diumenge, 14 de maig de 2017

Dones pijes inconscients


Tinc mal humor, molt mal humor. Ja no sé mai si sortir a passejar amb un bastó o si comprar-me un patinet elèctric. Amb l’un, aniria més segura; amb l’altre, no em cansaria. Però cap dels dos es perfila com la solució ideal i per això visc desorientada.
Tampoc no sé on anar a comprar-me la roba. Unes botigues només tenen bastons —models tipus iaietes—; i altres, només patinets —texans esparracats i samarretes meliqueres. I no sé com passejar, ni com vestir-me... I el que és pitjor: no sé a quines excursions turístiques puc anar!
Si m’apunto a L’Imserso, friso amb les pèrdues de temps —unes tres cada matí—, per culpa de les pèrdues urinàries. Si m’apunto a les excursions del públic en general, encara és pitjor! Hi ha parelles sense fills que s’hi emporten els gossos com si poguessin fruir d’una ruta cultural pel... posem pel call de Girona. Hi ha matrimonis jovenets que s’hi emporten la llocada per a que entre tots, els distraguem —tot rient-los les gràcies de mala educació—, mentre encara no poden entendre res del que expliquen. També hi ha jovenalla —d’aquella que tot i haver fet filosofia no els ha aprofitat—, amb pantalons com mitges i que, en lloc d’escoltar, s’entortolliguen de cos de tal manera —davant dels gossos i la canalla—, que és impossible saber on són les cames de l’un o de l’altra; i amb les llengües, el mateix; però no se’ls poden veure perquè no tenen temps de parlar.
I a tota aquesta complicació, cal afegir-hi —com em va passar no fa gaires dies—, un parell de dones pijes que, com el seu nom indica, volen aparentar més del que són. Morenes de sol, arrugades de fumar, amb perles ostentoses que enceguen, amb esportives de talons... Ja sé que l’aparença no té cap importància però, volent fer-se també les saberudes, fan preguntes irritants com si haguessin d’escriure una tesi doctoral: tenia diarrea aquest escultor el dia que li va quedar com una caca ... Que dius: tenen ganes d’aprendre... Però si una d’elles, creient-se una nòrdica potentada li pregunta a la pobra guia voluntària, com si fos una surenya, com celebren la Pasqua al seu poble (que no pot estar gaire lluny perquè Catalunya és petita)... això ja no té perdó.
 I tot plegat m’irrita perquè m’adono que l’edat no em fa més pacífica —com m’esperava—, sinó més amiga d’Herodes o del Gran Inquisidor del Reis Catòlics o de Monsieur Guillotin.
Els homes, en canvi, com que són de poca paraula, no solen tenir gaires problemes amb les mosques.

I és que ens urgeix, especialment a les dones, assistir a tallers per conrear paciència, per mantenir-nos moralment a l’alçada i per fruir de la proliferació humana tot i estar tan descarrilada. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada