dijous, 23 d’agost de 2018

Maria Rodríguez i Pérez


Va néixer a Cabanillas, Navarra, el 1944, en el si d’una
família nombrosa: tres filles i dos fills. La família, però,
no tenia els recursos econòmics necessaris per pagar estudis a
tots. La seva mare, amb una intel·ligència molt pràctica, va ser
una figura cabdal per al seu esdevenidor.
A Navarra, els pares repartien les herències entre els seus
fills i les propietats quedaven esmicolades i resultaven ruïnoses.
La mare de la Maria, que estimava tots els seus fills per
igual i els volia veure reeixir a tots, mai no va voler acceptar
aquesta norma per a la seva família. I va decidir que la germana
gran es quedaria amb ella; la segona —que despuntava per
la seva intel·ligència—, estudiaria; i la Maria, aniria a cosir.
Aquella senyora volia que totes les filles tinguessin una manera
de guanyar-se la vida. Amb els fills, va fer una cosa semblant,
encara que a un li va tocar allò tan típic que ells en deien
«marchar a los frailes». I el va enviar als Agustinos Recoletos
de San Sebastián.
A Cabanillas, la Maria va fer la primària. S’hi va quedar estudiant
fins als dotze anys. Era una època en què, a la majoria
de pobles de les seves terres, pràcticament només estudiaven la
filla del mestre, la de l’alcalde i la del secretari de l’Ajuntament.
Tot i això, la majoria de nenes, a aquesta edat, acabaven els
seus estudis i es posaven a treballar. Algunes, molt poques,
podien seguir estudiant. A la Maria, li va tocar deixar els estudis
momentàniament, però la seva germana gran va poder
estudiar amb aquestes nenes del seu poble fins més tard.
La seva mare, en fer els catorze anys, li va proposar d’anar
a Pamplona, a una residència de monges que, al matí, feien
treballar les xiquetes, però a la tarda els ensenyaven a cosir.
Decidida com era, se n’hi va anar, però amb una setmana en va
tenir prou per adonar-se que el tracte que havia pactat la seva
mare no es complia. I va ser molt astuta. Ella ja sabia que a la
superiora de la seva residència no li podia demanar res. I com
que a Pamplona hi tenia la germana gran que estava estudiant
Magisteri, va intuir una possibilitat que podia sortir-li bé. Va
traçar el seu pla: havia de sortir de la seva residència com fos.
L’inconvenient més gran era que la seva superiora mai no donava
llicències per poder sortir. Ella es va empescar una argúcia
i la hi va explicar: havia d’anar a veure la seva germana gran
perquè havien arribat notícies preocupants de la família i li calia
saber-les. Va aconseguir el permís, però no va anar a veure
la seva germana gran sinó que, en arribar a l’altra residència,
va demanar directament per la Superiora, doña Hilaria. Quan
la va rebre, li va explicar clarament la seva lamentable situació:
a la residència on l’havien d’ensenyar a cosir, no li havien ensenyat
ni un punt; tot el dia la tenien als safareigs rentant, i les
mans se li estaven posant molt malament.
En aquella època, i en diferents escoles del país, força noies
es van trobar en aquesta situació. Almudena Grandes, a la seva
novel·la Las tres bodas de Manolita, ens mostra un d’aquests
casos en un col·legi religiós de Bilbao, situat al carrer Zabalbide.
En aquesta escola, les nenes de catorze anys havien de
rentar la roba de l’Hotel Excelsior i del cafè Arriaga utilitzant
la sosa càustica.
La Maria va tenir sort. Aquella superiora va entendre la
desesperació d’una nena de catorze anys i li va proposar que
es quedés a la seva residència a fer el Magisterio de la Iglesia.
Feliç amb el seu èxit, la Maria, acompanyada per la seva
germana gran, va tornar a la seva residència per recollir les
pertinences i acomiadar-se.
A la nova residència, la de l’Escola de Santa Maria La
Real de Pamplona, la van posar a treballar al guarda-roba de
nens. L’edifici de l’escola i la residència tenia, a més a més, el
Col·legi de Protecció de Menors, on anaven a fer cap els nens
abandonats. Ella havia d’ajudar en les tasques del guarda-roba
d’aquests nens: recollir, plegar i endreçar roba. Estava a les ordres
d’una monja que li feia fer els encàrrecs, roba amunt i
avall, a ella. A més, algunes vegades, fins i tot, li feia comptar
a ella les avemaries del rosari. La Maria havia de comptar fins
que arribaven a deu i avisar la monja que ja podia canviar de
misteri. Hi va estar bé. A les tardes, una altra monja, sor Carmen,
l’ensenyava a cosir. Ella tenia present el que volia la seva
mare —que a la seva edat ja tenia El Corte del Sistema Martí—,
però no li agradava. Ella, de la seva mare, n’havia après
molt millor la passió per llegir. De quan els diumenges a la tarda,
l’única estona de la setmana que es permetia una mica de
lleure, s’asseia amb un llibre a les mans per somiar amb altres
històries ben diferents a la seva.
Als baixos del mateix edifici, també hi havia l’Escola de
Magisteri i la Maria, que va voler seguir estudiant, ho va apro-
fitar molt bé. Primer va fer dos anys de preparatori i la seva
germana gran l’ajudava amb el dubtes que tenia. No va tenir
problemes i se’n va sortir bé.
Però, això sí, mentre havent dinat la germana gran se n’anava
amb la resta de companyes a fer una mica de tertúlia, ella
s’havia de quedar a eixugar els plats, coberts, cassoles o el que
s’escaigués.
Quan va haver aprovat el preparatori, va començar a estudiar
Magisteri. Tampoc li va resultar difícil. Quan va acabar,
li van donar el títol de mestra de primària. Però aquell títol no
era homologat. S’havia d’anar a examinar a Saragossa i també
ho va fer i va aprovar. Contenta com estava, va començar a
preparar oposicions. Llavors, ja feia temps que donava classes
particulars per ajudar-se econòmicament. Li va agradar molt
poder tenir com a alumnes els néts de José Daniel Lacalle Larraga,
ministre de l’aire durant la dictadura franquista. Aquella
família la va tractar molt bé, especialment la mare dels nens.
Era farmacèutica i tot sovint havia de viatjar a Madrid; llavors,
la Maria es quedava a dormir amb els nens i hi estava
molt a gust. També li agradava molt que a l’estiu se l’emportessin
amb ells a estiuejar.
Quan es va assabentar que havia d’anar a la Delegació per
inscriure’s per a les oposicions, el termini ja s’havia esgotat.
Pràctica i decidida com sempre, se’n va anar, altra vegada, a
veure doña Hilaria. La superiora va indagar quines possibilitats
tenia, en cas de protestar, d’aconseguir-ho; i va veure molt
clar que no li serviria per a res. La Maria ni va queixar-se,
es va aguantar i, empipada, va agafar un mapa i va demanar
interinitat a la província més propera que tenia: Lleida. Li van
donar la plaça de Castellar de la Ribera, al Solsonès.
La Maria, llavors, tenia vint anys i no parlava el català.
L’escola li va agradar molt i s’hi va trobar molt bé; però a
ella sempre se li plantejaven reptes per superar: a part de les
classes, tenia els nens que havien de fer la primera comunió i
ella, com a mestra, els havia d’ensenyar el catecisme. La catequesi
s’havia de fer en català. Ella ho va fer amb totes les ganes,
comptant amb la col·laboració dels xiquets i xiquetes, als
quals havia de demanar tot sovint que parlessin, a poc a poc,
per poder entendre’ls.
Com que a l’escola hi estava molt bé, ella els feia una hora
més de classe al migdia. A la tarda, no els la podia fer perquè
tots havien de tornar a les seves cases. Feien jornada contínua
perquè alguns nens hi anaven de lluny i, normalment, havien
d’ajudar les seves famílies. A alguns, tot i marxar d’hora, els
agradava portar-se el dinar i menjar a l’escola. Solien escalfarse
la carmanyola a l’estufa de serradís que tenien.
Només va tenir vuit alumnes, amb els quals s’ho va passar
molt bé i hi va treballar molt a gust. La més petita de totes va
ser l’Encarnació Santaulària que ara treballa a la Clínica de
Solsona, de llevadora. Amb la família Santaulària, hi va tenir
molt bones relacions. El més gran era un xicot que feia més
d’un pam d’alçada que ella.
Amb tot, només s’hi va poder estar des de gener fins a final
de curs. Com en la majoria dels casos, també es va haver d’atenir
al règim de dispesa. La família que li va tocar, la va tractar
molt bé. Es va fer un tip de treballar, però amb tranquil·litat.
El curs següent, va fer de substituta d’una noia de Manresa
que tenia la plaça de Navès. Era una pràctica molt habitual;
alguns mestres, amb plaça en propietat, pagaven tot el que es
guanyava per dur a terme la tasca d’aquella plaça; però majoritàriament,
només en donaven una part. I això va ser el que li
va passar a la Maria: només cobrava una part del sou.
A Navès, també hi va estar molt bé. Hi va tenir més feina,
però la va fer molt de gust. Hi tenia trenta-cinc alumnes, entre
nens i nenes, de quatre a quinze anys. En acabar les classes,
a les tres de la tarda, encara es quedava a preparar una nena
per poder fer primer de batxillerat. Aquella nena, amb una
dedicació personalitzada, estudiant tot el que la Maria li va
ensenyar, va treure molt bones notes.
La van acollir a cal Minguet i la van tractar molt bé. La
família, acollidora de mena, tenia un dels fills a l’escola i era la
casa més propera. Se’ls estimava tots: el Jaume, la iaia, el Ramon
i el Lluís, la Júlia… Encara ara li sembla olorar la flaire
de les truites de la iaia Matilde i encara sent l’agraïment per les
torrades de pa amb mantega i xocolata que ella li preparava
per poder estudiar.
A Navès, s’hi va poder estar tot el curs. Tenia els tres nivells
en què es repartien normalment les aules de zona rural i, a més
a més, els pàrvuls. Per sort, els grans l’ajudaven a fer llegir els
petits. I ella s’organitzava com podia perquè ningú no es quedés
sense feina.
Els feia fer gimnàstica a tots junts, a fora, a l’era de davant
de l’escola. I per a les labors, anava a la Companyia de Maria,
a Solsona, per saber què els havia d’ensenyar. De passada,
també aprofitava per saber quins exercicis gimnàstics eren els
que més havien de preparar. A la Companyia de Maria li deixaven
la programació.
Quant a la gimnàstica, la Montse Camps, mestra del Col·
legi, fins i tot en dissabte, l’havia ajudada ensenyant-li a casa
seva els exercicis de gimnàstica que tocaven.
Llavors, la Maria es va assabentar que a la Companyia de
Maria hi havia una monja, la madre Leoz, que també era de
Navarra. Així que va poder, la va anar a veure i, quan les
monges van necessitar una mestra, la van avisar a ella. Se n’hi
va anar a treballar i es va estar amb elles onze anys. Fins que
es va casar.
Com que la Maria no tenia família a Solsona, es va instal·
lar amb les monges. Vivia al col·legi. Del que li pagaven com
a mestra, li descomptaven la part de la dispesa, però ella hi
estava a gust.
El segon any, quan va arribar una companya seva, la Magda
Miralles, ja les van assegurar a les dues.
Mentre era a les Monges havia de fer força cursets obligatoris
de quasi totes les assignatures, tant durant el curs com
al juliol. Com que hi estava bé i li agradaven, els feia molt de
gust.
A les Monges només hi havia nenes. De les que va tenir el
primer any se’n recorda perfectament. A més, de grans, el setembre
de l’any 2000 li van fer un sopar en recordança d’aquell
curs. Li van regalar un ram de flors preciós i li van fer un recull
de fotografies que havien pogut preparar gràcies a l’ajuda
de la seva filla Míriam.
Totes hi estaven bé i, quan acabaven les classes, sovint es
quedaven una estona més a xerrar i tocar la guitarra. Fins que
les avisaven que havien de marxar.
A les Monges hi havia tot el material necessari i ho va trobar
fantàstic. Amb tot, les monges li revisaven totes les correccions
i algunes vegades no estaven d’acord amb el seu criteri
d’avaluació.
Quan ja portava sis anys treballant a les Monges, va començar
l’Escola Llar, que es va instal·lar a l’edifici del Seminari
de Solsona. Amb aquest canvi, a les mestres que estaven a
Monges els van proposar de treballar de funcionàries i passar
a cobrar de l’Estat.
Les monges havien de proposar les mestres que es quedaven
al seu Col·legi. En sobrava una i ella no els va interessar perquè
no parlava prou bé el català. Però ella va voler saber què havia
passat realment i se’n va anar a Lleida per escatir els fets. Va
quedar molt tranquil·la quan va assabentar-se que els pares sí
que l’havien demanada a ella, però el problema esgrimit havia
estat que no parlava català.
El 1969, la Maria es va casar amb Josep Maria Montraveta
i van tenir dos fills i una filla. Amb el Francesc Xavier, el gran,
va haver de tornar a treballar al cap de vint-i-dos dies. Quatre
anys més tard, amb el Josep Maria, va tenir una mica més
d’un mes. I quatre anys encara més tard, amb la Míriam, va
tenir dos mesos i mig de baixa maternal.
Quan es va quedar sense feina a les Monges, se’n va anar
a parlar amb el Sr. Sangrà per veure si li podia oferir alguna
cosa. El Sr. Sangrà li va dir que ja l’estava esperant i li va oferir
donar classes al parvulari de les Cases Barates. Ella ho va
acceptar, però aquell local tenia unes condicions deplorables.
A ella, li molestava molt que, a part de la falta de recursos,
els gats del carrer poguessin entrar sense cap dificultat —per
un forat que hi havia a la porta de l’entrada— al menjador del
pis, que servia d’aula per fer les classes. Durant el dia, ella ja
es preocupava que no rondessin per la classe. Però en entrar al
matí, si trobava que algun dels gats havia dormit sobre la seva
bata o les seves pertinences, li feia molta angúnia. A més dels
gats, també hi havia rates perquè a la cuina, on guardaven el
serradís de l’estufa, les saques estaven foradades.
Hi tenia més de vint nens petits. Feia amb ells tot el que
podia, però s’hi sentia una mica sola. Quan hi havia Claustre
a Setelsis, per ella era com anar de festa major, perquè hi trobava
els seus companys i podia intercanviar opinions i parlar
amb ells.
S’hi va haver d’estar tres anys. Mentrestant es va preparar
les oposicions. Aquell any hi havia quaranta places i es presentaven
més de cent mestres. Ella les va aprovar i li van donar
plaça.
Però van tornar les complicacions. Amb tres fills petits, li
van donar plaça a Saldes. Ella ni coneixia el poble. Per poder
recordar-se’n, feia memòria de la paraula castellana «saldos».
Era una escola unitària que ningú no volia. Eren considerades
de difícil desempeño i, com a contrapartida, cada any passat
a l’escola comptava el doble de punts per poder tornar a concursar.
Per Pasqua, ella i el seu marit van anar a visitar l’escola.
Abans d’arribar-hi, ja plorava: només d’imaginar-se com de
lluny li quedava de la família i de veure el paisatge feréstec que
tenia. L’escola estava bé, i l’alcalde li oferia tots els avantatges
haguts i per haver, per tal que s’hi quedés. Li va arribar a oferir
feina per al seu marit i el col·legi dels fills gratuït. El curs anterior,
els nens i nenes de Saldes no havien pogut anar a l’escola
fins al novembre perquè no havien trobat ningú que hi volgués
anar a fer de mestra.
Amb aquella situació, se’n va anar a parlar amb el senyor
Sangrà, que era el director de primària de Solsona. Sempre li
ha estat molt agraïda perquè la va ajudar per no haver de marxar
de Solsona. Li va aconsellar que anés a parlar amb l’inspector,
el senyor Brugulat, per si li podien donar una «plaça
d’oci» de l’Escola Llar. Quan li va explicar la situació familiar
al senyor Brugulat, aquest no va saber dir-li que no. Però quan
se’n va anar a Lleida, a la Delegació, dient que li havia donat
permís per accedir a aquesta plaça, no se la volien creure.
El senyor Brugulat l’havia acceptada perquè ella li havia
sabut explicar molt bé. Les places d’oci significaven que s’havia
de passar la nit dormint a l’escola amb els nens. I el senyor
Brugulat no la hi volia donar perquè, tenint la família tant
a prop, se n’aniria a dormir a casa. I ella li va assegurar que
preferia dormir a l’escola i poder passar un moment al matí
per casa, que haver de dormir totes les nits fora de casa i tant
lluny com per no poder veure’ls ni de dia. Amb la seva evident
explicació i la bona voluntat de l’inspector, la Maria va aconseguir
el permís.
