La desventura de la maternitat

La meva mare, així que els fills anàvem naixent, mentre ens tenia en braços a punt d’alletar-nos tenia la tètrica sensació de pensar que la miraven dos ulls més que la jutjarien. I això ho acompanyava amb una pessimista dita sobre la maternitat: «una malaltia de nou mesos i una convalescència de tota la vida».

Tot i aquest mal passar, fins a arribar a la pròpia maternitat, vaig ser capaç de gaudir el meu fill i la meva filla ―com haurien dit ells de petits―, fins a l’infinit del cel.

No em puc imaginar cap altra plenitud tan sadolla com ser mare. Res de prodigiós s’hi apropa ni de lluny. Cap viatge espectacular, cap llibre fantàstic, cap obra de teatre extraordinària, cap pel·lícula excepcional... no poden fer assaborir tan esplèndida magnificència.

Després dels dolors de donar a llum... acaronar, besar, abraçar, alimentar... el nadó deslliurat, no hi ha cap paraula prou completa que pugui descriure-la sense oblidar alguna emoció.

I mentre són petits o viuen al redòs maternal, l’esgotament, la sensació de culpabilitat, d’inseguretat, d’impotència... són durs però lleugers perquè som incapaces d’endevinar allò que estar per venir.

I quan arriben les seves pròpies mancances, llavors comença el patir més intens. I la felicitat de la infantesa comença a desdibuixar-se. Quan les pròpies mancances es van canviant per les d’ells, una certa felicitat esdevé desventura. És un patir que rosega.

I quan els fills marxen i la casa es buida ―sense poder abraçar-los o donar-los la mà per ajudar-los a un menys dolorós mal passar―, no en queda d’altra que rebuscar ―per tornar a esgarrapar certa felicitat―, allò que s’havia mig deixat de banda perquè no feia falta per viure a gust. I començar a viatjar més còmodament, llegir amb tranquil·litat, anar al teatre sense haver de quadrar vides, anar al cinema espontàniament... I tot es queda petit al costat d’abraçar-los o donar-los la mà. I les nits blanques tornen a ser llargues i esgotadores, pensant en les tristeses d’ells perquè han crescut més que ells. I són més contundents.

A més, quan la vellesa comença a fer por i les seves contundències imposen altres prioritats, la seva absència afegeix a la desventura un xic d’angoixa. Perquè després de viure tants anys amb la seva vida com a objectiu, no en queda altra que tornar a posar-hi la pròpia, ni que sigui per supervivència. I, a dies, fins i tot, pot fer tornar el sentiment de culpabilitat. Perquè ja no has d’alimentar-los sense gana, t’has d’alimentar. No els has d’ajudar a guarir sense voler sanar, has de tenir cura de tu mateixa. Ja no has de regalar-los el món sencer perquè has de descobrir on queda el teu...

Tanmateix, tot i que no hi ha res que ajudi més a passar que assaborir el gaudi de pensar en les seves alegries, cal esforçar-se molt per evitar emmalaltir amb les seves tristeses.

I és que la tètrica convalescència de la que ens parlava la meva mare de jove, amb el passar dels anys es pot quasi viure com una realitat.

Amb tot, en el proper article, parlarem de la placidesa de la no maternitat.

Simone Weil, a Catalunya

La majoria de mortals, amb trenta-quatre anys ―els que tenia Simone quan va morir―, no som capaços de fer ni la meitat de la quarta part del que va fer ella. I en una època en què les dones tenien molt poques possibilitats. Però com sempre: no hi ha racó de món que no conegui un tal Messi ―que només xuta una pilota i la posa en un forat prou gran― i en canvi, a ella, qui la coneix?

Per sort, ara, un llibre: La columna de l’escriptor francès Adrien Bosc, editat en català per Univers, ens explica l’experiència que va viure Weil, al front d’Aragó com a voluntària, l’estiu del 36.

És com una novel·la biogràfica basada en fets reals i amb hipòtesis de ficció. L’autor ens introdueix en el pensament i les vivències de la protagonista i dels seus camarades anarquistes al front. Es va jugar la vida per canviar el món i superar les injustícies socials.

A més d’activista política va ser mundialment reconeguda com a filòsofa; a part d’humanista i escriptora. És considerada una de les ments privilegiades de la seva generació. Per això, Albert Camus va descriure-la com «l’únic gran esperit del nostre temps». I tenia motius.

Ingressà a l’Escola Normal de París amb la nota més alta; la segona era de Simone de Beauvoir.

De pares jueus, va ser educada sense creences religioses per por a l’antisemitisme d’Europa que acabà en el terrorífic Holocaust. Això la va marcar i, posteriorment, es convertí a un cristianisme molt personalitzat.

Quedà marcada per la figura del germà, André, un matemàtic molt famós que, a ella, feia sentir-la inferior.

Un dels grans trets de la seva personalitat fou un profund amor compassiu pels desgraciats. Als cinc anys, no és va menjar un terrós de sucre per enviar-lo als soldats que lluitaven a la Primera guerra Mundial.

I així, veient el terror de la guerra civil espanyola, va creure que no es podia quedar a París, només parlant-ne. La seva actitud va ser una evident crítica a la intel·lectualitat burgesa i als xarlatans pedants de la cultura. Va sentir la necessitat de viure la intensitat de la lluita i el perill en la pròpia pell i a primera fila. Ja abans, havia abandonat el confort de la seva vida burgesa per treballar d’obrera en algunes fàbriques.

Es traslladà a Barcelona armada amb un fusell, i sense saber disparar ―però aprenent-ne ràpidament― i es va incorporar com un membre més de les milícies de la columna Durruti. Va saber demostrar la seva valentia però, en un mes i mig, tingué un accident i els seus pares se l’endugueren novament a París on passà una llarga convalescència reflexionant sobre la violència viscuda.

Va ser molt crítica fins i tot amb el bàndol que defensava. I va escriure que no pensava tornar a la guerra d’Espanya perquè ja no era una guerra de camperols famèlics contra terratinents i clergues, sinó una guerra entre Rússia, Alemanya i Itàlia.

I és que tot el que va viure va deixar-la sense fe en la humanitat perquè «quan... és possible matar sense ser castigats o condemnats, matem».

Un a cada cantonada

Sí, els homes necessiten moltes ajudes. Amb les que tenen ara, encara en queden més del compte fent desastres.

El dia 9 de gener ja hi havia a Espanya quatre dones mortes, a Ciudad Real, Cadis, Almeria i Tenerife per les seves parelles.

I durant el 2022, es van cometre quaranta-nou assassinats per violència de gènere en què els autors han estat parelles (trenta-dos) o exparelles (disset) de les víctimes.

Per això, encara que de manera incipient, han començat a aparèixer els anomenats Cercles d’homes, amb finalitats terapèutiques.

Les dones, fins i tot tenint molt poc temps, sempre trobem els nostres cercles amb dones i homes. Solem anar a caminar amb les amigues, també anem a clubs de lectura (se sap que les dones llegeixen més que els homes), anem a xerrades, fem anglès, informàtica, esport...

Però els homes, fins i tot els que aprofiten aquests anomenats Cercles d’homes, resumeixen les seves interaccions socials bàsiques en el partit de futbol ―jugat o vist―, i anar a fer la cervesa amb els amics. És un tòpic, és clar. Hi ha molts homes que llegeixen, van als museus, fan esport... Però lamentablement, el perfil del futbol i la cervesa encara és molt freqüent.

En Rai, de trenta-sis anys, condueix un d’aquests Cercles a Palma de Mallorca i el defineix com «un espai no mixt on els homes poden revisar i treballar aspectes interns i relacionals que, normalment, són difícils d’abordar a la vida quotidiana. Tractem temes com la vulnerabilitat, la intimitat, el poder, la sexualitat, la masculinitat, la identitat, el consentiment, les emocions (com tristesa, alegria, ràbia, por, vergonya, culpa... ), la capacitat d’escoltar, la violència...»

Aquest treball del Rai té una perspectiva feminista i revisa les construccions de masculinitats adquirides ―la majoria rígides i masclistes―, per desmuntar-les.

Els pocs cercles que hi ha comparteixen la importància de la figura del pare i dels valors heretats.

El perfil d’homes que hi acudeixen és molt variat i la franja d’edat molt àmplia. Amb tot, solen ser homes que no encaixen en el prototip d’home fort, valent, competitiu, viril i actiu sexualment.

Ells busquen trobar un espai on expressar-se amb confiança i empatia, des de la vulnerabilitat que senten. On els és permès expressar les seves preocupacions, pors o malestars.

A alguns, els hi costa assistir-hi perquè no hi ha dones. Reconeixen que parlar amb elles els resulta més fàcil que encarar-se amb homes com ells, mirar-los als ulls i conversar-hi des d’un punt de vista no superficial.

Cal afegir-hi que als homes els costa més exterioritzar les seves emocions. Especialment, la por i la tristesa que no tenen gaire permeses.

Un dels assistents va dir «m’ha permès tractar-me amb molt d’amor i compassió i veure la vida de manera més tendra i amorosa».

I és que els homes tenen dret a viure millor. I d’aquests cercles en necessiten un per cantonada. Però, de moment, és com posar deures als alumnes aplicats. Perquè els suspesos no volen fer-los.

Un explotador de dones és influencer

Per què la repugnància crea tants seguidors a les xarxes? Un home carregat amb delictes molt greus tenia, fins fa pocs dies, milions de seguidors arreu del món.

Al seu públic fanàtic, misogin i, principalment masculí, li agrada llegir les seves porqueries: «les víctimes de les agressions sexuals comparteixen la responsabilitat amb els seus agressors», «és lògic que un home pugui pegar les dones», «fins i tot pot destrossar-ne les pertinences o asfixiar-les si decideixen sortir de casa sense permís», «les dones de divuit anys són més atractives que les de vint-i-cinc perquè han estat amb menys homes», «les dones pertanyen als homes»...

Lamentablement també agrada molt amb altres temes: «les vacunes no serveixen per res», «el canvi climàtic no existeix» «les escoles han estat inventades per rentar el cervell als nens».

Educat en el cristianisme, s’ha convertit a l’Islam; i tot i que el seu pare és negre, també és xenòfob.

Vivia al Regne Unit però es va traslladar a Romania perquè li va semblar que no seria tan perseguit pels seus delictes: tràfic de persones, abusos sexuals de dones, estafes piramidals, promoció de l'ús de la violència en entrevistes per televisió ( com és que no el van expulsar?)...

Afortunadament, algunes xarxes, com Ínstagram, Facebook o TikTok li han tancat els contes però es va passar a Rumble i va ser l’aplicació més baixada d’Apple Store. El juliol passat va tenir més cerques ell que Trump o la covid. Llastimós.

El seu comportament masclista, al Gran Hermano de la televisió britànica (amb un vídeo en el que picava una dona amb un cinturó) va ser un èxit: tot i ser-ne expulsat, va aconseguir ampliar el seu número de seguidors.

Com si encara quedés una espurna de decència al nostre món (que cal rastrejar-la amb lot), afortunadament ( i això ens permet pensar que encara queden brases o una mica de caliu) el desembre passat, va ser detingut i acusat de formar part d’una organització criminal dedicada al tràfic de dones, per captar joves a través d’internet i retenir-les després en un habitatge per explotar-les sexualment, a més d’obligar-les a enregistrar material pornogràfic i per violació.

Abans, però, per aprofitar el seu malèfic èxit a les xarxes es va encarar a Greta Thunberg presumint dels gasos que emeten els seus trenta-tres cotxes de luxe. Ella va respondre-li que li enviés un correu electrònic a energiadepenispetit@buscateunavida.com.

Per què els humans som tan deplorables? Al menys, els milions de seguidors d’aquesta desferra humana que també són masclistes, xenòfobs, d’extrema dreta... i volent suposar que no són delinqüents ni violadors (però segurament alguns em sorprendrien). Per sort, les persones amb dignitat i decència intenten preservar els seus cercles vitals defugint bèsties i bestieses.

I és que fa ràbia i dolor agut que puguin existir, a més de tants masclistes, xenòfobs, delinqüents... un petit grup femení gaudint amb els seus fàstics vomitius masclismes.

Hostesses en roba interior

A principis de desembre, Inspecció de Treball va multar amb set mil cinc-cents euros un forn de pa artesà, a Parets del Vallès, per una oferta de feina discriminatòria: «se necesitan dependientas» i «se necesita maestro pastelero». A la denúncia se'ls acusava de distingir en funció del sexe i que el fet de ser home o dona és del tot irrellevant per al desenvolupament de la tasca professional indicada.

Sembla que ningú no escarmenta ni veient el veí amb les barbes remullades.

Una empresa de reclutament de nom Meccti, buscava hostesses per a Kuwait Airways.

