Una catalana pionera

Qui ho diu que no hi ha dones catalanes pioneres? Aquells ―bastants― homes i algunes dones ―més del compte― que han tingut interès en soterrar-les. I ara hi ha homes ―menys dels que caldrien ― i dones ―encara no pas totes― que es dediquen a desenterrar-les. Ja era hora.

Son dones que, tot i els anys que varen viure i la precària situació social que els envoltava, varen arribar a destacar per causes importants.

Una d’elles és Dolors Canals i Farriols, nascuda el 1913, quan el matrimoni encara era quasi l’única opció de realització personal i social, quan elles havien de sotmetre’s al marit per incomptables qüestions legals, quan hi havia una doble moral sexual, quan...

En mig de tota aquesta malastrugança femenina, la Dolors va ser la creadora i directora de les primeres guarderies de guerra durant la nostra «incivil». Nascuda en el si d’una família burgesa, culta i liberal, va estudiar a les Dames Negres. Aquelles que ja feien terror, només de sentir anomenar. Al menys, la meva mare ens amenaçava a les meves germanes i a mi, quan no considerava prou escaient la nostra conducta, de tancar-nos-hi.

Després, sense el consentiment familiar, va decidir estudiar Medecina i especialitzar-se en puericultura. Però l’inici de la Guerra «Incivil» va estroncar la seva carrera. Tanmateix, va oferir-se al govern de la Generalitat i van posar-la al càrrec de dues guarderies de dues fàbriques importants de Catalunya, Manufacturas Bofarull i Industrial Montalfita. Perquè llavors ja hi treballaven més dones que homes. Perquè ells estaven al front. I també acollien nens refugiats de famílies que fugien. Ella va introduir-hi hàbits d’higiene, educació física, banys de sol i la idea de compartir activitats de cara a una millor socialització futura.

El seu èxit va fer que el Ministeri de Treball li encarregués organitzar totes les guarderies de guerra a Catalunya. I ella va introduir-hi pediatres, psicòlegs, higienistes i pedagogs.

Acabada la guerra, va exiliar-se primer a París i després a la República Dominicana, on va col·laborar a la Escuela de Enfermeria de la Cruz Roja. El 1942 va instal·lar-se definitivament a Nova York on va ser la directora de la primera guarderia de guerra. També va dirigir un programa radiofònic (que es va emetre internacionalment), sobre divulgació pediàtrica.

El 1976 va tornar a Catalunya i va crear un centre de documentació i recerca infantil.

A part, també va publicar ―sobretot en castellà però també, al final, en català― uns quants llibres d’estudis i recerques.

Va morir a Barcelona, el març del 2010.

I és que a Catalunya hi tenim un munt de pioneres ―moltes potser encara desconegudes. Però ara que el feminisme va encerclant els patriarcats, aviat en sortiran moltes més. I no quedaran enclotades.