Araceli Pérez i Estaún

Va néixer a Villarreal de la Canal, Osca, el 1945. Era una
petita localitat espanyola amb un nucli urbà, ara inclòs
dins dels conjunts artístics i històrics del Camí de Santiago.
Allí hi vivien els seus avis i la seva mare s’hi va traslladar per
infantar la seva filla. El dia que va néixer l’Araceli hi va haver
una gran nevada i el metge, que no va poder ser puntual, hi va
arribar muntat a cavall. Amb l’experiència de la filla, la seva
mare ja no va anar a Villarreal per tenir el seu germà.
La família vivia a Saragossa, ciutat on van créixer i estudiar
tant ella com el seu germà. L’Andrés, geòleg de vocació
i doctor per la Universitat d’Oviedo, treballava pel CSIC, a
l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera de Barcelona.
La mare volia de totes, totes, que tant ella com el seu germà
estudiessin. I pare i mare van estar d’acord en fer l’esforç
econòmic que això els havia de suposar. Per a ella, era molt
important que la seva filla també sabés guanyar-se bé la vida.
I una circumstància familiar que va motivar a estudiar l’Araceli
nena va ser el fet de tenir una tieta i un oncle mestres. En
ells podia veure unes expectatives que ja li agradaven.
Amb els consells d’aquests oncles, els pares la van matricular
al Grupo Escolar Joaquín Costa, ja que la directora era
amiga de la tieta. Era un edifici inaugurat el 1929 amb la intenció
d’alfabetitzar prop d’un miler de nens i nenes que en
aquells moments, a Saragossa, no anaven a l’escola. Es va començar
a construir amb un fons popular. El seu arquitecte va
dir: «Si es y será lo proyectado, resultará la mejor escuela de
España». L’edifici, d’un estil molt eclèctic, recreava un palau
clàssic amb elements d’arrel aragonesa —com les columnes
anellades—, sense oblidar la seva funcionalitat. La façana es
va rematar amb un frontó que resumia el missatge de l’edifici:
grups de nens amb Minerva —la deessa de la saviesa— i
l’escut de la ciutat. Per l’època va ser un centre pioner: tenia,
a part de grans patis i una immensa sala d’actes amb més de
cinc-centes butaques, laboratori i piscina coberta.
A l’Araceli li agradava molt i sobretot l’impressionaven les
butaques entapissades de vellut vermell que hi havia a la sala
d’actes.
Tots, nenes i nens, a l’escola, sabien que Joaquín Costa era
el principal representant del moviment intel·lectual del Regeneracionisme.
Amb tot, ningú no els va salvar de resar cada
dia, de fer el mes de maig i d’assistir a la pujada i baixada de
la bandera espanyola els dilluns i els dissabtes.
Les assignatures fortes les feien al matí. Ella, a aquella edat,
no tenia un interès especial per cap assignatura, però tampoc no
tenia problemes per superar-les bé.
A les tardes, les nenes feien bàsicament labors; menys el
dijous, que tenien festa.
A l’estiu, a casa seva no la deixaven vagarejar gaire perquè
li feien fer labors. Anava a casa de l’àvia, que sempre tenia
llençols o tovalles per fer, i li manaven fer punts per aprendre
a cosir, com feien totes les nenes de l’època. Ella s’avorria molt
amb l’agulla i el punt de cadeneta.
A l’escola, en canvi, hi anava molt contenta i s’ho passava
molt bé. S’hi va estar fins als deu anys i hi va fer l’ingrés.
Aquest examen el preparava la directora a la taula del seu
despatx. Només eren set nenes que hi anaven a la tarda mentre
les que no volien, o no podien, fer batxillerat es quedaven
a la classe a fer labors. Amb només deu anys, no es podien
fer dues faltes d’ortografia; si se’n feien tres, ja se suspenia.
L’Araceli va trobar molt estricta aquella directora amiga de la
seva tieta i no sabia ben bé si aquell fet li havia resultat una
sort o un inconvenient.
