diumenge, 8 de novembre de 2015

Feministes a la peixateria




 A totes les dones, feministes o no; i als homes que sí i que no... que heu estat capaces i capaços d’anar a comprar el peix a la peixateria fresca, us vull felicitar. Perquè fer-ho significa entrar a fer cua, olorar diverses essències (des de la de musclos fins a la de llamàntol), donar conversa trivial a conegudes, desconegudes i amigues... —perquè a la peixateria, d’homes, n’hi ha un percentatge inferior, (que no m’atreveixo a quantificar per por que els compradors i venedors mascles se m’enfadin).
  Durant tota la meva vida adulta ha hagut de sofrir pensant que les dones que van a la peixateria fresca eren unes heroïnes i, jo, perquè no hi volia anar, em sentia una gandula indolent.  Ara ja m’he t ret l’espina!
  Jo no he estat capaç d’anar a la peixateria, de manera regular, fins fa tot just tres setmanes. Tampoc puc dir que sigui un mèrit meu. La meva filla em va proposar d’acompanyar-m’hi si li comprava el peix fresc. I jo vaig preferir la seva companyia.
  Però avui, terror dels terrors, ja hi he hagut d’anar sola. I després de la cua, les olors i les converses... ha arribat el pitjor. La dependenta, àgil amb les espines, aletes i cues, després de posar-se el guants, bufant-los amb el seu alè... que vés a saber si per esmorzar s’havia fregit algun minúscul allet... m’ha deixat el peix immaculat. Llavors me l’ha posat en una bossa de plàstic i, a canvi, jo li he donat un bitllet. Aaaah, peripècia! Quan m’ha tornat el canvi, alguna moneda anava adornada d’escates i he hagut d’introduir-ho tot a la meva cartereta: monedes i escates. Somrient, això sí, però pensant en la feinada de posar els diners en remull. L’aventura no s’ha acabat aquí.  Jo havia de fer encàrrecs i, carrers amunt, carrers avall, anava amb la bossa peixera en una costat, i a l’altre, una bossa de mà moníssima, a conjunt amb els pantalons i els repunts dels mitjons. El drama ha començat quan he entrat a la caixa amb les dues mans ocupades i un senyor m’ha preguntat què volia. En mil·lèsimes de segon, he hagut de pensar que no podia posar la bossa peixera a l’altura del seu nas per no ferir-li l’olfacte amb quatre talls de salmó i quatre de lluç. Total, que per signar el paperet dels diners escopits he hagut de prémer amb els genolls i contra el taulell, la bossa peixera. No la podia pas deixar a terra perquè el meu peix s’embrutés!
  I m’hi he volgut esforçar perquè una amiga meva hi va enviar el marit i va ser pitjor el remei que la malaltia. Ell, content per la confiança que li demostrava la seva esposa, se’n va anar a comprar la sardineta del vespre. Com que no sabien que era el marit d’ella, ni el tenien fitxat com a client, l’hi van posar mentre ell, segurament, s’estava mirant la gamba grossa vermella. Total, que en tornar cap a casa, quan la meva amiga es va posar el davantal per començar a enfarinar l’entretinguda sardineta, va notar, per sort, que de les deu peces, quatre feien mala olor. I sort de tenir la pituïtària fina, que si no, per culpa de la gamba grossa vermella, la família intoxicada!
  I és que a la peixateria s’han de tenir més ulls que els de tots els peixos morts que ens miren bocabadats. I, tant si s’és feminista com no, home o dona, es pot comprar el peix on es vulgui, segons les prioritats i sense sentir-se malament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada