Tinc raons per odiar els nens

Que fort! I tanmateix, si llegim l’entrevista que l’escriptora francesa Corinne Maier, autora d’aquestes paraules, va concedir a la BBC, fins i tot trobarem ben raonat el seu discurs. I més, tenint en compte que ho diu una dona d’un país promotor de polítiques a favor de la natalitat.

Ella ha tingut dos fills i espera, molt ansiosa, que el petit acabi els seus estudis universitaris i s’independitzi. Els fills, als que segur s’ha dedicat quasi a temps complet —com hem fet moltes ruques de la meva generació—, diu que l’han deixada exhausta i en bancarrota. Vaja, que li van xuclar quasi completa, tota l’energia que tenia per repartir entre els encantadors nens i ella. I esclar, quasi no n’hi va quedar per a ella! I els diners, li van fugir com xuclats per un tsunami. Ens diu que al seu país no hi ha estadístiques sobre quant pot costar una encantadora criatura (perquè encanten i ja no hi veus mai més clar fins que no deixen el niu, tan protector, que fa por d’abandonar). Però Espanya sí que en té i el càlcul aproximat per obstinar-se en perpetuar la nissaga és de 98 000 fins a 300 000€ per plançó. I llavors és quan s’entén que algunes dones —d’aquelles a les que la maternitat pràcticament no els canvia la vida—, hagin d’anar amb cotxe oficial a comprar al Primark. Jo he fet els meus càlculs i m’he adonat que sense els meus pardalets ara potser tindria una magnífica torre amb merlets i servei arran d’aigua en una platja paradisíaca. En fi, també ens hem banyat a la piscina municipal!

Certament, és estrany que una experiència que comença amb el martiri del part, pugui millorar gaire amb les renuncies que exigeix a diari. A ella, no li sembla obligatori trobar plaer en la maternitat. I creu que criar un fill és un 99% de preocupació i un 1% de felicitat.

Perquè la nostra generació, entre moltes d’altres exigències, s’ha rebentat portant canalla a activitats extraescolars caríssimes per completar currículum. Però quan nosaltres érem petites, a les nostres mares no els calia agafar el cotxe, pagar matrícula i mensualitats... les extraescolars formatives ja es feien a casa. Jo recordo, als vespres, veure al lavabo la renglera de les divuit sabates que hi havia per enllustrar cada dia. La mare hi posava el llustre i ja t’ensenyava economia, perquè només ella sabia fer la dita: d’una en sé fer deu i no sóc Déu. I després, passant la camussa per fer-les lluentes, ja feies braços! I flexions! Perquè t’havies d’acotar trenta-sis vegades, entre agafar-les i deixar-les!

I és que estem en una època en què toca replantejar l’educació de les fills i els papers de les mares i pares que s’hi impliquen. Cal pensar també en el món que els volem deixar i ensenyar-los a fer flexions a casa, col·laborant també en tot allò que aconsegueix que unes quantes persones que viuen juntes siguin una família i formin una llar. No és de justícia divina que una dona hagi de quedar exhausta per a que puguin proliferar famílies i llars.

Un violador normal i un tàmpax d’ocasió

Sabeu qui és Yolanda Domínguez? Ella es defineix com una artista visual i activista. A part del títols universitaris que l’adornen, és una dona divertida i lluitadora. La podeu trobar setmanalment al Huffington Post on escriu sobre temes socials relacionats amb el gènere i el consum. Us n’explico dos exemples.

Un és la història d’un nen normal a qui els Reis li van portar una metralleta i una espasa laser per disparar i tallar caps com a les pelis (on hi havia polis corruptes que insultaven les noies); al televisor, veia noies en calces que anunciaven de tot; i llegia —en una tanca publicitària on es veia un noia en roba interior—: estic disponible. En arribar a l’institut, amb els amics, va aprendre a fer el botellón i a tirar-se noies (i com més se’n tirava, més el felicitaven). Després va començar a buscar porno per internet i va descobrir que maltractar dones estava molt relacionat amb plaer. En un relació sexual va estirar pels cabells la noia i li va semblar que li agradava. Llavors, van venir els vídeos sexuals amb violència. I va obrir un grup de whatsApp amb els amics per parlar d’armes, drogues, robar i violar. Entre tots, van drogar una noia i van obligar-la a fer-los una fel·lació. Amb aquesta experiència es van sentir preparats per anar a unes festes populars i arraconar una noia en un portal, violar-la tots i filmar-ho tot divertint-s’hi. Els va semblar que la noia s’ho passava bé perquè gemegava —al menys així ho van explicar. Detingut i acusat va dir que no era un violador, que només era un home normal. I plorava.

Em pregunto: si plorava volia dir que s’ho estava passant bé? I on és el diccionari que li han deixat a l’institut i que explica paraules com violació?

L’altre exemple no és tràgic, sinó enginyós. Iolanda es queixa que el PP i C’s  no han volgut recolzar la proposta de baixar l’IVA als productes d’higiene femenina. Els bolquers, ara com ara, tenen un IVA del 21%, quasi el mateix que els objectes d’art.

 Però tenir la regla no és un luxe, és una molèstia que pot arribar a fer força mal i a desorganitzar la vida ordinària.

 Els tampons també tenen aquest IVA i comprar-los, per a algunes economies, és un luxe. Per això, burlant-se’n, proposa el següent eslògan: Es ven tampó. Semi nou. Ocasió.

I és que els delictes de gènere i el mal consum són dos problemes greus de la nostra societat. I no hauríem de necessitar Iolandes Domínguez  per a fer-nos-hi reflexionar i actuar amb consciència. Sobretot, les autoritats pertinents.

Error de consonants: Maluma o basura?

Aquest Maluma, un colombià de vint-i-dos anys, és una mala persona, fora de catàleg, dins d’una llista d’objectes més tontos que les pedres. I perdoneu-me per la meva duresa, però s’ho mereix. Fixeu-vos, tot i la repugnància que em fa, en la lletra de la seva última cançó: Estoy enamorado de 4 babys. Siempre me dan lo que quiero. Chingan cuando yo les digo. Ninguna me pone pero… La primera se desespera, se encojona si se lo echo afuera. La segunda tiene la funda y me paga pa que se lo hunda. La tercera me quita el estrés, polvo corridos siempre echamos tres… Tú tienes toas mis cuentas de banco y el número de la Master Card. Tú eres mi mujer oficial. Todas quieren chingarme encima de billetes de cien. Me tienen en un patín. Comprando en San Valentín. Ya me salieron más caras que un reloj de Ulysse Nardin. De chingar ninguna se enzorra. La pelirroja chichando es la más que se moja. Le encojona que me llame y no lo coja. Peleamos y me bota la ropa y tengo que llamar a cotorra pa que la recoja. Ya no se ni con cual quedarme y es que todas maman bien, todas me lo hacen bien.

Tot i estar dejuna, he acabat vomitant. Com li han pogut permetre gravar i penjar tal salvatjada? I no cal mirar el vídeo perquè provoca úlcera fulminant.

No sap fer ni la concordança de plural i singular, unes rimes de Premi Nobel, falten accents... I el contingut aberrant: dones objecte menyspreades i subjugades al seu desfici sexual (que sembla tenir al cap com a màxima prioritat...), una que li treu la roba i l’altra li ha de recollir, fascinades pels diners perquè no tenen altres valors... no cal continuar. Però, quina pena més fonda!

A més, aquest element ha estat invitat a un programa del que en diuen una cadena de televisor, amb el número 5, però que en realitat, més que una caixa tonta, és una caixa d’escombraries. I l’han seleccionat com a assessor i exemple per als nous talents musicals! Si us plau, que no sigui veritat!!! Però ho és! I el programa es diu La Voz i jo clamaria al cel un xic de seny, bondat, moral...

On hem arribat per a que un masclista, misogin i analfabet moral pugui tenir més de vint milions de seguidors a Facebook? Segur que la meitat són dones!!!! Quanta, quanta tristesa!

Ja sé que hi ha adolescents magnífics, però per aquests no sento llàstima sinó orgull.

A qui li interessa que el jovent no pensi? Perquè els veritables responsables són aquestes autoritats que després els manipulen com volen sense que ni se n’adonin.

I és que ens urgeix replantejar-nos què ensenyem al jovent a les classes per començar a treballar en conceptes prioritaris com el respecte, la magnanimitat, la bonhomia, la tolerància... i fins i tot, un concepte dolç i tendre de l’amor.

Donanatge? Ja n'hi ha prou!

El pilot/la pilota s’han comprat una bandolera/bandoler... I la llum/el llum que portava l’homenot/donota...

Oi que queda ridícul i ens adonem que és una burla grotesca? Doncs passa el mateix quan escrivim: els alumnes/les alumnes amb els seus tutors/tutores s’han reunit amb els pares i mares de l(a)’escola/(e)l escolà...

I aquesta falta de criteri (perquè el gènere no té res a veure amb el sexe), ens la volen fer empassar com una forma de feminisme. Aquest feminisme no és el meu. Ni el de Quim Monzó quan diu que la utilització del doblet és una de les estupideses més grans que s’han fet mai en la història lingüística. Ni el de Carme Junyent, lingüista i directora del Grup d’Estudi de les Llengües amenaçades quan demana que s’acabi aquesta comèdia.

Perquè n’hi ha un tip! L’Ajuntament de Barcelona —que té inquietuds culturals—, prefereix fer el ridícul abans de demostrar certs coneixements de llengua catalano/catalana. No fa gaires dies publicava : les famílies monomarentals i monoparentals... Segur que saben que parental no ve de pare sinó del llatí “parere” que vol dir parent. Però prefereixen fer el ridícul i semblar el súmmum ( o la súmmuma) del feminisme. Com si no tinguessin prou clar que canviar la paraula, no canvia la realitat. Deixa un pobre de ser-ho perquè li diguin persona menys afavorida? Si els eufemismes ens permetessin canviar les realitats ja no hi hauria borratxos ni vells ni...

I ara ve el súmmum de la idiotesa màxima: el mateix ajuntament, sí, sí, el de Barcelona, ha posat de moda la paraula DONANATGE (en lloc d’homenatge) per a designar una celebració pública com a senyal de respecte, admiració i estimació cap a una dona. Dues possibilitats: o no som prou bones com per rebre homenatges o ens converteixen en la riota de tothom. Jo diria que és una humiliació més. I que ara, a mi, potser m’acusaran de masclista!

Carme Junyent creu que l’IEC hauria hagut de resoldre aquesta qüestió, però els seus membres han optant per un eloqüent silenci per evitar ser titllats de masclistes. Es defensen, aquests senyors, dient que l’ús del doblet no entra dins de l’àmbit de la normativa estrictament lingüística i que l’establiment d’uns criteris en aquesta qüestió pertany al terreny de les convencions. Vaja, que prefereixen passar per irresponsables abans que per masclistes. Perquè com a irresponsables no rebran gaires crítiques, però com a masclistes poden encendre les xarxes (que també pot voler dir que un pescador crema les seves per velles).

 S’ha de reconèixer que una de les tàctiques més execrables del feminisme ha estat desacreditar les objeccions dels homes, en aquesta qüestió, pel senzill fet de ser homes.

I és que el que cal és canviar la realitat. Perquè fer “la ridícula” de manera pública ja és prou penosa, però fer-ho amb obstinada insistència —ratllant la ignorància—,  és molt més dolorosa.

Convida els seus amics a violar la seva novia?

Que alguns diaris van plens de calúmnies, això tothom ho sap. I que molts titulars són enganyosos amb traïdoria, també. I quan et sents enganyat fa molta ràbia i voldries poder fer escrits prou contundents com per a que les autoritats pertinents intentessin evitar les males conseqüències que se’n deriven.

I jo estic cometent el mateix delicte que estic denunciant amb una finalitat: que us sentiu tan burlats com jo i que la ràbia us faci desistir de llegir informació en els diaris que demostren la seva falta d’escrúpols. Tan fàcil com esborrar l’aplicació.

Tinc per costum llegir totes les noticies que trobo, relacionades amb actituds deplorables vers les dones, per intentar denunciar-les amb la voluntat de propiciar més conscienciació i, si és possible, col·laborar en la tasca de millorar la seva situació.  A qui li pot saber greu que algú senti compassió per tot el munt de dones agredides arreu i dia sí dia també? I com a feminista, si el tema ho permet, recorro al sarcasme mordaç perquè la seva eficàcia pot resultar la tècnica més contundent.

Jutgeu vosaltres mateixos. Carleigh Hager és una noia de vint-i-cinc anys que, el passat octubre, en tornar d’un casament amb el seu xicot, aquest es va posar agressiu i va insinuar-li que estaria bé violar-la.

Es veu que ella, tot i estar angoixada, com després va explicar, se’n va anar al llit per evitar, suposo, discussions. Una estona més tard, ell va anar a l’habitació i va començar a clavar-li una brutal pallissa.

L’article diu, a continuació, que els amics van intentar impedir que li fes més mal, però ella ja estava molt greu. Només l’arribada de la policia va salvar-la de la mort. El bèstia del Ryan li havia fet vint terribles mossegades i fins i tot, li havia arrencat quasi del tot la llengua.

On eren, aquests amics? A casa amb ells i van deixar que li fes vint mossegades? Van arribar després que ell els convidés a violar-la, com diu el titular i, després, no explica? Que cadascú jutgi. I si algú busca la notícia sabrà on no ha de llegir...

I és que l’agressivitat és summament perillosa. I la mínima sospita d’agressió violenta —la mateixa noia després va reconèixer que el seu xicot li feia por moltes vegades—, és raó més que suficient per apartar-se de l’individu violent i alertar totes les persones que hi puguin estar relacionades, per evitar mals majors. Si ni les autoritats ni la premsa ens ajuden com caldria, caldrà que ens ajudem nosaltres.

Amnisties per als violadors?!

A Turquia, entre molts d’altres, hi ha dos problemes reconeguts i molt greus contra les dones: l’abús sexual i els matrimonis forçats. En moltes regions rurals és un hàbit que les famílies casin les filles a partir del quinze anys i sense declarar-ho al registre civil.

  No fa pas gaires dies, el Govern d’Erdogan —el més gran i més important masclista del país—, proposava exculpar els agressors sexuals, a menors, si estaven casats amb les víctimes!!!!!

  Segons la Plataforma de Dones d’Ankara, prop de 4 000 presos per abusos a menors podrien beneficiar-se de la mesura. Com a protesta, a les principals ciutats turques, milers de dones van manifestar-se pels carrers amb pancartes com: no acceptem el vostre sistema d’abús o la violació no pot ser legalitzada.

  El Govern —cínic amb medalla olímpica—, va recórrer al truc de sempre: se’ls ha mal interpretat. És a dir: no és que ells hagin escrit malament, no! Són tots els altres que no saben llegir! Perquè el Govern, amb molt bona fe..., només volia normalitzar la situació de les dones menors casades per motius culturals i que pateixen veient els seus homes a la presó. No és que hagin escrit malament, és que no saben escriure paraules com dignitat, compassió, comprensió...

I a mi, docent de vocació, no se m’acut sinó imaginar un exemple que pugui donar fer de tanta crueltat. Posem per cas que al Govern en ple, el caldo, els fa venir basques i, dues tasses! Caldo per esmorzar, per fer el break de mig matí, per dinar, per berenar, per sopar... Però si durant una setmana, a la cuina del Parlament perden l’olla, el cullerot, les mandonguilles... festa gran! Oi?

Doncs a una menor violada i obligada a fer l’esmorzar, el dinar, el sopar... al seu violador, si durant un temps no li cal veure, com a mínim, es quedarà força tranquil·la.

Però com diu el jovent: no us flipeu! Si el Govern ha fet marxa enrere no ha estat només per la protesta de les dones. Crec que el fet definitiu ha estat el toc d’atenció que els ha fet Nacions Unides alertant-los que la llei donaria ales a l’abús sexual i als matrimonis forçats. I em pregunto, si són tan malignament curts com per no adonar-se del disbarat que volien fer llei, què hi fan al Govern? ¿No veieu que el gran masclista turc (que aquest estiu va dir que les dones sense fills eren deficients i incompletes), preferia buidar les presons a sentir una mica de compassió per les noies menors violades?

I, què hauria pogut passar amb aquesta llei? Que aquestes noies haurien pogut ser violades amb impunitat i que no ho poguessin denunciar per por a ser casades amb els seus violadors.

I és que atemptar contra la dignitat humana és un delicte molt greu. Però si el delicte es perpetrat per un govern, que és el responsable de garantir els drets humans de qui governa, la culpa es revesteix amb tanta perfídia i traïdoria que el càstig ha de ser, com a mínim, la prohibició de no poder exercir mai més cap càrrec públic.

Ser fallera, honor o ultratge?

En veure un titular sobre les Normes de protocol i actuació per a les falleres majors de València i les seves corts d’honor titllades de masclistes em quedo garratibada i esmaperduda. Com pot, el masclisme, immiscir-se fins i tot en el reglament faller?

Començo a llegir i m’assabento que el president de la Junta Central Fallera, Pere Fuset, ha tret a la llum (perquè es veu que feia vint anys que estava fosc i, suposo, ningú no s’havia atrevit a publicar) un document que fa esborronar. Les noies, durant l’any de regnat (que sembla que els fa més il·lusió que tenir un màster) quan no van vestides de falleres, per a les seves sortides particulars no poden portar transparències ni escots excessius; les faldilles han de ser ran de genoll; no poden portar grans bosses ni complements extravagants, no poden portar sabates de taló ni pantalons vaquers sense tenir autorització prèvia.

I em pregunto qui pot ser el tal Pere Fuset per haver publicat tal bajanada. Obro Viquipèdia pensant en algun senyor gran... però, tremoleu potències! És un xicot de trenta-quatre anys, vestit amb camises de quadres i jerseis jacquard! I Regidor de Compromís a l’Ajuntament de València!

Xàldigues com llamps m’electrocuten el cervell i necessito una til·la per seguir llegint.

Si les noies falleres persisteixen amb la idea de vestir “indecoroses” (que seria un altre tema), el seu acompanyant , quan les reculli per assistir a qualsevol acte, ni que sigui particular, tindrà la facultat d’obligar-les a canviar-se.

Flamarades ... m’incendien el cervell. Necessito medicació urgent abans d’acabar el text.

Si les noies persisteixen en portar-se tan malament i no volen canviar-se, prèvia consulta amb la Vicepresidència (com si es tractés d’un cas de delinqüència), han de deixar-les als seus domicilis corresponents.  Ei, que no m’ho estic inventant! Que ho he llegit i he quedat en un tris d’una síncope cerebral. He mirat el text per si l’estat de xoc m’havia fet confondre de document i se m’havia traspaperat un manuscrit medieval... Però no! Pere Fuset encara remata l’article justificant la publicació del text amb la intenció de generar debat. Perquè els canvis que s’hi han de fer, no els pot decidir tot sol. Millor que delegui!

En acabar l’article, he quedat en estat rigor mortis (sense rialla perquè no em fa cap gràcia), i amb el cap ple de coets a punt d’explotar.

Per a Mònica Oltra, vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, algunes frases d’aquestes normes posen els pèls de punta.

I és que unes normes que estableixin marcs de dominació dels acompanyants sobre les noies, crec que no són ni legals. I han de ser incompatibles amb una democràcia que vulgui garantir una relació igualitària entre homes i dones.