―El meu home, a vegades podia semblar normal, normalment era més que dolent. Així descriu la mare de la Lila, a l’amiga de la seva filla, la Lenù, el seu marit.
Quina mena d’homes protagonitzen l’Amiga genial d’Elena Ferrante?
La majoria responen ―amb diferents particularitats―, al que diu la mare de la Lila.
Però és que tots viuen en un barri molt pobre als afores de Nàpols, acabada la Segona Guerra Mundial. És un barri obrer on la lluita diària no té altra expectativa que un plat a la taula envoltada de criatures.
La història no va d’homes. Sinó d’una intensa relació d’amistat entre dues nenes que es van fent dones: la Lila i la Lenù. Diferents en tot però ambdues molt intel·ligents. La Lila d’una intel·ligència natural i la Lenù, amb l’ajuda de la mestra i les beques, aconsegueix anar a la universitat. Però mentre la Lenù és dòcil i tranquil·la, la Lila és provocadora i rebel. Les amigues s’atreuen i alhora es repel·leixen. Ferrante aconsegueix una descripció magistral de l’amistat femenina i de les relacions personals, especialment entre adolescents que van creixent i adaptant-se als canvis de la vida i la societat.
I en aquest món hi ha els pares, els marits i els germans. Uns homes que tenen poders absoluts sobre tota la família. Sempre es fa el que ells volen i poden imposar-ho, sense que ningú no els passi comptes, per la força i amb violència. És un món que va ser així, tant a Itàlia com a casa nostra (amb petites variacions culturals) i que, encara, no ha desaparegut del tot.
Els homes són els protagonistes de les pitjors rivalitats del barri. Per les enveges. Perquè uns es fan rics i els altres continuen pobres. Perquè uns tenen la nòvia que volen i altres no. Perquè tots voldrien la Lila i només l’aconsegueix l’Stefano. Tots els xicots es comporten raonablement mentre festegen les seves xicotes però, una vegada casats, repeteixen els patrons dels seus pares. Criden i peguen a les seves dones.
El nucli argumental que em va portar a escriure l’article és el de l’estiu que les dues amigues passen a la platja amb la cunyada i la mare de la Lila. El seu marit li ha enviat perquè s’enforteixi, tal i com el metge li ha aconsellat per poder tenir fills. S’ho passen molt bé però, els diumenges els marits arriben i les dues noies descriuen la seva estada així: «dormim i mengem». El dormir inclou que ells, en arribar, se les emporten directament a les habitacions i quasi ni les deixen sortir per menjar. Volen sexe.
A la Lenù, una relació així no li interessa. A ella, li agrada un xicot que fa veure que sí i que no. I un dia, a la platja, petoneja la seva amiga casada. El xicot odia el seu pare per ser tan faldiller, sense adonar-se de que ell s’està convertint en el mateix.
A la novel·la, els homes surten molt malparats. Les dones no tant. Potser són els homes que va conèixer l’autora...
I és que tot i no poder dir que hi havia molts homes així, sí que els de Ferrante són totalment versemblants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada