Magda Miralles i Bonsfills

Va néixer a Solsona el 1946. Venia d’una família de pagesos
des de moltes generacions enrere. La casa pairal —que
llavors era als afores de Solsona—, ara ja estaria integrada al
nucli urbà. Estava situada prop d’on ara hi ha Tradema —l’empresa
més important de la comarca—, dedicada a la fabricació
de taulers aglomerats.
Va començar estudiant al Col·legi de les Monges Carmelites
de l’Hospital Peremàrtir Colomés de Solsona.
Peremàrtir Colomés era un mercader, fill de Solsona, que el
1588, en morir sense fills, va deixar encarregada en el seu testament
la fundació d’un hospital que havia de portar el seu nom.
Però la voluntat del fundador no es va acomplir fins cinquanta
anys més tard. I cal esperar fins al 1907 per a la construcció
de l’edifici adossat a la cara de migdia de l’Hospital, que havia
de ser el Col·legi de les Germanes Carmelites. Tres germanes
començaren a impartir l’ensenyament a les noies de la comarca,
repartides en dos graus: les petites i les grans. Aquest col·
legi s’adaptà als programes d’estudi de l’època i aconseguí un
nombre important d’alumnes. Però durant la postguerra, el
Col·legi tancà les seves portes.
La Magda hi va estudiar fins als dotze anys, però mai no
la van portar a examinar-se per lliure ni a Lleida ni a Tarragona.
De molt petita —devia tenir uns tres anys— la seva àvia va
tenir la dèria que la nena estudiés música. I cada dia, l’àvia
l’acompanyava des dels afores fins a Solsona per fer les classes
de piano. Mentre la Magda aprenia les lliçons, l’àvia s’esperava
i, quan acabava, les dues pujaven cap a casa.
Com tota la quitxalla de Solsona que en aquelles èpoques
estudiava música, va començar els seus aprenentatges amb la
professora Montserrat Moncunill. Quan ella va marxar —
cap a Barcelona, on acabaria de professora titular del Liceu
de Barcelona i on la Magda la retrobaria—, va continuar els
seus estudis amb els capellans que n’ensenyaven. L’últim que
va tenir va ser mossèn Calaf. Aquest mossèn, quan va dir a la
família que ja no podia ensenyar-li’n més, va canviar el rumb
dels estudis de la Magda. Perquè pogués seguir ampliant els
seus coneixements musicals, van decidir enviar-la a Barcelona.
Així, amb dotze anys, va entrar d’interna a les Carmelites Vedrunes
de Barcelona, a Major de Gràcia. Per aquelles èpoques
ja va ser una fita important que li donessin permís per agafar
el metro a Lesseps i baixar fins al Liceu a fer classes —altra
vegada, amb la professora Moncunill.
Interna a les Monges, als catorze anys va acabar la carrera
de piano i de solfeig, i va fer des de tercer fins a sisè de batxillerat.
Tot i que la música no li agradava especialment, la Magda
va fer estudis musicals perquè en aquella època es feia el que
deien a casa i ningú no es plantejava si allò que li manaven li
venia de gust o no.
Estudiar batxillerat li va agradar força més. El que ella no
podia suportar era avorrir-se i, com que a les Monges tenia
molt poques possibilitats de fer altres activitats més divertides,
per no estar-se a mirar mosques, ella estudiava i estudiava.
Les internes no tenien gaires opcions. Arribaven el dia u
d’octubre i s’hi havien de quedar fins per Nadal. Tornaven l’endemà
dels Reis i fins a Pasqua; acabada la Pasqua, fins a l’estiu.
Els pares no les podien anar a veure gaire sovint; com a molt
un parell de cops per trimestre.
Llavors, les classes de la tarda no s’acabaven fins a les set. A
més, l’horari setmanal de classes incloïa els dissabtes al matí.
Records_mestres.indd 162 18/11/16 14:26
163
I tot era estudiar perquè, si no, s’avorria. Només tenien
permís per sortir a passejar una estona els diumenges, amb
dues condicions: que s’haguessin portat bé i que haguessin fet
tots els deures. Amb tot, les monges sempre s’empescaven més
condicions i les sortides eren escadusseres. Però la Magda,
tot i els requisits imprescindibles, sempre podia sortir perquè
sempre els complia tots. Era una bona estudiant i treia molt
bones notes. També era una noia molt disciplinada. Ella era
conscient que s’atenia a totes les normes perquè no li agradava,
com feien altres nenes, anar de càstig en càstig, i passar-ho
pitjor.
Solien anar a passejar al Parc Güell o al Turó Parc. I un
cop per trimestre, normalment, les monges les portaven fins
al Tibidabo.
El que li resultava més dur de l’estada a les Monges era si es
posava malalta i s’havia de passar tot el dia al llit pràcticament
sola. Només una monja passava a veure com estava tres cops
al dia. La resta d’hores, s’havia d’estar tota sola sense cap distracció.
Si baixava la febre i començava la convalescència, els
deixaven tenir algun llibre. Res més. Amb tot, mai no li van
infligir cap càstig físic.
Els oficis religiosos també ocupaven una bona part de la
jornada laboral. A les vuit del matí, començaven amb la missa;
a la tarda, rosari i Mes de Maig o novena de Santa Joaquima
o el que tocava. Sempre n’hi havia alguna d’extra.
Els dormitoris comunitaris estaven organitzats per cursos
i si, com ella, alguna es volia aixecar abans per estudiar, les
monges s’encarregaven de despertar-les.
A ella, li agradaven les assignatures de ciències, especialment
l’àlgebra i la química. Va fer el batxillerat de ciències.
Aquella situació, tot i no ser l’òptima, li va facilitar molt els
estudis perquè allà no tenia res més a fer. En canvi, potser a
Solsona no hauria estudiat tant perquè tenia moltes més possibilitats.
Acabat el batxillerat superior, va tornar el dilema a la família.
Els pares estaven convençuts que voldria fer de professora
de música. Però en el moment que ella s’ho va plantejar va
veure que, tot i que fruïa molt dels concerts de música clàssica
o d’anar a l’òpera, no es veia fent tota la vida de professora de
música. Per acabar de complicar-ho, el seu pare volia que estudiés
Farmàcia. Llavors era una carrera molt ben considerada;
els farmacèutics eren persones molt reconegudes i es guanyaven
molt bé la vida. A més, era considerada una feina «molt
polida» per a una noia.
Arribada en aquest punt —després d’haver fet sempre tot el
que li havien manat des de petita—, es va rebel·lar i va dir que
no volia fer Farmàcia. El pare va tenir un disgust molt gran,
però al final li va deixar fer el que ella volia: Magisteri.
Es va matricular a l’Escola Normal de Barcelona i no va
tenir cap dificultat perquè ella ja havia fet dos cursos de més.
Normalment, els alumnes entraven als catorze anys, havent
acabat quart de batxillerat. I ella havia estudiat fins a sisè.
Com que li sobrava temps, es va dedicar a fer activitats
culturals i anar més al cinema. Llavors ja no s’estava amb les
monges, sinó en una residència de noies.
Quan va tenir el títol va tornar a Solsona i va treballar un
any en una acadèmia que hi havia a la plaça del Camp, a ca
l’Augé, que es deia Menéndez-Arango. Era d’uns germans de
Manresa que estaven llicenciats, un en Ciències i l’altre en Filologia
Castellana.
Després, va treballar tres anys a les Monges de la Companyia
de Maria. Li van tocar les nenes de tercer de primària.
Les recorda, encara ara, perfectament. Amb les monges hi va
estar molt bé.
Al final del tercer curs, es va casar amb Miquel Jounou i
l’any 1970 li va néixer el primer fill. El nen va tenir problemes
de salut i van haver d’operar-lo. Ella necessitava temps per poder
tenir cura del seu fill, però no va deixar de treballar. Li van
oferir d’anar a fer unes quantes hores a l’Escola Professional i
va fer assignatures de ciències tant a batxillerat com a professional.
Li va anar molt millor perquè s’ho podia combinar més
bé que amb un curs sencer.
S’hi va estar dos cursos i després va passar a l’Escola del
Sagrat Cor, a l’edifici del Seminari de Solsona, que ja tenia
l’Escola Llar. Aquí només hi havia nens. Va anar fent, segons
convenia, diferents cursos. Llavors va néixer la seva filla Míriam
i va decidir fer oposicions. Les va aprovar i va quedar-se
un any més al Seminari amb plaça provisional.
