diumenge, 8 de novembre de 2015

Vull estar soltera però amb tu




 Isabelle Teissier és una escriptora canadenca (per les potes de gall diria que passa poc de la trentena), que ha aconseguit escriure una carta amb aquest contradictori títol i fer-lo viral (que assíduament és més sinònim d’imbecil·litat que de saviesa).
  S’ha d’anar molt en compte en fer virals estúpids de cap a peus! A les noietes joves que quasi no han aprés ni a pensar, se’ls pot passar bou per bèstia grossa.
  Isabelle fa una llarga llista, inútil, de situacions de la seva ideal vida de parella posant-se alhora de peus a la galleda i en evidència. Però li patina la galleda: només pensa en ell, en una mena de príncep blau més masclista que el sutge. I com pot ser? Què ens passa a les dones? Si fins i tot em recorda la pobreta de l’Anastàsia Steele, la de les cinquanta penombres, o eren ombres penoses?
  Ell ho pot fer tot: anar a prendre cervesa amb els amics; tenir ressaca i que quan es desperti la telefoni perquè agafi el metro per anar a rebre les seves carícies; que surti per la nit amb els seus amics i sense ella, però que li envií missatges per saber que ella està pendent d’ell; que se’n vagi de viatge per caprici sense ella;  que flirtegi amb altres noies sense ella... Però en aquest punt fa una petita petició: que vagi amb ella a acabar la nit (¿com?). I també de manera solapada li promet que no l’enredarà mai quan estigui treballant. Ignominiós!!!!
  I voleu saber què es reserva per a ella, a part d’agafar el metro quan a ell li fugi el son? Doncs senzillament parlar amb ell, de dia o a la tarda; escoltar les seves sortides nocturnes (potser és realment masoquista); que li agafi la mà davant dels amics (entenc jo com si la marquès com el bestiar); que li faci l’amor allà on li vingui de gust ( tot i el neguit que passarà per por que els enxampin); que la faci parlar d’ella (perquè es veu que ella no deu tenir prou capacitat com per parlar-ne per si sola); poder imaginar l’apartament on li agradaria viure amb ell (encara que mai li proposi d’anar-hi a viure); quedar-se sola i avorrida esperant que torni dels viatges capriciosos (aquesta sí que no me la crec!).
A Isabelle, li sembla que d’aquesta manera es podria sentir segura amb ell. Suposo que el seu concepte de seguretat s’assembla més a la inseguretat total... però... cadascú té el diccionari que es compra!
  I l’escriptora defineix aquesta relació com senzilla i alhora complicada. Contràriament al que podria semblar, això és pràcticament l’únic que entenc: el seu cervell és molt simple, i la relació és tan complicada que no té ni nom; perquè amb aquests paràmetres no funciona ni una relació d’amistat! 
  I és que resulta obvi: a aquesta noia (que no sé si és la Isabelle o una marciana novaiorquesa) li falta molta autoestima i li sobra molta por. Naturalment, les noves generacions han de tenir noves formes d’aparellament, però en qualsevol relació és bàsica la consideració, la deferència, el respecte. I les noies mereixen la mateixa autoestima que els nois i han de poder viure sense por de perdre la persona, les persones, estimades.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada