Repetint Errors

 Avui, vull compartir amb vosaltres un text que vaig publicar a la Miscel·lània, 10 anys de l'Associació Fènix, El càncer no s'amaga, es supera. I va dels errors que la justícia, emparant-se en la injustícia impune, segueix cometent amb tota la barbàrie. I parla del solsoní Gaietà Ripoll, l'últim executat per la Inquisició espanyola i de Jordi Cuixart, del que tots sabem la injustícia que viu a la presó. I és que, per més que passin els segles, homes dolents sempre n'hi haurà. I de més dolents que els permeten ser-ho (fins i tot emparant-se en la injusta justícia que practiquen), també.

                     

                                    Repetint errors

Cal assaborir la indulgència, la tolerància, la comprensió i la clemència. Perquè l’enravenament, la intolerància, la incomprensió i el rigor tenen mal gust. Fa regust de perversió. Ensutgen l’ànima...

Malintencionada.

Maliciosa.

Malèvola.

Maligna.

I si, per desgràcia, se’n va camí enllà de l’abús de poder ―a fi de perpetuar-se―, té molt nocives conseqüències per als oprimits.

Camins tallats.

Ales abatudes.

Cors ofegats.

Ànimes congelades...

I tant hi fa que la intolerància vulgui excusar-se en preteses justificacions, siguin religioses o polítiques. Ambdós motius són perillosíssims perquè permeten perpetrar atrocitats.

Hitler,

Franco,

Inquisició,

Tribunal Suprem...

Ni la religió ni la política poden ser disfresses per executar ni empresonar ningú, arbitràriament. Ni poden atorgar-se el dret a decidir, impunement, sobre l’esdevenidor del proïsme, sotmetent-lo, tot emparant-se en la força de l’abús de poder. Això és i ha estat sempre una perversitat.

Qui es tapa les vergonyes amb l’escut de la religió o la política per dominar sobre febles, desemparats, idealistes, dissidents... s’enganya a si mateix per poder exhibir, a lloure, la seva perversitat.

Quina mena d’ànimes corcades poden, amb hipocresia sàdica, simular una causa noble ―amb la que només enganyaran ignorants―, per encobrir la seva intolerància i judicar abusant del seu poder desencarrilat?

L’inquisidor Toranzo.

El fiscal Calabuig.

El jutge Llarena.

El jutge Moreno del Tribunal Suprem espanyol, actuant com a fiscal.

No hi ha atrocitat més gran que voler cremar algú a la foguera per discrepàncies ideològiques.

És un greu delicte empresonar o condemnar ―en una suposada democràcia―, dirigents polítics per discrepar ideològicament.

Se’n diu prevaricació, del delicte d’un funcionari públic quan no compleix les obligacions del seu càrrec. I, quina paraula trobaríem quan, a més a més, aquests, utilitzen el poder per manipular la justícia al seus antulls?

Toranzo, Calabuig, Llarena i Marchena s’han cregut i es creuen messies redemptors de la maldat humana quan, en realitat, són ells qui l’han prodigada i la prodiguen. Perquè tots ells, i els que actuen com ells, són perversos.

—Cavallers de la fe, en presència de l’Altíssim, anem a considerar l’aterridora transcendència d’un esgarrifós crim contra Déu Nostre Senyor.

Qui així parlava era Miquel Toranzo, un vell inquisidor ressentit i pervers.

Estiu de 1825, l’escena té lloc a les deu del matí a la capella de la presó de Sant Narcís de València. L’altar s’ha allargat amb uns taulons i s’ha cobert amb unes estovalles de setí morat; darrera, tres cadires per al jurat. Al fons de l’absis, un Sant Crist rudimentari i, a la dreta, l’emblema de la Inquisició: una creu de troncs escortada per una espasa com a símbol del poder i una branca d’olivera com a símbol de perdó.

Els altres dos membres del jurat són Josep Maria Despujol, canonge de la catedral i l’arquebisbe Simón López.

El 1478, quatre segles abans, un rei Ferran, mal anomenat el Catòlic, havia implantat la Inquisició espanyola —maligna amb ganes—, amb l’obsessió de reforçar el poder de la seva monarquia.

Quatre segles més tard, quan a Europa ja no quedaven tribunals inquisitorials, un altre Ferran, també rei, el setè del seu nom, i mal anomenat el Desitjat, no feia cas de les advertències d’alguns consellers i pentinava el seu gat tot mirant-se les sivelles daurades de les sabates del quadre que li havia pintat Goya.

Quina dèria, el poble espanyol en batejar tan erròniament! Què podia tenir de desitjat un rei que havia traït el seu pare, havia acceptat una pensió de quatre mil reals anuals de Napoleó i havia hagut de signar, per imposició, la restitució de La Pepa i l’abolició de la Inquisició?

Tanmateix, acabat el Trienni Liberal, i ja en plena Dècada Ominosa — indesitjable per tanta decadència sabatera—, a València, els tres mal anomenats homes d’església, aprofitant el pànic del rei, van aconseguir posar en marxa un Tribunal de la Fe, evitant el nom d’Inquisició perquè no estava clar si La Pepa continuava vigent o també tenia un gat per pentinar. Al Vaticà, Lleó XII no tenia cap gat però també s’enlluernava amb l’or del seu anell de pescador.

Dos segles encara més tard, el 26 de febrer de 2019, el Tribunal Suprem d’Espanya, en el marc d’un macro judici contra l’independentisme català, jutja Jordi Cuixart i Navarro, president d’Òmnium Cultural, en presó preventiva des de l’octubre de 2017 per ordre de la magistrada del PP Carmen Lamela Díaz. Se l’acusa de rebel·lió i malversació. Se li demanen 17 anys de presó i d’inhabilitació. El fiscal encarregat del cas és el jutge Jaime Moreno Verdejo, de qui s’ha posat en dubte la seva imparcialitat per la seva col·laboració amb el PP i la FAES. A part, d’haver format part d’un tribunal designat pel CGPJ per donar un càrrec vitalici a un familiar d’un amic. El jutge Pablo Llarena Conde, que ha instruït la causa també ha estat acusat de parcial i ha fet unes declaracions que han posat de manifest la irregularitat de l’adjudicació del cas a la seva persona. No hi ha cap acte delictiu en contra de Jordi Cuixart, tret de pujar damunt d’un cotxe de la policia ―mal deixat, obert i amb armes, al costat de milers de manifestants indignats per les detencions i els escorcolls del 20 de setembre del 2017. Amb l’atenuant ―per qui amb sed de venjança vol veure-hi rebel·lió―, que va pujar-hi perquè des de terra no se’l podia sentir i per desconvocar la manifestació que ja havia acabat perquè ja eren les dotze de la nit.

L’estiu de 1825, Toranzo — creient-se un emissari diví—, ja havia trobat el seu boc expiatori i el volia cremar a la foguera per tornar a sentir-se poderós. Ell estava convençut que no es condemnaria perquè el seu Déu li perdonaria, en el darrer moment i amb una curta oració, totes les malvestats fetes en nom seu.

—Gaietà Ripoll i Pla, se us acusa de no assistir a missa, de no impartir la doctrina cristiana més enllà dels deu manaments, d’haver retirat el crucifix de l’aula, d’haver canviat la salutació d’Ave Maria Puríssima per un trist Lloem el Senyor i d’impedir que les ànimes tendres de la vostra escola facin el senyal de la creu.

El jutge Moreno, emparat pel president del Tribunal Suprem, Manuel Marchena Gómez, i tots els sequaços ―inclosos des dels alts càrrecs del govern anterior, amb el senyor Rajoy i Sáez de Santamaría, el ministre Zoido, el coordinador policial de l’10 Pérez de los Cobos,i fins als policies de més baix rang―, s’han inventat un relat de violència inexistent per poder condemnar-los, si no a la foguera, com a mínim per esgarrar-los la vida fins al màxim de la seva maldat. La majoria d’ells cometen perjuri. El jutge Moreno, amb el relat aprés de memòria, va desgranant unes preguntes capcioses al senyor Cuixart per poder anar relatant la seva ficció. Deu suposar que el mig món que l’escolta és analfabet.

― En l’objecte social d’Ômnium Cultural figura la independència de Catalunya? ―Qui així pregunta és el jutge Moreno.

― Òmnium Cultural és una entitat en defensa de la llengua i la cultura (i deu pensar per ell que quan una llengua i una cultura s’han de defensar és perquè estan sent atacades), fundada el 1961. És l’entitat cívico-cultural més gran d’Europa. I és a partir de la sentència de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, quan esdevé independentista. Segur que el noranta-nou per cent dels socis d’Òmnium son independentistes. Jo sóc independentista.

L’acusat Ripoll era natural de Solsona, amb casa al carrer de Llobera i fill de la Teresa i d’en Miquel, un daurador que havia pintat un Sant Pere, una Mare de Déu del Remei i una part del retaule major de la Catedral de Solsona. El xiquet havia estudiat de lletra, doctrina cristiana, cortesia, aritmètica i retòrica a les Escoles Pies de la seva ciutat natal.

― El paper d’Òmnium era mobilitzar la societat a favor de la independència? ―Continua el jutge Moreno.

―El paper d’Òmnium no és a favor de la independència, és en pro de la cohesió social. El que sí que demanem a la societat catalana i espanyola és que escoltin la veu de la ciutadania a favor dels drets fonamentals com la llibertat d’expressió i el dret a reunió i a manifestació. El nostre objectiu és enfortir la democràcia i ajudar a aconseguir consensos.

