Preferiria que per Sant Jordi em regalessin un llibre...

Tot i que se sap, per un munt d’enquestes i estadístiques, que les dones llegeixen més que els homes, per Sant Jordi, les dones, per tradició, hem de regalar un llibre als nostres estimats. Tot i saber perfectament que un 50% de d’aquests llibres farà companyia a la pols per in saecula saeculorum, no seria millor que invertíssim els regals?

  No és pas que les dones els guanyem de molt, però els guanyem! Segons l’últim baròmetre del Gremi d’Editors, quant a hàbits de lectura, ens diu que un 56,9% de les dones llegeix i, només un 50,1% dels homes també ho fa.

  També ens vomiten que a les grans ciutats es llegeix més que als pobles, com a sinònim de rural. Solsona, a més de cent vint quilòmetres de la metròpoli, no és rural. És il·lustre ciutat i té el bisbe més formós i jove de la península. I les meves amigues i jo, llegim pels descosits. Tant, que tenim un club de lectura privat. Que vol dir que llegim el que ens dóna la gana.

A nosaltres, acostumades a no tenir pedestal i a estirar el coll cap als núvols perquè no es noti tant que estem situades a un, dos, tres... o vuit esglaons més ensota que els nostres congèneres masculins, ens toca desembutxacar més diners per un llibre que, tot sigui dit, normalment és molt difícil de triar per intentar no llençar els diners i que algun any, el nostre regal passi a ser del 50% llegit.

  Què pot costar la rosa més ufanosa, a la floristeria del Cuní a la Rambla de Catalunya? Si el preu mitjà està estipulat entre tres i cinc euros, posem que a ell n’hi costés set. Però el llibre més venut d’enguany, el de Jordi Bosch, Algú com tu, amb Premi Ramon Llull de les Letres Catalanes, amb tapa dura, amb editorial carnívora... segur que no baixa dels vint euros. Quasi tres vegades més!

  Qui va decidir que en rebre una rosa, havíem de regalar un llibre? Homes? La llegenda ja l’entenc: un cavaller enamorat, després de salvar la vida a la princesa, com si encara no hagués fet prou per demostrar-li els seus sentiments —que brollen irrefrenables no més de veure-la perquè és la més formosa—, com a mostra del seu arravatament, li ofereix una rosa. No hauria estat més fàcil que ella li regalés uns gladiols, si els hagués tingut per allà a la vora? O agafar el típic mocadoret que les princeses de les llegendes solen porten al pitram —i que a elles mai no els sua pels sacsons—, i que sempre els fa olor excelsa? Perquè els homes sí que els deixen arrossinats, els mocadors a l’hivern. Tots! I no un 50%! I nosaltres, si ens atenim a les llegendes, tot i estar a punt de ser mortes per un drac, el nostre nas només exhala algun bri de trencadissa de canyella amb olor de llessamí i lavanda.

  Suposo que per aquest motiu, Joan Turu, il·lustrador i bagenc d’adopció, cansat de perpetuar estereotips o rols de gènere, ha triomfat aquest Sant Jordi, amb una princesa que regala una rosa al seu cavaller.

  I és que les llegendes ens expliquen històries fantàstiques basades en fets, més o menys reals. I la realitat és que els homes llegeixen menys i tenen més premi per Sant Jordi.