El presumpte assetjador de la CUP

Als assetjadors, ni que siguin presumptes, cal identificar-los. Aquests dies de temps, he llegit el llibre de la Mireia Boya Trencar el silenci. La Mireia ens hi explica moltes circumstàncies personals. I lamento per ella, que li hagi tocat de viure tantes calamitats juntes: mort de la mare, del pare, del germà i la seva pròpia malaltia. Però n’hi ha una, també molt greu i que ha acabat amb la seva carrera política. Potser perquè prometia molt o per ser dona. Tanmateix, si l’assetjador hagués estat una persona decent, aquesta, hauria pogut estalviar-se-la.

La Mireia, educada i generosa, ens explica què va passar-li. Però no ens diu el nom de qui va fer-li tant de mal. Però les xarxes ens en informen: jove, aparentment feminista ―en realitat, molt masclista― i militant de la CUP.

Ella no ha volgut dir el seu nom i com que la CUP ―feminista?, evidentment que no tots― l’ha encobert, ara ha de revisar els seus estatuts i expulsar militants o treure’s la definició de feminista.

Al capítol: Venim d’un silenci, Mireia ens explica que ell va saber trobar l’escletxa per fer-li mal cada setmana i a cada reunió. I s’hi va recrear. Sense ni dir-li bon dia, sense mirar-la, com si no existís, essent l’únic a no donar-li el condol per la mort de la mare, desacreditant sistemàticament totes les seves propostes fins que, per evitar el conflicte, callava... Si responia ―diu ella― la violència ambiental creixia i es creava molta tensió... Finalment, i de manera accidental, per un ordinador obert d’una companya, va poder llegir un missatge d’ell: «parar el peus a la Boya».

I jo ara li faig a aquest assetjador, els mateixos retrets que faig quan critico actituds masclistes de l’extrema dreta. Però ell és ―per sort era― de la CUP. I l’agressió sembla diferent perquè pertanyia a un dels partits polítics que més ha lluitat pel feminisme. Però té la mateixa roïndat.

Tanmateix, la CUP no ha estat a l’alçada i, malauradament, Mireia Boya ja no està a primera línia a la política del nostre país. I per culpa d’un masclista que es vol fer passar per feminista i d’esquerres.

Quan ella va poder identificar que l’assetjament no era per causes polítiques, a les eleccions del desembre del 2017 es va negar a anar a les llistes amb ell. I com que l’Assemblea Territorial havia decidit que ella hi anés, ell va saltar.

Però el març del 2019 havien de tornar a coincidir. Ella va demanar que no el convidessin a aquella reunió. La resposta va ser que no el podien excloure si no hi havia denuncia. La CUP va qüestionar literalment que es tractés d’una agressió i no es van atendre les peticions de Mireia Boya. El dia 17 del mateix mes, va presentar la denúncia i va dimitir.

I és així com funciona el masclisme: fent dimitir les dones. I la CUP ho va passar per bo.

I és que cal ser rigorós. Si una persona o un partit diuen que són feministes, cal que ho demostrin, també, amb els fets.