La solució, si volia salvar la pell, era fàcil: només li calia respondre sí a totes les preguntes i abjurar.

— Admets la infal·libilitat de la Santa Església Catòlica, Apostòlica i Romana?

— Senyoria, jo veig la història de l’Església com un compendi d’errors humans, uns errors que en lloc de minvar amb el temps, s’han incrementat. Aquest procés en seria una mostra...

— Blasfèmia!

― Li va semblar il·legal que se celebrés el Referèndum amb una llei suspesa? ― Insisteix Moreno.

― Com a president d’Òmnium, més que valorar les il·legalitats, cosa que no em pertoca, davant la disjuntiva de la suspensió del Tribunal Constitucional i l’exercici de drets fonamentals com el dret de manifestació i la llibertat d’expressió, sempre estaré a favor de recolzar els drets fonamentals. El dret a votar, es guanya votant. I l’1 d’octubre va ser un exercici de dignitat col·lectiva.

Gaietà Ripoll havia lluitat al batalló primer de Catalunya, contra els francesos, a la Guerra de la Independència. Aquests l’havien fet presoner i l’havien traslladat a França on havia entrat en contacte amb grups pacifistes quàquers i lliurepensadors francesos. Quan el 1823 va tornar a Espanya i va servir la Milícia Nacional ja era deista i creia en un Déu a través de la raó i no de la fe. Era un home il·lustrat que pertanyia al segle de les llums.

― Vostè va declarar que el tuit de convocar manifestacions havia estat fet per una persona d’Òmnium. ― Persisteix el jutge Moreno.

― Les meves declaracions davant del jutge instructor van ser fetes sota un impacte emocional molt gran per haver d’entrar a la presó estant convençut de ser innocent. I estaven vinculades a una voluntat de sortir de la presó al preu que fos. Jo sóc un pres polític Ara, i després de cinc-cents dies a la presó... la meva prioritat és poder denunciar l’atac i la vulneració que hi ha de drets i llibertats a Catalunya i al conjunt de l’Estat Espanyol.

El novembre del mateix any, quan el general Riego va morir penjat a la plaça del Trigo de Madrid, molts oficials, com el tinent Ripoll, van haver de deixar les casernes i es van quedar sense feina i sense sou. Llavors, un general va proposar-li fer de mestre a Russafa, un barri pobre de la ciutat de València. Ripoll va acceptar encantat la proposta perquè l’ensenyament públic tenia un privilegi molt preuat: eximia de ser cridat a files. I ell, ja era un pacifista.

En canvi, Toranzo era bel·licós i, amb males armes, havia fet rastrejar València per trobar algun desemparat per fer-lo cremar a la foguera. Ell no era un il·lustrat, sinó un pèrfid forassenyat que no es podia redimir com a ignorant perquè era home de lleis.

Estiu de 1826, l’escena té lloc a la Reial Sala de l’Audiència de València. La llum entra pels finestrals trifoliats i espetega contra el terra de marbre. Als murs, un gran sòcol de manises blaves i grogues. Ni la llum ni els colors poden animar la tràgica escena.

— Gaietà Ripoll i Pla, per heretge i contumaç, sou castigat amb la confiscació de tots els béns i a ser cremat a la foguera. No se us concedirà cap auxili espiritual.

Qui així parlava era el fiscal de sa Majestat, el senyor Calabuig. Tanmateix, amb molta malvolença, per simular una benvolença que cap magistrat sentia, va afegir uns aclariments:

—...atenint-se als procediments més moderns de les nacions europees, caldria moderar l’execució de penes severes que es ressenten de la ferotgia i la ignorància dels segles en què varen ser signades. El seu ús seria cruel i bàrbar.

― Li va semblar il·legal que se celebrés el Referèndum amb una llei suspesa? ― S’obstina Moreno.

― Com a president d’Òmnium, més que valorar les il·legalitats, cosa que no em pertoca, davant la disjuntiva de la suspensió del Tribunal Constitucional i l’exercici de drets fonamentals com el dret de manifestació i la llibertat d’expressió, sempre estaré a favor de recolzar els drets fonamentals. El dret a votar, es guanya votant. I l’1 d’octubre va ser un exercici de dignitat col·lectiva.

El 31 de juliol de 1826, la plaça del Mercat de València està plena de gent que va a veure l’espectacle. Un venedor d’orxata pretén fer-hi negoci. La foguera i el botxí estan a punt. Al dissortat Ripoll, lligat de mans, per fer més palesa la manca de compassió humana, encara li arriben, com projectils, tomates podrides.

L’inquisidor Toranzo s’entesta a fer cremar el reu per fruir del plaer del poder. El fiscal Calabuig, que té més por de condemnar-se, insisteix en penjar-lo. Gaietà, resignat però inquiet, contempla la forca i la foguera. S’impacienta.

― Sobre la violència exercida l’1 d’octubre... ― S’entesta Moreno.

―Tinc clar que la única violència de l’1 d’octubre va ser la de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Segueixo negant la violència de la que se’ns acusa. La societat Civil no va exercir cap violència. I tant la Policia Nacional com la Guàrdia Civil estaven complint ordres d’un dispositiu d’uns polítics i d’uns poders de l’Estat. Els responsables no son els executors sinó els comandaments operatius.

De cop, Ripoll sent com l’empenyen de males maneres i l’arrosseguen fins al patíbul. El poder de Toranzo és gran i no es poden obviar les seves ordres. Per acontentar-lo, Calabuig fa portar una gran palangana i uns operaris amb brotxes, molt matusserament, hi pinten unes flames grogues i vermelles. La fa col·locar just davant d’on aniran a caure les cames del penjat. Des de lluny, donarà la sensació que la víctima s’està cremant a la foguera. Gaietà ho contempla garratibat. Se sent l’Àngelus. Ni la Verge Maria el pot salvar.

El botxí col·loca el condemnat, sense miraments, damunt de la trapa. Li estreny la soga al voltant del coll, quasi l’ofega. Gaietà es queixa. L’afluixa una mica perquè no vol que li tirin tomates. De públic, que no discerneix amb claredat, n’hi ha de tots colors. Amb la mirada, pregunta al custodi de la trapa si està a punt. Al gest d’aprovació, l’escrivà abaixa el mocador i la trapa s’obre amb un grinyol. Les cames del mestre de Russafa, innocents, cauen dins del forat, darrera les flames pintades. El botxí s’enfila al penjat per augmentar l’ofec del pobre desvalgut que no s’ha desnucat amb la caiguda. El cos es convulsa i dels peus, li cauen les sabates.

La Inquisició, disfressada com a Junta de Fe —la dels dolents—, obté el seu darrer gran èxit a Espanya quan encara cueja el Segle de la Llum.

—Vostè, pujat sobre un cotxe, es va dirigir a la multitud? ―S’entossudeix Moreno.

― Vàrem fer la desconvocatòria des de l’escenari principal. I cal dir que és molt poc freqüent que els responsables desconvoquin. Però ho vàrem fer per inspirar confiança i serenitat. En baixar, ens van avisar que no s’havia sentit bé. Llavors, vàrem intentar-ho des de baix. Ens vàrem adonar que no sentien res. I per aquest motiu, vàrem acabar pujant al vehicle de la Guàrdia Civil i vàrem desconvocar la manifestació. Eren les dotze de la nit.

La maldat, si pot vèncer la seva perversitat prefereix protegir-se fent-se passar per benèvola. Encara que sigui ingènuament, perquè ningú que no sigui igualment dolent no la perdona, la maldat.

Així, a Gaietà Ripoll, de cremar-lo a la foguera, només el van executar. Quina benevolència més barroera!!! Un home d’església fer matar un innocent!

L’aparent benevolència que vol mostrar el senyor Marchena ―quan encara no s’ha dictat sentència però tothom creu que ja la tenen escrita―, podria ser la de rebaixar els anys de condemna. Quina prevaricació més monstruosa que un jutge, emparat per l’Estat, pugui condemnar un innocent ―amb totes les ganes de fer-ho―, pensant en la recompensa que rebrà a canvi?

Es gravíssim fer penjar un innocent perquè pensa de manera diferent!

Es gravíssim que, en una societat que vol passar per democràtica i a la que s’ha d’exigir molta més responsabilitat, precisament per voler vantar-se’n, es pugui arruïnar la vida d’una persona que tan sols pretén exercir els drets que la mateixa Constitució Espanyola li atorga.

Qui ha acabat convertint-se en heroi? Ripoll, Cuixart.

Qui ha perdut totalment la dignitat davant del món? Tots els polítics, jutges i policies corruptes que condemnen innocents.

Els farcells de les vides poden estar plens de dignitat ―tot i l’adversitat del destí―, perquè aquesta sadolla espiritualment; o de maldat ―llaurada amb ganes―, perquè aquesta els fa sentir poderosos.

Al final del camí, els dignes hi trobaran honor.

Al final del camí, els malvats hi trobaran deshonra.

Què trist haver d’acceptar que persones, a les que crèiem companys de convivència, segueixen odiant-nos tot i que els segles van escolant-se, i s’entesten en repetir els mateixos errors que els seus antecessors.

Què els fa pensar que ens ho mereixem?

Què es mereixen?

Silenci.