L’any a sobre li van donar la plaça de l’escola rural de Freixenet.
Hi va trobar algunes avantatges. La canalla es portaven
bé i pràcticament mai no va renyar cap alumne. Mai, tampoc,
no es va haver de preocupar d’encendre l’estufa. Els pares li
van dir que, en acabar les classes, deixés la clau de l’aula posada
i, quan ella arribava al matí, ja se la trobava encesa. Ho
feien els alumnes més grans; ja ho tenien assumit i era com una
obligació més de l’escola. Quan veien que s’acabava la llenya
del traster o recambró que tenien per guardar-la, avisaven i,
l’endemà, ja tornava a ser ple.
Hi tenia nens de quatre fins a catorze anys, però com a molt
n’havia tingut uns dotze. Ella es va adonar que fins a cinquè
els nens en tenien més que suficient amb aquella escola, però
que per fer sisè, setè i vuitè els era molt millor pujar a Solsona,
perquè tenien possibilitats de fer més activitats. I va aconsellar
a molts pares que els passessin a l’Escola Llar. Alguns li van
fer cas i d’altres no.
A Solsona hi havia més recursos que a Freixenet. Allí, a
part de l’estufa, només tenien pupitres arrossinats, de tapa,
que anaven de dos en dos; la taula de la mestra tenia una pota
més curta i només s’aguantava si la recolzava a la paret; la
pissarra era de banda a banda de la paret; no hi podien faltar
els retrats típics de l’època: Franco i José Antonio amb el Sant
Crist al mig; i un mapa trencat. Però tenien un lavabo amb
vàter i el recambró de la llenya.
Ella anava fins a Freixenet amb el seu cotxe, un Seat 133,
perquè així podia pujar a casa a dinar i podia veure els seus
fills. Havia tingut un altre xicot i li agradava saber com els havia
anat al matí i estar al cas de l’organització del que havien
de fer a la tarda.
A Freixenet no feien jornada contínua perquè els nens vivien
a prop de l’escola. Tanmateix, algú li va demanar de portar
algun xiquet amb el seu cotxe, però ella mai no ho va voler fer
per la gran responsabilitat que significava. Quan plovia, la pujada
que s’havia de fer per arribar a l’escola era força perillosa.
Quan ja va poder demanar trasllat, va estar al cas que hi
hagués una plaça a Solsona. Ella estava molt bé a Freixenet,
però li convenia pujar per la família.
El curs 1979-1980 va arribar a Setelsis i va començar fent
el que s’esqueia, és a dir, tots els cursos. Fins tot, assignatures
que no eren de la seva especialitat, com el francès, perquè
també en sabia.
A Setelsis, pràcticament no hi havia material i la manera
de treballar resultava encara força rígida i encarcarada. L’escola
estava força descuidada. El dia que ella va arribar, li van
assignar una aula que tenia més alumnes que taules. I per començar,
va haver d’anar a buscar taules per poder posar-los
tots a treballar.
En aquells moments, el Claustre estava dividit en tres sectors:
el senyor Sangrà i els seus col·laboradors, que representava
la línia conservadora; el senyor Mellado, que representava
una línia molt progressista; i els que no estaven clarament
definits ni en un costat ni en l’altre. Es podia dir que els dos
costats tenien idees pràcticament oposades. Això ocasionava
força friccions.
En aquesta situació, la Magda va assabentar-se que havia
d’operar el seu fill. Fins llavors, els mestres solien fer les substitucions
dels seus companys —quan havien de faltar—, i no hi
havia hagut cap problema. Però el director, el senyor Sangrà, li
va dir que ella havia de buscar-se una substituta i pagar-la de
la seva butxaca. Aquest costum també era habitual a l’època,
però a ella no li va agradar gens que li fessin fer.
Passats dos anys, el Claustre la va votar per fer de directora
i no va poder dir que no. Aquella era una època molt dolenta.
Per a ella, el més dur va ser la relació amb l’Ajuntament. El
consistori encara no s’havia assabentat que el manteniment de
l’escola estava al seu càrrec. Ella volia que li arreglessin el pati,
que estava en molt males condicions: hi van tenir més d’un
any una formigonera com abandonada i, a més a més, estava
ple de rocs. L’escola també necessitava pintar algunes classes.
Les finestres de les classes dels petits eren baixes i no estaven
protegides. Això ho trobava fins i tot perillós.
Mai no parava de queixar-se i queixar-se a l’Ajuntament
per aconseguir millorar l’escola; però si li concedien alguna
de les seves reclamacions, tenia la sensació que ho feien com
un favor personal. D’aquesta manera tampoc no li va agradar.
La lluita constant la va desgastar molt, però ella tenia el
temperament adequat per dur a terme aquesta tasca.
La seva actuació també va suposar un canvi a l’escola. El
professorat no estava acostumat a poder prendre iniciatives i,
quan ella va ser directora, sempre que alguna mestra o mestre hi
anava amb alguna proposta, els donava permís per tirar-ho tot
endavant. L’escola en va sortir molt beneficiada, però tot significava
molt d’esforç i, en tres anys, va quedar esgotada.
Acabada aquesta etapa, per reposar una mica, va decidir
agafar la plaça de mestra de suport de pàrvuls. I com que els
petits també li agradaven molt, van resultar tres cursos molt
agradosos. Ella només havia de fer el que li deia el mestre que
portava el curs i no tenia el pes de la responsabilitat. Tot i que
era més cansat físicament, s’ho va passar molt bé.
Acabada aquesta etapa, va decidir quedar-se a pàrvuls perquè
els nens petits resultaven molt agraïts.
Amb tot, els últims sis anys els va passar a cicle inicial. I durant
l’últim curs va haver de sotmetre’s a un transplantament
de còrnia i va estar de baixa. Se li va allargar la recuperació i
ja no va ser a temps de reincorporar-se.
De la seva tasca com a docent, a la Magda no li va agradar
gaire el sistema de fitxes de l’EGB. Els alumnes escrivien molt,
però a vegades, sense llegir gaire profundament, eren capaços
de respondre les preguntes. No se’ls exigia una comprensió
total del text per poder respondre i això no els era profitós.
Evidentment, pel mestre o mestra, era molt més còmode: només
els havien de dir quantes fitxes havien de fer. Però al seu
entendre, els alumnes no assolien tan bé els coneixements i no
aprofundien tant en la comprensió. Era una feina més rutinària
i mecanitzada.
A ella, li va agradar més el sistema dels cicles inicial, mitjà
i superior. A més, els últims anys, quan ja eliminaven alguns
llibres —tot i que això significava molta més feina—, li agradava
molt més, perquè podia treure molt més rendiment als
seus alumnes.
Una de les anècdotes més divertides que li van passar va ser
a l’escola rural de Freixenet, aquella que tenia un traster per a la
llenya. En tornar de les vacances de Pasqua, un nen li va dir que
havia portat la mona i ella es va pensar que es referia a la de
Pasqua. Però quan va obrir la porta del recambró de la llenya,
una mona de veritat li va saltar al coll. El crit que va fer va ser
tan gran que va dir als xiquets que segurament s’havia sentit
des de la selva d’on havien tret la mona.
Al llarg de la seva dilatada carrera professional, la Magda
ha tingut molts alumnes brillants i sempre ha estat molt contenta
quan s’ha assabentat que el seu futur professional ha estat
bo. Però encara s’ha alegrat més per aquells alumnes a qui
els costava i que, al final, també s’han espavilat.
Finalment, la Magda va jubilar-se l’any 2006, el dia de la
festa de fi de curs que l’Escola Setelsis organitzava al Pavelló
d’Esports de Solsona.
Eren unes festes molt lluïdes en què tota l’escola s’implicava
moltíssim i tots els cursos feien alguna cançó amb representacions
adequades a la seva edat. Exigien molta feina de preparació,
especialment pels decorats i el vestuari. Al final de l’acte,
tota l’escola, amb els pares i familiars, cantaven una cançó.
Després venien els reconeixements als que es jubilaven. A ella,
un alumne de la seva classe li va lliurar un ram de flors. I els
companys li van regalar cinc nits en un Parador. Ella i el seu
marit ho van aprofitar per anar cap a Extremadura, que era
una zona de la Península que encara no havien visitat gaire.
El reconeixement oficial va ser per la Festa del Mestre, amb
una placa lliurada per l’inspector i un pergamí de part de
l’Ajuntament, agraint els serveis prestats.