Kuwait ―amb la seva aparent democràcia―, no forma part de l’Aràbia Saudita i la majoria dels seus habitants n’estan molt orgullosos. Kuwait va molt per davant dels altres països del Golf Pèrsic quant a drets de les dones.

Fins i tot, el 2005, van nomenar Masuma Mubarak, professora universitària, columnista i una de les destacades defensores dels drets de la dona a Kuwait, ministra de Planificació i Desenvolupament Administratiu. Porta hijab.

El 2013, Safa Al Hasem, va convertir-se en l’única dona elegida més de dos cops consecutius al Parlament de Kuwait. És llicenciada en Literatura anglesa per la Universitat de Kuwait i es doctorà a la Universitat Estatal de Pennsilvània. A més de fer estudis de postgrau a l’Escola de Negocis de Harvard. No porta hijab.

Tot i aquestes bones iniciatives, Kuwait Airwais va contractar Meccti, una empresa instal·lada a Orient Mitjà, i amb diverses seus, que publicita els seus processos de selecció a les xarxes socials. Però enlloc aclareix quin és el seu país d’orígen. A Madrid, el novembre passat, a l’hotel Melià Barajas varen fer una convocatòria. Demanaven uns requisits previs: altura i pes en proporció a una altura mínima de 1.60 i una excel·lent presentació en general.

S’hi van presentar uns seixanta persones. Els homes van ser descartats immediatament.

I a les dones les van tractar com a bèsties. Varen començar les entrevistes amb comentaris molt vexatoris: «no ens agrada el teu somriure» o «tens cos de muntanya russa». Però això no va ser res comparat amb el que va venir després. Quan el reclutador ja havia descartat una bona part de les aspirants, les que quedaven van ser comminades a entrar, d’una en una, en una sala. Llavors, va entrar una dona i va obligar-les a totes a desbotonar-se les camises i a apujar-se jerseis i faldilles. Després van haver de quedar-se en calces i sostens. I tot això mentre el reclutador se les mirava com si estigués comprant cavalls.

Una de les noies que va participar al procès de selecció es va posar en contacte amb ElDiario.es per denunciar els fets. Ella i altres noies havien sortit en estat de shock i plorant. Encara no entenen perquè varen acceptar anar traient-se la roba.

A Espanya, el Secretari d’Estat d’Ocupació, ha anunciat que Treball està estudiant si els fets poden ser constitutius de delicte per enviar-los a la Fiscalia.

I és que ...és tan difícil d’entendre que les dones no són bèsties?

Joana d’Aragó, víctima de la diplomàcia

Nascuda a Nàpols el 1476, era filla del comte-rei Joan II i de la seva segona esposa Joana Enríquez. Germana de Ferran el Catòlic visqué al seu servei. Com a dona, la seva vida va estar marcada per les necessitats dels homes de la seva família. Tota la seva vàlua quedà reduïda a fer-los de peó d’escacs, de secretària, d’agent al servei... D’haver estat ella home o d’haver estat Isabel la Catòlica lesbiana, d’altra manera haurien anat les coses. Però aquells homes utilitzaven les dones com a drets adquirits, sense demanar, només exigint i oblidant-se de les gràcies.

Hagué de viure la seva infantesa i joventut a l’ombra del germà, de la seva cunyada Isabel la Catòlica i dels seus germanastres. Per tant, li va ser impossible tenir un paper rellevant tot i ser filla de rei.

Als vuit anys, ella i sa mare van ser confinades a Navarra com a garantia del pare i marit.

En morir, la seva mare va deixar-li una renda anual, fins al matrimoni, de 400 florins d’or. El pare va contribuir a «la seva casa» de manera que pogués tenir una molt bona educació per poder ser una futura reina. Era una bona inversió per poder casar-la millor.

Però no els va importar malcasar-la amb el seu cosinastre Ferran I de Nàpols que tenia cinquanta-tres anys. Ella, tan sols vint-i-dos. Ell era vell per l’època i gens agraciat. A més, va demostrar escasses qualitats polítiques. En canvi, ella era considerada una de les dones més atractives i cultes de la seva època. Però Ferran volia el regne de Nàpols per a la corona d’Aragó i Joana a callar i creure.

En sabia de creure; des de petita sa mare li havia encomanat la missió d’escombrar i endreçar les trencadisses que el seu fogós germà anava causant pel món.

I ella va convèncer Ferran perquè reconegués els dos fills il·legítims que havia engendrat abans del seu matrimoni amb la futura reina catòlica. I va treballar intensament per llaurar-los un bon futur. Ella va ser sempre la millor agent de Ferran.

El germà va aprofitar-se’n perquè el pare ja era massa vell per fer tractes. Tot i que els acceptava encantat. I van enviar-la a Nàpols des d’on va continuar treballant per ajudar pare i germà. El matrimoni va tenir una filla que va ser reina consort de Nàpols i un fill que va morir petit.

Quan va enviudar, Joana es va convertir en un actiu encara més potent mentre regnava el seu fillastre Alfons II. Es va convertir en una reconeguda diplomàtica i va ser una discreta espia que va provocar la caiguda de la branca napolitana dels Trastàmara.

Per això hagué de fugir de Nàpols i passà a València amb la seva filla Joana, ja vídua. Hi tornà el 1506 amb el seguici de Ferran el Catòlic i hi establí una cort renaixentista castellanitzant.

Morí a Nàpols als cinquanta-dos anys. Tot i les seves aportacions polítiques i personals, pràcticament només tenim petites ressenyes d’ella i fora dels llibres d’història.

I és que amb tants menyspreus i imposicions no és estrany que se la conegui com la reina trista.

Explicar història de l’art sense homes

La primera pregunta que em faig és, i disculpeu-me homes poc empàtics, si la història de l’art hagués, posem per un descuit cultural, silenciat els homes artistes, creieu que n’hi hauria tants com de dones? La meva pregunta és retòrica, però té aquella flaire de si els homes haguessin de parir... les famílies no tindrien més d’un fill.

Coneixem dones artistes? Frida Khalo, Dora Maar, Annie Leibovitz, Artemisia Gentileschi... potser sí, si parlem de les més conegudes. Però gaires més? La pregunta no és complicada però la resposta no surt als llibres. Com és que no hem pogut conèixer-les si n’hi ha moltes més?

Katy Hessel, al seu llibre Historia del arte sin hombres, repassa i visualitza les creacions de més de tres-centes dones. El seu objectiu és abordar el desequilibri de gènere en el món de l’art mitjançant la reinserció de les dones en el cànon de la història de l’art. És un manual exquisit que sintonitza el silenci de la producció artística femenina. Elles, en un món hostil i advers, també han sabut expressar les seves emocions en tela, marbre, fusta, fotografia...

Al seu podcast, The Great Women Artist, ha publicat un esperançador testimoni sobre dones artistes rellevants de la nostra història, des del Renaixement fins a l’actualitat. I cita noms propis de grans dones invisibilitzades històricament, per haver prioritzat, erròniament, un relat patriarcal hegemònic que només venera homes blancs i heterosexuals.

El primer text que enfronta aquest tema és de l’any 1971 (a tocar de la mà!). Linda Nochlin va escriure un assaig que demostrava la dominació masculina i el silenci imposat a la creació femenina. Sempre, sempre la mateixa mala bava!

L’any 1976 va tenir lloc una exposició itinerant, Mujeres artistas: 1550-1950, a càrrec de Nochlin i Ann Sutherland, que reconeixia la contribució femenina a quatre-cents anys d’història de l’art.

Però cal esperar fins el 2003 per a la publicació de Historias de mujeres, historias del arte de Patricia Mayayo.

Això no és pas una opinió, es una realitat: cap d’aquests intents ha servit de gaire res. Els llibres de les escoles segueixen sense ensenyar res sobre artistes relacionades amb el món de l’art. Hi ha alguna d’aquelles excepcions que, precisament per ser-ho, confirmen amb contundència, la regla. I els museus continuen plens d’obres masculines. La revista Public Library Of Science, va publicar el 2019 un estudi: el 87% de les obres allotjades als divuit grans museus dels Estats Units eren d’homes i el 85% eren blancs.

Segons Claudia Casanova, no estudiar les artistes és tan greu com silenciar Shakespeare, Molière o Cervantes. Tot i que el seu context històric era totalment desfavorable comparat amb aquests grans homes. Elles, sense accés a la vida estudiantil, social o laboral, van crear igualment.

I és que les dones, tot i silenciades, vilipendiades, excloses, menystingudes, criticades, injuriades... han tingut la força suficient com per deixar la seva empremta.