Durant les vacances al poble, a casa de l’àvia, l’Araceli podia
sortir a jugar al carrer amb les nenes de la seva edat i
s’ho passava molt bé. En tornar a Saragossa, trobava a faltar
aquell jugar amb les amigues i aquella llibertat que a ciutat no
era possible. Amb tot, a ciutat, va poder anar a un local de
la Secció Femenina on hi havia jocs, llibres, un ping-pong i,
sobretot, nenes de la seva edat. N’hi havia uns quants, a Saragossa,
d’aquests locals; però ella anava al que li quedava més
a prop de casa seva. S’hi va apuntar perquè s’ho passava bé
jugant amb les seves companyes. I com que era de la Secció Femenina,
en arribar, en lloc de dir bona tarda, havia d’aixecar
el puny i dir: «¡Arriba España!».
Després va passar a l’Institut Miguel Servet. Era un únic
institut femení per a tot Saragossa. Només de veure la classe,
va quedar esgarrifada. Hi havia cent dues nenes! Estava
disposada com una aula universitària, amb grades. I és que
els locals de l’Institut eren els que havien estat ocupats per
la Universitat de Saragossa. El pla d’estudis era el que havia
dissenyat el ministre d’Educació Nacional, Pedro Sainz Rodríguez
que havia estat nomenat per Franco. Però ell mateix el va
destituir quan va assabentar-se que utilitzava el cotxe oficial
per anar a bordells.
Era un batxillerat d’inspiració humanística que va estar vigent
durant molts anys.
A l’Araceli li va tocar seure a les últimes files d’aquell munt
de grades i, encara que a casa no ho devien saber, van pensar
que els havia passat per no matricular-la amb puntualitat. No
li va agradar gens adonar-se que allí només era un número.
Cap professor passava llista i ningú no se sabia els noms de
les seves alumnes. Cap d’elles no s’atrevia a presentar-se en
nom d’alguna companya que faltés, o que no se sabés la lliçó,
perquè els professors, quasi més que respecte, feien una mica
de por. Ella sentia terror —com la majoria de les seves companyes—
cada vegada que li feien una pregunta. Perquè per
començar, havia de passar per darrere de les cadires de la seva
fila que la separaven del passadís i, després, baixar les grades
—mentre totes les nenes l’observaven en un absolut silenci
aclaparador—, amb la por de si se sabria o no la lliçó. Per sort,
ella sempre sabia el que li preguntaven. I aquella por no la va
traumatitzar mai.
El segon curs, la família ja es va afanyar a matricular la
seva filla al més aviat possible i va poder seure a la segona fila.
No eren tot avantatges en aquell lloc, perquè els professors
podien veure millor tot el que feia.
Quan els professors preguntaven i començaven a dir, per
exemple, el quaranta, fins que no concretaven exactament
quin quaranta era, el quaranta-tres o el quaranta-quatre, el
que toqués, tots els «quarantes», tremolaven.
Moltes de les companyes que després l’Araceli va tenir a les
escoles on treballava li explicaven que anaven a examinar-se
per lliure i que s’ho jugaven tot en un examen. Ella no anava per
lliure, però també s’ho jugava tot en un examen perquè només
li’n feien un per assignatura i any.
La seva classe de gimnàstica, a l’Institut, també es feia amb
els bombatxos típics de l’època. I la de política, la famosa Formación
del Espíritu Nacional, s’havia d’estudiar tota de memòria.
Al seu llibre hi havia una carta que la impressionava
molt perquè parlava de Matías Montero, un líder de Falange
Española, com un model a seguir i que s’havia convertit en
símbol de la dictadura franquista. Matías Montero era un estudiant
de Medicina, fundador del Sindicat Espanyol Universitari,
que va ser assassinat per un militant d’esquerres durant la
II República. El dia 9 de febrer de 1934, dia de la seva mort, va
ser declarat dia festiu a les escoles i centres d’ensenyament com
al Dia de l’Estudiant Caigut. I aquell dia, l’Araceli tenia festa.
A l’Institut va fer fins a quart de batxillerat i la revàlida. La
revàlida era un examen de totes les assignatures que s’havien
fet durant el batxillerat. Si se’n suspenia tres, no s’aprovava
l’examen.
L’assignatura que més li va costar en començar a l’Institut
va ser el llatí. Com que no va poder assistir a les primeres lliçons,
quan va tornar a la classe no entenia què feien. La seva
mare li va buscar una bona professora que, en quatre lliçons,
li va fer entendre tota la gramàtica. Tenia tècniques força modernes
perquè ja li va fer unes fitxes plastificades amb resums.
Quan va entendre l’estructura de la llengua, li va encantar i no
va tenir cap més problema.
Un dia, la professora d’història no hi va poder anar i es va
presentar a la classe la secretària de l’Institut. Aquesta no sabia
pas història, però els havia de fer treballar. Tocava la lliçó
dels ibers, i a l’Araceli li va fer molta gràcia quan va dir: «Cuando
vinieron los íberos, que eran muchísimos, que me sé yo
cuántos vinieron…»
Amb la història va tenir més complicacions. Li van explicar
que Carles I i V d’Alemanya no havia caigut simpàtic als espanyols
perquè havia arribat envoltat de flamencs. A ella, que
ningú no li havia explicat que els flamencs eren els habitants
de l’antic Flandes, li va semblar que aquells flamencs feien referència
als balladors andalusos de flamenc. I buscava fotografies
per poder veure-ho i no en trobava cap. Al final, va entendre
que eren uns altres flamencs, però es va haver d’espavilar sola.
A casa, volien que l’Araceli estudiés Magisteri. Ella, amb
catorze anys, no s’havia pas plantejat si tenia vocació o no. Era
considerada una bona feina per a una noia i això sol, ja era
molt important. A més, hi havia l’exemple dels tiets. Tanmateix,
quan es va decidir i va començar a estudiar es va adonar
que sí que li agradava, especialment l’assignatura de psicologia.
Va estudiar Magisteri a l’Escola Normal femenina de Saragossa.
No hi va trobar gaires companyes perquè en aquelles
èpoques encara estudiaven poques noies.
El que més comptava eren els exàmens, però si preguntaven
a la classe i no es responia bé, posaven una nota que quedava
enregistrada i els baixaven la nota de l’examen. S’havia d’estudiar
cada dia.
L’Araceli, amb els de casa seva, hi tenia molta confiança i
s’explicaven les seves preocupacions, maldecaps i alegries. Els
estudis de Magisteri no eren fàcils. Hi havia dies que l’Araceli
es desanimava una mica, però la seva mare —una senyora que
no havia pogut estudiar, però que era molt llesta—, sempre la
recolzava; quan li notava que els ànims aflacaven, per animarla,
fins i tot algunes vegades li preguntava la lliçó. I així, les
dues passaven el mal tràngol.
També va ser la seva mare qui, una vegada acabat Magisteri,
li va insistir perquè fes les oposicions. Es va apuntar a una
acadèmia, durant un any, per preparar-les. I a les primeres que
es van convocar, s’hi va presentar. L’examen no va ser gens
fàcil. Va passar molts nervis. Portava un braçalet de plata amb
alguns penjolls i, de tant com tremolava, els penjolls picaven i
no podia parar de fer soroll. Li va tocar el tema de «Las teorías
de la formación de la tierra». Tot i que se’l sabia, en començar,
els nervis la van fer dubtar. Però la professora que anava
d’espectadora per ajudar-la, des de lluny, li anava fent que sí
amb el cap i es va anar tranquil·litzant. Va aprovar a la primera
convocatòria.
Acabats els nervis dels exàmens, van venir els nervis per la
plaça. Ella estava preocupada per si l’enviaven a un poble de
muntanya. No volia marxar de Saragossa. Hi tenia totes les
amigues i, només de pensar que no les podria tornar a veure
fins per Nadal, no li feia cap gràcia. Li van donar una plaça
provisional per dos anys a Saragossa i hi va estar molt bé. Però
després li van tocar dos anys més a Lécera, un poble a seixanta
quilòmetres de Saragossa.
Abans d’instal·lar-se, va voler anar a visitar el poble i veure
els mestres que hi havia. Li van resultar força simpàtics. Però
quan va tornar, els seus tiets li van donar uns consells molt
prudents: «de visita, todos los pueblos son simpáticos» i «el
carácter de la gente va con el paisaje».
També va parlar amb el metge del poble, que li va explicar
una dita de l’època: «en estos pueblos, lo que tienen de bueno
siempre es el pan, el agua [que a Lécera deien que tenien el pou
més gran de la província] y el funcionario que se marchó». Ja
ho va entendre: mai no li dirien que ho feia bé. Però tampoc
mai no li van dir res al contrari i mai no va notar cap mena
d’antipatia.
El viatge fins a Lécera ja era un sacrifici. Hi havia d’anar
amb cotxe de línia. No podia marxar de Lécera fins el dissabte
a mig matí i el diumenge, havent dinat, ja havia de tornar de Saragossa.
Alguns dissabtes va aprofitar que l’alcalde anava a
Saragossa per poder arribar més aviat, però la seva patrona li
va suggerir que no ho fes més perquè era mal vist. I va haver
de tornar al cotxe de línia!
A Lécera, hi havia pisos per als mestres, però quan ella hi
va arribar ja estaven ocupats. Un, el tenia el veterinari. Total,
que ella no s’hi va poder estar i es va buscar una casa per estar
a dispesa. Els primers mesos guanyava tan poc que no li
arribaven els diners per pagar la seva despesa. La seva mare,
com sempre, l’ajudava incondicionalment. Afortunadament,
després de Nadal ja li van augmentar el sou i no va necessitar
més ajudes.
El marit de la patrona de la casa on s’estava es guanyava la
vida venent vi i tenia un carro amb què traginava d’un poble a
l’altre el vi per vendre. No era gaire espavilat, però se’n sentia
molt i sempre pregava perquè el seu fill fos tan llest com ell.
L’Araceli tenia el xiquet a classe i sabia que era molt més llest
que el pare. Però mai no li va dir res, no fos que se li enfadés.
A ella, li va tocar fer pàrvuls i en va estar molt contenta
perquè no li agradava cosir i tenia por que, si li tocaven les
nenes més grans, hagués d’ensenyar-los a tallar una camisa de
dormir o els típics pentinadors de l’època —que es posaven les
senyores per pentinar-se.
L’edifici de l’Escola era a la plaça i tenia un altell amb baranes
perquè havia estat un jutjat. La tarima de l’altell havia
de servir per posar-se la mestra i veure millor la canalla. Ella
no s’hi va posar mai. Només la va usar, alguna vegada, per fer
teatre amb les nenes.
Els nens de la classe del mestre eren molt entremaliats i, als
pocs dies d’estar en aquella escola, se li va presentar un home
cridant perquè aquells xiquets estaven pujats a la teulada i tiraven
teules avall.
El pati de l’escola era la plaça del davant de l’edifici. Hi tenia
poc material, però hi havia lavabo. L’estufa feia força fum.
Amb tot, mai no es va haver de preocupar de carregar-la perquè
la seva mestressa, la que la tenia a dispesa, s’encarregava
de fer-ho. I l’Ajuntament hi posava la llenya.
El que li va agradar molt d’aquells nens i nenes de Lécera
va ser que al matí, per anar a classe, primer de tot, l’anaven a
buscar a ella a casa de la patrona, i acabaven de fer tots junts
el camí cap a l’escola. Era un moment agradable que donava
confiança als nens.
