dissabte, 21 de gener de 2017

Tinc raons per odiar els nens


Que fort! I tanmateix, si llegim l’entrevista que l’escriptora francesa Corinne Maier, autora d’aquestes paraules, va concedir a la BBC, fins i tot trobarem ben raonat el seu discurs. I més, tenint en compte que ho diu una dona d’un país promotor de polítiques a favor de la natalitat.
Ella ha tingut dos fills i espera, molt ansiosa, que el petit acabi els seus estudis universitaris i s’independitzi. Els fills, als que segur s’ha dedicat quasi a temps complet —com hem fet moltes ruques de la meva generació—, diu que l’han deixada exhausta i en bancarrota. Vaja, que li van xuclar quasi completa, tota l’energia que tenia per repartir entre els encantadors nens i ella. I esclar, quasi no n’hi va quedar per a ella! I els diners, li van fugir com xuclats per un tsunami. Ens diu que al seu país no hi ha estadístiques sobre quant pot costar una encantadora criatura (perquè encanten i ja no hi veus mai més clar fins que no deixen el niu, tan protector, que fa por d’abandonar). Però Espanya sí que en té i el càlcul aproximat per obstinar-se en perpetuar la nissaga és de 98 000 fins a 300 000€ per plançó. I llavors és quan s’entén que algunes dones —d’aquelles a les que la maternitat pràcticament no els canvia la vida—, hagin d’anar amb cotxe oficial a comprar al Primark. Jo he fet els meus càlculs i m’he adonat que sense els meus pardalets ara potser tindria una magnífica torre amb merlets i servei arran d’aigua en una platja paradisíaca. En fi, també ens hem banyat a la piscina municipal!
Certament, és estrany que una experiència que comença amb el martiri del part, pugui millorar gaire amb les renuncies que exigeix a diari. A ella, no li sembla obligatori trobar plaer en la maternitat. I creu que criar un fill és un 99% de preocupació i un 1% de felicitat.
Perquè la nostra generació, entre moltes d’altres exigències, s’ha rebentat portant canalla a activitats extraescolars caríssimes per completar currículum. Però quan nosaltres érem petites, a les nostres mares no els calia agafar el cotxe, pagar matrícula i mensualitats... les extraescolars formatives ja es feien a casa. Jo recordo, als vespres, veure al lavabo la renglera de les divuit sabates que hi havia per enllustrar cada dia. La mare hi posava el llustre i ja t’ensenyava economia, perquè només ella sabia fer la dita: d’una en sé fer deu i no sóc Déu. I després, passant la camussa per fer-les lluentes, ja feies braços! I flexions! Perquè t’havies d’acotar trenta-sis vegades, entre agafar-les i deixar-les!
I és que estem en una època en què toca replantejar l’educació de les fills i els papers de les mares i pares que s’hi impliquen. Cal pensar també en el món que els volem deixar i ensenyar-los a fer flexions a casa, col·laborant també en tot allò que aconsegueix que unes quantes persones que viuen juntes siguin una família i formin una llar. No és de justícia divina que una dona hagi de quedar exhausta per a que puguin proliferar famílies i llars.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada