diumenge, 7 de juny de 2020

Rosario Cots i Massana



Nasqué el 1894 a la casa pairal Les Cots de Sant Joan de Mundarn. Era la tercera filla d’un total d’onze germans del famós metge Cots i la seva esposa Cecília Masana Sampons. El senyor Cots, a més a més de metge, també es considerava un home de la pagesia. A les seves targetes de presentació s’hi havia fet escriure: «metge i agricultor». Però bàsicament, ell tenia cura dels seus malalts; i quan aquests li permetien, portava la finca de la que n’havia estat l’hereu. Tanmateix, era tal l’abnegació amb la que es dedicava als seus pacients que poc temps li sobrava per als seus conreus particulars.
En aquest ambient de tasques de la terra i de profund interès per tots els malalts de la comarca, va créixer la Rosario. El metge i la seva esposa patien per l’educació i formació dels seus fills ja que viure a Les Cots significava viure aïllat. Llavors, el senyor Cots tingué una idea brillant: com que el seu amic i guia espiritual, Jaume Sarri i Fàbrega claretià, mestre, vicari i professor estava a punt ja de jubilar-se, li oferí una plaça de mestre a Les Cots per a instruir els seus fills. Tenien, llavors, catorze, tretze, dotze (la Rosario), deu, vuit, set, cinc, quatre i dos anys respectivament. I encara en faltaven dos més que estaven per arribar. L’amic acceptà i, segons testimoni de la seva filla Rosario, probablement, varen ser els anys més feliços del metge. En total, sis.
La casa d’aquesta família, algunes vegades, semblava un hospital. El pare, un home profundament religiós i creient, tenia un gran sentit de la caritat cristiana que, sens dubte, inculcà a la seva filla. Com que per la comarca no hi havia cap hospital, quan li semblava que alguns malalts necessitaven una atenció més acurada, se’ls emportava cap a casa seva on amb l’ajuda de la seva esposa Cecília que tan bona com ell, mai no va tenir ni una queixa per a cap malalt els atenien amb total abnegació.
La professió del pare ja venia una mica d’herència: l’avi i el besavi havien estat homes de medecina empírica i ell va voler estudiar i ser un metge amb títol. Es va fer especialment famós perquè havia curat alguns casos del anomenat mal de Sant Pau l’epilèpsia. I per això, malalts d’arreu acudien a la seva consulta.
Home molt honest, també sabé inculcar aquesta qualitat a la seva filla. Conten que quan traginava amunt i avall amb la seva euga a veure malalts, si tenia set, quan passava per alguna vinya s’agafava un escarràs de raïm i deixava a terra els diners que li semblava que podia costar.
Rosario de ben joveneta sentí la crida de la vocació i de la gran casa pairal marxà cap al convent de Lestonnac a Solsona. Tenia vint-i-un anys. En aquell ambient familiar, ningú no oposà cap obstacle a les bones intencions de la filla. Tan sols els germans es lamentaren per la seva enyorança.
Vestí l’hàbit de la Companyia de Maria el 2 de febrer de 1916. La seva professió simple fou el 2 de febrer de 1918. L’Il·lustre Doctor Manel Borràs, Vicari General i Provisor del Bisbat, va celebrar la Missa i va beneir la capa i el vel. Finalment, va fer el vots solemnes el 2 de febrer de 1921, en presència del Doctor Augé, Canonge de la Catedral.
Aquell dia, a la missa, coincidiren els germans de la Rosario amb les internes del col·legi. Una d’elles era Miracle Ferreres Fa. Totes les internes es miraven aquells xicots tan ben plantats amb molt delit. Anys més tard, la Miracle es casà amb un dels germans de la Rosario.
Al convent, exercí de professora de labors. Tenia mans de plata brodant i treballà molt en la confecció de diverses peces per a la celebració del Congrés Eucarístic. Tenia especial habilitat treballant els fils de seda i or. A casa, a la família, poques labors els van arribar (una pollita amb fil de seda i... poca cosa més). Ella es dedicava a la seva comunitat.
La seva principal activitat la dedicà a ser Priora del convent durant setze anys. Començà en el càrrec després de la guerra, moment especialment difícil perquè la comunitat havia de recomençar de zero. Va superar l’escull i, a més a més, aconseguí millorar l’ensenyament. Moltes nenes tornaren al col·legi i, gràcies al seu exemple i la seva prèdica hi hagué un fort augment de vocacions. Arribaren a ser un total de 42 germanes a la comunitat.
Un altre dels seus èxits va ser aconseguir la unió de les monges de Lestonnac amb les de la Companyia de Maria. Era una empresa difícil i va sortir-se’n molt bé perquè no es produïren reticències per cap d’ambdues bandes.
Totes les monges se l’estimaven molt. Segons els seus testimonis tenia un caràcter molt dolç, era molt amable, especialment soferta (tret molt característic ja del seu pare i d’alguns membres de la família Cots), humil i serena.
Sempre amb el rostre somrient i, si algú li explicava els seus problemes i li demanava consell, mai no s’oblidava de dir-los: “ja pregaré per vosaltres”. I era tanta la naturalitat i fermesa amb que ho deia que conferia un reconfortant consol a la gent.
Probablement, la Madre Rosario, tenia una altra dèria també heretada del seu pare: per a ella, era més important la salut que les obres. Vetllava amb cura perquè la seva comunitat gaudís d’una bona salut. Els hi explicava que primer era la salut perquè si estaven malaltes tampoc no podien servir a Déu amb les seves obres.
Una companya de comunitat, la germana Lurdes Bonsfills i Cots, en el seu llibre titulat Brises de tardor, li dedicà una llarga poesia en la que en féu un bon elogi:
Era una dona com cal:
complida i molt benvolent...

Fidel amant de Maria...

S’exercità en les virtuts
d’una manera assenyada:
discreta, prudent, amable,
obedient, prestant ajut...

Quan fou Mestra de Novícies,
posà en Maria el model.
L’amor a l’Eucaritia
formava part del seu zel.

Era una reproducció
del perfil de Santa Joana:
el seu esperit l’animava
a donar glòria al Senyor.

A partir de la postguerra,
fou elegida Priora
per recollir la desferra
i bastir de nou la torre.

Treballava amb gran delit
per envigorir les monges
que, de salut, eren flonges
per aquell recent destí.

S’interessava de cor
per les més necessitades
i els reservava el millor
amb que podia ajudar-les.
...millorà l’ensenyament,
l’esperança s’afermà.

Procurava amb il·lusió
que es formessin les més joves
per ajudar de debò
les alumnes a ser dones...

Quan calia fer un servei
que exigia més esforç
ella es brindava primer
perquè es veiessin amb cor...

Tot el temps que vaig pertànyer
a aquella fraternitat,
no vaig sentir ningú plànyer
la seva idoneïtat...


Rosario Cots i Masana morí als 77 anys deixant un record inestimable del seu bon cor i una important petja per la seva tasca en el convent de Lestonnac de Solsona. Era el 27 de gener de 1972. Havia treballat cinquanta-sis anys com a religiosa.


Informació cedida per la família Gualdo-Cots i estreta també del llibre “El metge Cots”


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada