Dones revolucionàries

Allà on no arriben els homes, si cal, les dones també són capaces de lluitar.

Enguany fa 230 anys dels rebomboris del pa, una revolta catalana protagonitzada per dones. A les darreries del segle XVIII, l’economia seguia basant-se en els principis de l’Antic Règim. Els governants imposaven la seva legitimitat garantint unes condicions de supervivència molt mínimes a la població. El producte bàsic era el pa. El blanc per als rics i el negre ( adulterat amb faves, sègol o ordi), per al poble.

El 1789, una combinació de males collites i una terrible especulació amb el gra van provocar un encariment del pa que va duplicar el seu preu. I el 28 de febrer, les dones van sortir a comprar-lo i no en van trobar. Decidides i enèrgiques van començar a caminar formant escamots i reclamant als homes que les recolzessin. Aviat es van començar a cremar forns. Als dos dies d’aldarulls, les autoritats van imposar penes de dos-cents assots i deu anys de presó per a la gent que, en grups de 3 persones, es mogués pel carrer.

No hi havia pa i es va poder saber que a Barcelona hi havia provisions de gra per a sis mesos.

De resultes, van ser condemnats a mort cinc homes i una dona, Josefa Vilaret, coneguda com La Negreta.

A l’octubre del mateix any, uns mesos més tard que les catalanes, les dones del mercat de París van iniciar una marxa cap a Versalles. Protestaven per l’augment del preus i per l’escassedat del pa. La seva marxa va ser un dels esdeveniments més significatius del començament de la Revolució Francesa i va posar fi a l’autoritat independent del rei.

Per cert, la frase: «si no tenen pa que mengin pastissos», encolomada a Maria Antonieta no era d’ella. Hi ha qui diu que va ser pronunciada per una filla seva i hi ha qui diu: no se sap qui al segle XV.

Les dones hem col·laborat quan ha estat necessari, a la millora de les condicions de vida de la societat opressora.

Podeu imaginar un món on els homes, llestos ells, sense imposar-se per la seva superioritat física, conscients de les qualitats femenines, haguessin permès a les dones treballar colze a colze amb ells? No creieu que, al menys seria un món diferent? No seria millor, com a mínim, en el sentit de més humà? Encara que també hi ha bones harpies...

En aquest món diferent, els homes haurien pogut desenvolupar, com dir-ne, perícies familiars? I per tant, serien, com ja són força ara, més competents. I les dones, amb el mateix potencial intel·lectual, haurien col·laborat a millorar, al menys, un cinquanta per cent més la societat.

Si tot son avantatges, per què no les hem assolides abans i encara ens en queden tantes per conquerir?

I és que no és possible entendre la dominació masculina per, en definitiva, sortir-ne tan altament perjudicats.