dissabte, 26 de desembre de 2015

La Santa Espina, no tan santa




La Santa Espina, amb música d’Enric Morera i text d’Àngel Guimerà es considerada la sardana més emblemàtica del meu petit i extraordinari  país (tot i que en aquests moments la cupiditat de la cúpula dels mandataris està instal·lada en un soterrani fosc sense sortida).
  Estrenada el 1907, va ser prohibida per les seves connotacions catalanistes durant les dictadures de Primo de Rivera i Franco. Segons el general Lossada, la sardana s’havia convertit en un himne representatiu d’odioses idees i criminals aspiracions... Però si parla d’ocellets, de la lluna i del sol!!! I encara que Primo de Rivera i Franco no volguessin, els nascuts a Catalunya eren catalans. I els que encara hi vivim, més tots els que hi ha volgut venir a viure-hi, també ho som. I volem tirar endavant el nostre país, a la nostra manera, perquè ens han humiliat de manera tan ignominiosa que se’ns fa impossible sentir desitjos de compartir res amb qui ens infligeix penes tan deshonroses. Ells ens han torçat l’ànim cap una justa llibertat i imprescindible independència.
  Però tornant al text de Guimerà, la tercera estrofa canta així:
              Canta l’ocell, lo riu, la planta
              Canten la lluna i el sol.
              I tot treballant la dona canta
              I canta al peu del bressol.
  Ja hi som! Per més catalans i fantàstics que siguem, aquí la única que treballa és la dona. Només ella és capaç de treballar i cantar alhora;  de bressolar l’infant i cantar. Guimerà, mig romàntic, mig realista —segons va evolucionant la seva obra—, s’avança al seu temps predient aquell acudit tan gastat de l’home que és incapaç de caminar i menjar xiclet alhora. I no sols això, Guimerà va més enllà i s’oblida de l’home quan descriu l’esplendor de la natura amb lo riu, l’ocell, la lluna... Li semblaria irrellevant per a la cadena tròfica?
  Des d’aquest punt de vista podríem dir que Guimerà podria ser feminista. I certament, alguns dels seus personatges femenins cobren una força clarament reivindicativa: com la Tomasa de la Maria Rosa, quan diu als homes que són unes gallines mullades quan la redueixen a feinejar a la cuina, ventar el foc i fer mitja. Ella, si fos home , estaria disposada a matar un capatàs per tal de cobrar.
 Guimerà, amb els seus personatges femenins intenta entrar en contacte amb l’incipient consciència feminista que es comença a despertar a Europa per aquells anys;  i els dóna algunes reminiscències dels personatges d’Ibsen, autor noruec abanderat del moviment feminista.  
  I és que les dones, tant a la vida com a la literatura hem hagut d’aguantar, exceptuant miracles esporàdics i fortuïts, el que no està escrit. I lo següent!  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada