dissabte, 20 de maig de 2017

Rics casats amb lletges?


On s’és vist això? Vaja, jo no ho he vist mai i mira que porto anys fixant-m’hi. Fins i tot amb rics lletjos!
Tenia, de joveneta, un amic ric (que no sé si va deixar de ser-ho perquè em trobava massa lletja), que quan li feia aquesta pregunta s’indignava molt perquè ell, sense ser cap Adonis, per casualitat, s’havia casat amb una noia moníssima. I s’enravenxinava molt tot assegurant-me que la premissa no podia ser veritat, que hi havia homes rics que tenien mullers adotzenades. Però la conversa sempre s’acabava amb la meva mateixa resposta: quan puguis  aportar un sol cas a la qüestió, et donaré la raó. I encara no li he pogut donar mai! Potser, ara hi caic, em va retirar l’amistat per aquesta banalitat! Però no, segur que no!
La idea em va tornar al cap, l’altre dia a la perruqueria —tot intentant encobrir arterament l’estat d’urgència dels meus cabells—, quan posant-me al dia de la imprescindible premsa endarrerida (perquè si no, no es pot socialitzar), em vaig adonar que seguia tenint raó. La majoria d’articles —a part dels vestits lletjos com la por i algun d’elegant de tant en tant—, tenien la mateixa estructura: home ric (futbolistet, artistàs, arribista al món dels negocis o...), aparellat  per pura coincidència, amb una model espectacular. I em vaig tornar a preguntar: aquests (no tots) homes rics, quan busquen parella —ja que hi ha tanta testarruda reincidència amb les mides de la Venus però multiplicant per dos o per tres les xifres del pitram—, què hi tenen, al cap? Talles, només?
Perquè si totes son tan espectacularment espectaculars —sense excepcions—, vol dir que és un esquema mental que es reprodueix obsessivament. Crec jo que primer es deuen fixar en el físic. Si aquest dóna la talla quant a mides, potser fan l’esforç d’indagar què tenen al cor i, llavors —si les talles encara no els han engrapat per allà on seria lleig de mencionar—, potser fan alguna incursió al cervell, a veure què hi troben. No sé si és ben bé així, però crec que s’hi pot acostar bastant.
Mira que no és pas el meu tema preferit (i potser és el que em resulta més avorrit) però, qui no podria fer una llista de jugadors de futbol (sense oblidar el trumpós), amb aquelles caretes de filòsofs eixorivits, però tirant a lletgets, que tenen dones que es fan mirar (normalment pels homes) encara que no se’n tingui ni ganes?
Perquè aquesta segona part de la qüestió també és important: mira que bo que sóc que aquesta monada és meva i no teva.

I és que tanta coincidència no pot ser coincidència; ha de ser consciència voluntariosa. I escollir per esposa, mides espectaculars no sé si és una garantia gaire sòlida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada