Donanatge? Ja n'hi ha prou!

El pilot/la pilota s’han comprat una bandolera/bandoler... I la llum/el llum que portava l’homenot/donota...

Oi que queda ridícul i ens adonem que és una burla grotesca? Doncs passa el mateix quan escrivim: els alumnes/les alumnes amb els seus tutors/tutores s’han reunit amb els pares i mares de l(a)’escola/(e)l escolà...

I aquesta falta de criteri (perquè el gènere no té res a veure amb el sexe), ens la volen fer empassar com una forma de feminisme. Aquest feminisme no és el meu. Ni el de Quim Monzó quan diu que la utilització del doblet és una de les estupideses més grans que s’han fet mai en la història lingüística. Ni el de Carme Junyent, lingüista i directora del Grup d’Estudi de les Llengües amenaçades quan demana que s’acabi aquesta comèdia.

Perquè n’hi ha un tip! L’Ajuntament de Barcelona —que té inquietuds culturals—, prefereix fer el ridícul abans de demostrar certs coneixements de llengua catalano/catalana. No fa gaires dies publicava : les famílies monomarentals i monoparentals... Segur que saben que parental no ve de pare sinó del llatí “parere” que vol dir parent. Però prefereixen fer el ridícul i semblar el súmmum ( o la súmmuma) del feminisme. Com si no tinguessin prou clar que canviar la paraula, no canvia la realitat. Deixa un pobre de ser-ho perquè li diguin persona menys afavorida? Si els eufemismes ens permetessin canviar les realitats ja no hi hauria borratxos ni vells ni...

I ara ve el súmmum de la idiotesa màxima: el mateix ajuntament, sí, sí, el de Barcelona, ha posat de moda la paraula DONANATGE (en lloc d’homenatge) per a designar una celebració pública com a senyal de respecte, admiració i estimació cap a una dona. Dues possibilitats: o no som prou bones com per rebre homenatges o ens converteixen en la riota de tothom. Jo diria que és una humiliació més. I que ara, a mi, potser m’acusaran de masclista!

Carme Junyent creu que l’IEC hauria hagut de resoldre aquesta qüestió, però els seus membres han optant per un eloqüent silenci per evitar ser titllats de masclistes. Es defensen, aquests senyors, dient que l’ús del doblet no entra dins de l’àmbit de la normativa estrictament lingüística i que l’establiment d’uns criteris en aquesta qüestió pertany al terreny de les convencions. Vaja, que prefereixen passar per irresponsables abans que per masclistes. Perquè com a irresponsables no rebran gaires crítiques, però com a masclistes poden encendre les xarxes (que també pot voler dir que un pescador crema les seves per velles).

 S’ha de reconèixer que una de les tàctiques més execrables del feminisme ha estat desacreditar les objeccions dels homes, en aquesta qüestió, pel senzill fet de ser homes.

I és que el que cal és canviar la realitat. Perquè fer “la ridícula” de manera pública ja és prou penosa, però fer-ho amb obstinada insistència —ratllant la ignorància—,  és molt més dolorosa.