A Lécera, hi va tenir més feina que l’escola. El capellà del
poble, que no sabia francès, sempre li demanava que li traduís
les cartes dels treballadors que marxaven a recollir la remolatxa
a França. Aquests treballadors, per marxar, havien de ser
demanats i els contactaven per carta. L’Araceli sovint passava
nervis perquè els noms dels llocs on havien d’anar a vegades no
eren prou clars i tenia por d’enviar-los a un altre lloc.
Passats dos anys li van donar plaça definitiva i, llavors sí, li
va tocar un poblet de muntanya. Però ja no hi va anar perquè
es va casar.

L’Araceli havia anat de vacances a Mallorca i, en tornar, a
Barcelona, com que el seu pare tenia un cosí a Solsona —que
sempre deia que no l’anaven a veure mai— se n’hi va anar per
fer-lo content. Era el telegrafista de Solsona i tenia un fill de
l’edat de l’Araceli. Durant els dies de la visita ella va sortir
amb el xicot del telegrafista. I a la colla que li van presentar hi
va conèixer el seu futur marit, el Joan Montaner i Calvet. La
colla va anar un dia a Saragossa a veure l’Araceli i, després, el
Joan, tot sol, va pujar amb el seu Seat 600 unes quantes vegades
més a conquistar-la.
Es van casar al setembre i a mig mes ja li van donar plaça
a un poble de muntanya, a Osca. No hi va anar perquè va demanar
excedència. Al pare, que havia volgut que la seva filla
tingués la seva professió, aquella decisió no li va agradar gaire,
però la va acceptar.
L’Araceli va canviar de muntanyes i se’n va venir a viure,
casada, a Solsona, on van néixer les seves quatre filles: la Gem-
ma, la Berta, l’Elena i la Raquel. Durant deu anys es va dedicar
a elles, tot ajudant el seu marit amb els comptes de l’empresa.
Quan la xica de les nenes ja tenia tres anys, una amiga seva,
la Magda Miralles (que també surt en aquest recull), la va
anar a veure perquè al Col·legi del Sagrat Cor els faltava una
mestra des de Nadal fins a final de curs.
L’Araceli es va atordir una mica perquè ja feia uns quants
anys que no treballava i li semblava que no ho sabria fer. Va
començar dient que no podia. Però la seva amiga li ho va anar
explicant i va acceptar, tot i que va demanar un curs que no
fos gaire difícil. No obstant això, li van deixar 5è de primària,
que tampoc no era dels més fàcils.
El pare de l’Araceli es va alegrar moltíssim que la seva filla
recuperés la seva professió.
Va passar el Nadal amb molts nervis i començant a repassar
el que li semblava que no recordava. Però se’n recordava!
I quan van començar les classes es va adonar que no li hauria
calgut patir gens perquè, a part que li agradava, se’n sortia
prou bé.
També es va trobar molt bé amb els companys i, en arribar
final de curs, li van dir que es podia quedar. Al cap de poc
temps van convocar concurs de places i, com que va veure que
en podia aconseguir una per a l’escola pública, la va demanar.
Li van donar la de Setelsis, l’escola de primària de Solsona.
L’Araceli sap molt bé la història de l’edifici nou de l’Escola
Setelsis. El cosí del seu pare, el telegrafista, havia anat de viatge
a Jaca amb l’alcalde de Solsona, el senyor Serra Forn, i aquest,
en veure el Gran Hotel de Jaca, li va agradar tant l’edifici que
va voler fer-lo igual a Solsona. Tenia quatre plantes i a l’últim
pis el sostre era inclinat. No era una estructura adequada per
a una escola, però així es va fer. Després, l’Araceli va haver de
treballar al quart pis, pujant un munt d’escales amb tots els
seus alumnes i arribant a una classe amb sostre inclinat, amb
el que s’havia de vigilar per no picar-hi amb el cap.
Després de 5è curs, va anar fent tots els altres cursos de
primària i també pàrvuls. Un dia, un parvulet, després que
ella li expliqués que la primavera ja havia arribat, quan va ser
a casa, li va preguntar a la seva mare: «on és la primavera, on
ha arribat?»
Quan va ser el moment de fer les classes en català, l’Araceli
ja el parlava perquè li havia semblat millor començar a parlarlo
a casa per facilitar l’aprenentatge de les seves filles. Amb tot,
a l’escola, durant uns quants anys, amb la mestra paral·lela
s’intercanviaven les classes de català i castellà. Ella els feia el
castellà i l’altra mestra li feia el català. Després va fer el reciclatge
de català i es va treure el títol.
A part dels cursos, a l’Araceli, com que les classes li anaven
molt bé, la seva amiga Magda Miralles li va demanar per
ser cap d’estudis. Li va explicar que, evidentment, no era cap
ganga, però no era complicat. Li va dir que no. Però l’any a
sobre, quan la Magda va plegar de directora, no va sortir cap
voluntari ni voluntària per al càrrec. Llavors es van fer votacions
i l’Araceli va ser la que va tenir més vots. I ella va acabar
acceptant el càrrec. La primera nit, sabent que ja era directora,
no va dormir quasi gens però, a poc a poc, i amb l’ajuda de la
Magda se’n va sortir bé. Però complicat sí que ho va trobar!
A més, ella preferia fer classes. La feina administrativa no li
agradava tant.
Durant la seva direcció, de l’any 1992 fins al 1998, es va
preocupar molt de solucionar el problema de menjador de l’escola.
Els nens petits, com que a l’edifici de baix no hi havia
cuina, cada migdia havien d’agafar l’autobús i pujar i baixar
de l’edifici de dalt. Era una complicació gran per aquella canalla
i va fer molts viatges a Lleida per aconseguir una solució.
Fins i tot, un pare de l’escola els havia fet els plànols de l’arranjament.
Però tot i que li van donar sempre la raó, mai no va
aconseguir els diners per tirar el projecte endavant.
De les sortides enginyoses i divertides que els més petits
sempre solen tenir, en té un munt de bons records.
Un dia, estant de colònies, a la nit, un nen dels petits no
s’adormia i plorava i plorava. Ella es va asseure al seu costat
per tranquil·litzar-lo i li explicava que els seus pares ja s’havien
adonat que era prou gran com per anar amb els seus amics
de colònies. I el nen li va sortir amb la confessió que ell, com
més gran es feia i més coneixia els seus pares, més se’ls estimava
i més els trobava a faltar. Al final, el cansament el va
rendir.
A l’Araceli li agradava d’emportar-se els nens de colònies
perquè així els podia conèixer millor. A classe, no hi trobava
tanta espontaneïtat i no podia copsar tan bé la seva personalitat.
A ella, li agradaven tots; sempre els sabia trobar alguna
gràcia; fins i tot, amb els més mal educats, s’adonava que només
ho eren amb segons qui i en segons quins llocs. Als més
entremaliats, també els sabia trobar alguna virtut.
Quan l’Araceli va fer seixanta anys, es va plantejar de jubilar-
se. No en tenia gaires ganes, però cada vegada hi havia
més feina administrativa. Va enviar els papers sol·licitant la
jubilació i, quan es va adonar que es quedaria sense classes,
se’n va penedir. Però els papers ja estaven enviats i quan li van
arribar es va jubilar.
A la festa de final de curs, una companya seva, Roser Fons,
li va dedicar unes paraules molt agradoses reconeixent-li tots
els mèrits. Va ser una festa molt bonica i les seves filles també
hi van poder assistir. Els alumnes li van fer molts dibuixos,
l’AMPA li va regalar una bata d’escola feta de mida petita i
emmarcada i els companys i companyes li van regalar un pack
de «Nits de Paradors». Li va fer molta il·lusió i se’n va anar
amb el seu marit cap a Extremadura.
Ara l’Araceli ja fa uns quants anys que està jubilada i cada
setmana es troba amb els seus companys per fer petar la xerrada,
compartir alguns cafès i fer, de tant en tant, alguna excursió.