arriba el prestigi de la carrera, les dones es difuminen. Quan la docència ja no és l’opció majoritària, quan es veuen perspectives de bones feines i bons sous, els homes s’hi apunten ajudats per les seves famílies i docents. En canvi, les dones no són percebudes com a professionals per competir i accedir a feines més prestigioses. Els estereotips de gènere afecten a famílies i docents que no les valoren amb les mateixes possibilitats. Terriblement lamentable.

D’altra banda, les dones tenen un nivell d’autoexigència molt elevat i veuen les matemàtiques com una professió molt difícil per als seus estàndards d’exigència. Aquí sorgeix el conegut concepte de la paradoxa de la igualtat de gènere: amb menys igualtat, menys desenvolupament i menys valor té la ciència. Llavors es paga menys i menys homes volen aquestes feines. Al contrari de les dones que hi accedeixen amb més facilitat.

I és que cal esforçar-se en motivar i recolzar ―amb urgència―, les dones que tinguin interès per les matemàtiques. Elles són tan bones com els homes. I no per ser dones han de desestimar aquests estudis.