I va tenir tanta sort que, quan va sortir la seva plaça, finalment
no va ser d’oci, sinó de classes. I la Maria va passar tres
anys al Col·legi del Sagrat Cor, al Seminari de Solsona. Amb
tot, li van posar una inexcusable condició: en dos anys havia
de presentar el títol de català per a primer cicle.
I ho va fer. El primer curs, com que li feia molta vergonya,
el va fer per correspondència. I el segon ja se’n va anar a Manresa
a preparar-lo i el va treure. Per parlar el català no va tenir
dificultats.
La Maria, des que havia tingut la seva filla Míriam, pel
bé de tots els fills, ja havia decidit que, a casa, començaria a
parlar el català. Ho havia volgut fer així perquè s’havia adonat
que, on menys vergonya passaria, i on millor i més ràpidament
n’aprendria seria amb els seus. Aquesta voluntat seva va ser
bona per a ella i per a la seva família.
Després dels tres anys al Col·legi del Sagrat Cor, ja va poder
passar a l’edifici de Setelsis. Va estar dos anys al de pàrvuls i
la resta, fins a jubilar-se, més de vint, al de l’avinguda del Cardenal
Tarancón.
Va fer molts anys pàrvuls. Però ella, quan podia triar, li
agradava fer cicle mitjà.
Una altra cosa que podia triar sovint era l’intercanvi, amb
la seva paral·lela, de les classes de castellà per les de català.
Ella feia el castellà de la companya i la companya li feia el
català. Les seves respectives particularitats els donaven un millor
rendiment acadèmic. L’una pensava en castellà i l’altra en
català.
De la seva estada a Setelsis, com que era molt patidora i
el pati era molt gran, li va quedar un problema a les cordes
vocals. Quan veia que un nen anava per enfilar-se o es posava
en una posició que a ella li semblava perillosa, com que no li
La Mari amb aquelles mateixes nenes que apareixen a la foto de la pàgina 138,
les que va tenir a la Companyia de Maria de Solsona, però ja grans, el dia que li
van fer un sopar per recordar les seves classes.
donava temps d’arribar-hi per fer-lo baixar o rectificar, li feia
crits des d’allà on es trobés. No volia arriscar-se a arribar al
costat dels nens i trobar-los per terra i nafrats.
Un record que li va agradar molt descobrir dels nens que
tenia a classe va ser poder copsar el gran afecte que la majoria
sentien pels seus avis. En molts casos, eren figures molt importants
a la seva vida. Un dia, quan ella els va dir que no en tenia
cap, un nen li va respondre que ja n’hi deixaria un dels seus.
Sentiments així, l’emocionaven molt.
Té molt bons records tant d’alumnes com de pares. De tots
ells, en parla sempre amb il·lusió. Si mai va tenir algun problema
amb qualsevol vailet o vaileta, acabava dient-li a la mare
que, si no intentava posar-hi remei, ella l’hauria d’aguantar
tota la vida amb aquell problema; en canvi, a la seva classe,
només s’hi estaria un curs.
Complerts els seixanta anys, li feia por enyorar les classes i
no sabia si jubilar-se o continuar. Una companya li va dir que
si per les vacances no s’enyorava, tampoc li passaria perquè,
a més a més, podria fer activitats que mai no s’havia pogut
permetre. A causa del seu problema amb les cordes vocals, la
manca d’una energia que ja no li arribava per a tot i el consell
de la companya, va decidir deixar les classes. Però a l’escola
encara hi va molt sovint.
De la festa de la seva jubilació en té un record magnífic. Li
va fer molta il·lusió un detall molt emotiu. Li van regalar un
gran ram de flors, que li van portar una alumna de l’últim curs
que havia tingut —la Núria Santaeulària—, juntament amb el
seu pare —el Florenci Santaeulària—, que havia estat alumne
seu el primer any que havia treballat.
Ara, la Maria ja no fa classes, però fa d’àvia dels sis néts
que té.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada