diumenge, 29 de maig del 2016

Les dones rosses són ruques o llestes?


Qui no es recorda de l’acudit d’una època, no tan llunyana, que aconsellava els homes casar-se tenint en compte la premissa de les tres “Rs”. Eren les “Rs” de rossa, rica i ruca. Estava completament acceptat que les noies rosses eren ruques. Per escollir muller, a més, havien de trobar-ne una ruca. Això era el súmmum.  I, si bé era un acudit, no deixava de posar de manifest una idea esmunyida de manera subliminal. Amb tot, crec que l’important deuria ser rica i ruca.
Però les èpoques canvien i les idees també. I cal adaptar-se. Tant a una altra concepció de la dona, com del matrimoni, com de les rosses. Que sempre han estat força menystingudes, com si totes fossin unes ximpletes. Potser la imatge que Marilyn Monroe va projectar, de dona tanoca i desvalguda també hi va col·laborar.
A dia d’avui, l’estereotip de dona rossa beneita sembla que ha passat a la història. Jay Zargosky, professor de la Universitat de Boston, ha publicat un estudi a la revista Economics Bulletin desmuntant aquest tòpic. Per començar, va agafar la informació estadística de més de 10.000 americans, entre 14 i 21 anys, que la revista National Longitudinal Survey of Youth havia aconseguit en fer-los unes proves sobre coeficient intel·lectual. La revista havia utilitzat una prova estandarditzada molt similar a la que utilitzen les Forces Armades dels EUA per determinar la intel·ligència dels seus reclutes. Cinc anys més tard, a les mateixes persones, se’ls va demanar detalls sobre el seu color natural de cabell.
Amb què es va trobar el professor de Boston? Doncs que les dones blanques de pell i amb cabell ros natural, tenen de mitjana, un coeficient tres punts més alt que les dones amb altres colors de cabell.
La mitjana de CI per a les dones rosses és de 103,2. Les segueixen les dones castanyes amb un 102,7 i les pèl-roges amb un 101,2. Les que ho tenen més malparat són les morenes, amb un 100,5.
Amb aquestes conclusions és molt fàcil entendre el panorama polític actual: la senyora Merkel és, tenyida per l’edat però rossa. Hillary Clinton, tenyida per ganes, també  és rossa. I a casa nostra tenim Inés Arrimadas, força fosca i Anna Gabriel amb un negre atzabeja ben lluent.  Quant a rosses famoses destacaria la Melero, la Rahola (tenyida també), i al govern, amb el càrrec de consellera de la Presidència, a Neus Munté, de mitja melena rossa natural.
Amb tot, el prudent Jay Zargosky també ens diu que, en termes estadístics, aquestes diferències són insignificants. Però estic segura de no equivocar-me si afirmo que les rosses no són per definició ni ximples, ni tanoques ni beneites.
I és que el color natural del cabell mai no pot suposar cap tipus de discriminació. Totes les dones, tinguin el color que tinguin de cabell, poden ser llestes. I jo, potser, els faria una prova més acurada d’intel·ligència que la de les Forces Armades del EUA, cas de necessitar-les per alguna missió, com a mínim, amb sentit comú

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada