Porteres afusellades pel franquisme

L’ofici de portera, l’any 1939, quan els sublevats comanats per Franco van guanyar i van seguir matant, va suposar un altíssim risc de mort injusta.

Ves quina desgràcia, a més de ser un dictador, essent-ho, dir-se «franco», el significat del qual és, just tot el contrari: s’entén per «franco» persona sincera i lleial de tracte. Potser s’ho creia, per no morir de vergonya i indignitat, que ho era. També li escau molt bé un dels antònims de «franco», fariseu (perquè a sobre fingia pietat i austeritat). Més cinisme, impossible.

De les 3.267 dones que van ser empresonades entre el gener i l’octubre del 39 a la presó de les Corts, per les autoritats franquistes (que és van imposar amb armes i terribles crueltats desplaçant les que havien guanyat democràticament), 108 eren porteres.

Aquestes (des)autoritats franquistes s’entestaven en el seu eslògan de la «redempció femenina». De què havien de redimir-les, ells? Si els que ho tenien impossible per entrar al seu regne del cel, eren ells! I elles, que de dones dolentes com la Pilar Primo de Rivera, també n’hi havia.

Totes les dones executades al Camp de la Bota, van ser-ho amb judicis falsos i inventats. Pantomimes.

Ara, gràcies a la tesi doctoral de Fernando Hernández Holgado, professor de la Universitat Complutense de Madrid, i a Isabel Pellejero, una actual resident del número 163 del carrer Tamarit, on la Cristina Fernádez Pereira, era portera, podem conèixer el seu cas. Tenia 39 anys quan va ser detinguda el 5 de març del 1939. Tenia dos fills amb Baltasar Paz. La va denunciar l’amo de la finca perquè va passar-li pel cap que, durant la guerra havia informat sobre la seva presència als grups d’esquerres que dominaven els carrers de la ciutat. Impossible: a aquell propietari, a qui van trobar una pistola a casa, no li va passar res. Segons Pellejero, segurament va denunciar-la per acomiadar-la, per una mena de cruent «mobbing» immobiliari. Va morir afusellada o, com es deia llavors en el comunicat mèdic, víctima d’una «hemorràgia interna». Afortunadament, ara, Barcelona li rendirà homenatge dedicant-li un interior d’illa a prop d’on vivia i treballava.

Elionor Malich Salvador va ser una altra portera condemnada per un tribunal militar que va considerar que tenia moral dubtosa i, segons la seva pròpia mare, que havia viscut maritalment amb diversos homes. I sense proves de cap mena, executada.

A la presó de les Corts, s’hi enviaven famílies senceres. Com Ángela Montoliu, també portera, que va acabar entre reixes amb la seva filla que, en començar la guerra només tenia 13 anys. De què podien acusar-la. Quasi segur que de res!

De totes les persones afusellades de manera exemplaritzant, com a càstig i advertència per a la resta, com a mínim, 11 dones. Un petit monument al Camp de la Bota recorda els seus noms i la seva tragèdia.

I és que la venjança imposada pel «franc» Franco va ser especialment miserable i cruel amb les dones tant a Barcelona com a tot Espanya.

Les dones sempre corren perills de...

... de tots tipus: vexacions, humiliacions, degradacions, injustícies, menyspreus... Han hagut de viure amb ells a flor de pell i encara segueixen vivint-hi. I tots aquests perills no han fet altra cosa que fer-la viure amb neguit i por. I tant neguit com por acaben generant uns trets de personalitat inhumans per poder viure amb la dignitat que han merescut i mereixen per ser molt millors que tots els homes que els han obligat a suportar aquests neguits i aquestes pors.

I ara que algunes coses comencen a canviar, hi ha dones valentes, com la conductora del bus nocturn de Barcelona, que s’arrisquen molt perquè ja estan tipes d’aguantar allò que és insofrible.

D’una banda, és una sort que hi hagi dones com ella que defensin els drets de les dones. Però per l’altra és una desgràcia que encara hi hagi homes que les obliguen a suportar actuacions d’assetjament i a enfrontar, mentre treballen, els seus neguits i pors.

Ella estava conduint el seu vehicle i un home borratxo va pujar al bus i va asseure’s just darrere d’ella. I tot seguit, va començar a etzibar-li comentaris sexistes. Com és que les dones no acostumen a protagonitzar escenes de borratxes assetjant homes?

Ella va demanar-li que callés, que se n’anés al fons del bus, que baixés... i res. Més comentaris sexistes.

I va parar el bus tot exigint-li que baixés. I que no avisava la policia perquè, a sobre, tant ella com els passatgers perdrien més de vint minuts.

En aquestes, un xicot jove que hi havia al bus, per por del que pogués passar... perquè no seria el primer cop que, tenint raó la dona, ell encara fes us de la força i la piqués, va començar a gravar l’escena per precaució.

S’hi va posar forta, ella. I assenyalant-li no sabem què, li va dir que «aquesta i aquesta també marxarien cap a fora». Deurien ser uns embalums que ell deuria portar.

Per sort, una passatgera de més endarrere, solidaritzada amb la conductora, va cridar-li a l’home que baixés perquè ja havia tingut la paciència de demanar-li quasi deu cops!

I la conductora va afegir-hi: «i després, si vols, a plorar i a dir-li guapa al de darrere, que et vindrà un home de cinquanta anys, i li dius guapa a ell». Amb aquesta frase, finalment va decidir-se a baixar.

L’endemà a la tarda, el xicot jove va penjar el vídeo sense pensar que podria tenir tanta repercussió. Quan se’n va adonar tenia unes trenta trucades a Ínstagram. I com que no les va respondre, va rebre un missatge: «Soc jo, anava molt passat, la meva dona s’enfadarà quan vegi això. Si us plau, esborra-ho» Com que no va esborrar-ho, va rebre un altre missatge amenaçant-lo de denunciar-lo. I ara, el xicot va amb por de trobar-se’l pel carrer.

I és que qui anava borratxo era ell; qui insultava era ell; però qui va haver de passar por i neguit en enfrontant-s’hi va ser ella. Ell actua malament; ella es defensa d’un fet que no hauria de viure per res del mon. I, algú ha llegit en algun mitjà que s’hagi buscat l’individu, si més no, per multar-lo?

La maternitat subrogada i el bisbe de la Seu

Tinc uns amics, ara molt feliços, que amb un ventre de lloguer han aconseguit el seu somni: ser pares. Els ha costat tants sacrificis que la sensació d’èxit s’afegeix a la felicitat de veure créixer el seu xiquet.

La maternitat subrogada ho té això de fer feliç a la majoria dels que s’hi embarquen. Però no podem oblidar que no deixa de ser una compra de nadons. Les adopcions també són prou cares però són nenes i nens que necessiten progenitors perquè, per diferents circumstàncies, els biològics no els poden criar. Però amb la subrogació és diferent: són les mares i pares els que necessiten els nadons. Just el contrari. La vida no és pot comprar ni vendre.

En aquest sentit, Joan Enric Vives, bisbe de la Seu d’Urgell i co-príncep d’Andorra, ja fa uns quants dies, va publicar un missatge, a Twitter i a Facebook, que va ser ben rebut pel seu encertat sentit moral i ètic: «La maternitat subrogada, altruista o pagada, transgredeix nombroses consideracions ètiques i jurídiques»#Noesclavatge»

Aquest missatge va agradar, fins i tot, a l’Associació feminista andorrana Stop Violències.

Però va ser retirat de les xarxes ràpidament. El fet em porta a pensar que el bisbe potser va escriure el que pensava ... Però l’Associació creu que Vives s’ha vist obligat a retirar-lo perquè ha rebut pressions del Cap del Govern, Xavier Espot (net de la senyora Júlia de les perfumeries). Molts andorrans es queixen a les xarxes perquè el seu país permet inscriure com a fills, nadons de gestació subrogada. I creuen que Andorra s’ha convertit ―amb la paraula que aquests utilitzen―, en un «paradís» per a homosexuals que compren nadons amb ventres de lloguer a l’estranger.

Tanmateix, pocs dies després, Vives va tornar al masclisme més ferotge i va tornar a manifestar-se defensant: «la vida en totes les seves fases». I per tant, mostrant-se del tot contrari a l’avortament.

Fins i tot, va dir, en possibles casos que puguin suposar risc per a la mare.

Mal pastor d’església perquè no vetlla per igual per totes les ànimes. Té preferències obsessives que van, clarament contra les dones, les úniques que poden, gràcies al seu amor, gran esforç i voluntat, fer créixer el ramat.

En el mateix missatge, Vives va parlar també de «no vendre’s als diners, al poder o la corrupció». Potser li ha fallat la memòria?

Perquè Vives té força acusacions quant a l’ús que ha fet sobre els diners que va deixar-li la rica hereva andorrana Maria Maestre. Jo mateixa, llegides les acusacions a la premsa local, ho denuncio a la meva novel·la Una assassina massa jove. Que per cert, cap ens públic no m’ha permès presentar-la a Andorra. No fos cas que església i govern...

A més, també té pendent de judici una acusació sobre encobriment d’un cas de pederàstia que es va produir a la diòcesi de Barcelona quan ell era bisbe auxiliar.

I és que ser hipòcrita és del tot menyspreable en individus que ostenten càrrecs d’alta volada. I especialment, amb els eclesiàstics.

Woke, la paraula de moda... de qui?

No fa gaires dies, un comentarista no identificat em va titllar de «sexista» i «antiquada» per una Simoneta que, justament reclamava els mateixos drets d’ajuda emocional per als homes. Crec que no va entendre’m... però ho va relacionar amb la ideologia «wok», (sense e), en va dir ell, un home.

Perquè un wok és tipus de paella...

Però «woke» és una paraula de l’argot angloparlant que ve del verb «wake» que vol dir despertar-se. I que té com a sinònim la idea de ser conscient de tots aquells problemes socials o polítics que la convivència entre individus pateix. I dins del marc polític i social, s’hi emmarquen els principals problemes de la humanitat. Incloent-hi totes les desigualtats, maltractaments, menyspreus, vexacions, injustícies... de les dones. També dels homes. A més a més, se li afegeix un altre matís: el de l’empatia vers el pròxim.

Ara bé, segons el Marriam Webster (diccionari de referència estatunidenc), la paraula pot tenir dues accepcions. La segona té una càrrega negativa, és emprada per conservadors i reaccionaris per a insultar i riure’s d’idees pseudo-progressistes, a més de falses, que consideren exagerades. Hi ha qui diu que ho fan servir les dretes per criticar els progres. Tot i que ara, el jovent, als progres els diu «boomers». Quin tip en tinc de paraules angleses per explicar la meva realitat catalana!

«Boomers» són els individus nascuts a finals dels anys quaranta i principis del seixanta i que són els pares dels «millennials!, els fills nascuts del «baby boom» (més paraules angleses que emmandreixen les catalanes!). I que a Catalunya són posteriors als anys setanta.

Al Regne Unit, «woke» sol tenir una connotació negativa. Fins i tot un diari com el The Guardian, considerat esquerranós, també empra l’expressió negativa. Per tant, menysprea moltes causes i moltes polítiques bones.

Però la primera accepció del Marriam Webster és clarament positiva.

Segons Brian Cutts, professor d’anglès a Yorkshire, molta gent d’esquerres o d’idees progressistes reivindiquen la paraula amb el significat de tenir consciència del problemes existents i viure’ls amb empatia.

Estem parlant, doncs, d’una paraula amb molts matisos, de gran complexitat i de posicionament subjectiu vers ella mateixa. Amb tot, ja sabem que el ple significat de qualsevol paraula es construeix també en el seu context, depenent, evidentment, d’aquest. És a dir, el significat total de «woke» dependrà de qui ho diu (orientació política, gènere...), sobre quin tema parla ( raça, gènere...), amb quin interlocutor (esquerres, dretes...) on ho diu...

D’aquí que cantants com Billy Bragg, per intentar salvar la paraula han portat logos com «orgullós de ser woke» per aclarir, sobretot, que no és negatiu estar a favor de la gent.

I és que estar a favor dels nous grups d’ajuda mútua que comencen a funcionar amb molt bons resultats a Catalunya per intentar ajudar els homes, és clarament empàtic i del tot positiu. Feminisme conscient. Sororitat

Verònica Franco, una prostituta molt culta

Pels volts del 1560, quan Verònica tan sols tenia catorze anys, a la seva ciutat natal, Venècia, es calculava que hi havia més de tres mil prostitutes censades; d’aquestes, només unes dos-centes eren considerades «cortigiane oneste». Que eren meretrius reconegudes per la seva bellesa i distinció però també per la seva àmplia cultura; Verònica va ser a més, una reconeguda poetessa del Renaixement i una impulsora de la cultura i dels drets de les dones, al segle XVI!

Verònica, va haver de lluitar per sobreviure degut a les adversitats que, des de petita, li havien tocat de viure. La seva mare també havia estat una important cortesana que, en casar-se havia deixat l’ofici. Però el marit va morir-se-li prematurament i va tornar al seu antic ofici per poder mantenir la família que havien creat.

Tot i ser d’una gran bellesa, la mare de Verònica ―retratada per reconeguts pintors de l’època―, va adonar-se que no podria casar-la bé perquè eren de classe mitjana anada a menys. Llavors va iniciar-la en el seu mateix ofici. Abans, però, havia intentat donar-li una vida honorable casant-la amb un metge aficionat al joc i a la beguda quan, tan sols tenia setze anys. Dos anys més tard, cansada dels seus maltractaments, ja embarassada del seu primer fill, va deixar-lo i va reclamar-li la seva dot. Va ser un fet totalment inusual a la seva època. Lliure, va estudiar molt i va aprendre les formes i els usos socials de la cort veneciana. Era tan extraordinària que va tenir el privilegi de poder escollir els seus amants. Fins i tot, el 1574, Enric de Valois, en una visita a Venècia, va rebre com a regal, passar una nit amb ella. Venècia necessitava el recolzament francès i va aconseguir-lo. Però la relació de la parella fou dubtosa perquè les inclinacions sexuals d’Enric no eren gaire clares: ell solia passejar-se per París acompanyat d’efebs vestits de dona.

El mateix any va publicar la seva primera obra, Terze Rime, gràcies a l’ajuda del reconegut poeta Domenico Venieri. Aquest tenia dos nebots: Marco, que va ser l’amor de la seva vida i Maffeo que, en veure’s rebutjat, va dedicar-li uns ofensius versos: "Veronica, ver unica puttana", que van circular per tota Venècia. Però ella, el va reptar a un duel poètic, el va guanyar i es va consagrar com a poetessa.

El seu castell es va convertir en una mena d’ateneu on es reunien els artistes de l’època. On, a més dels plaers terrenals, es podia gaudir d’un elevat ambient cultural. Un d’ells va ser Michel de Montaigne a qui va regalar una obra seva: Cartes íntimes i variades, on recollia la correspondència que havia mantingut amb diferents personatges de l’època.

Poc després, un amant ressentit va denunciar-la a la Inquisició i va ser acusada de bruixa. Va salvar la vida però ho va perdre tot.

I és que les cortesanes, com escriuria ella, estaven: «condemnades a menjar en boca aliena, a dormir amb ulls aliens, a moure’s segons desitjos aliens, errant sempre en manifestos naufragis...»

Treballar com esclaves

Qui no ha vist pel·lícules de romans maltractant esclaus tot experimentant ràbia i rebuig? «Un maltractament és un comportament violent que causa un mal físic o moral». La definició del diccionari, amb la disjuntiva, no és prou acurada: qualsevol maltractament físic també té, irreparablement, un desorbitat dany moral.

«La dignitat humana és inviolable. Serà respectada i protegida. Ningú no podrà ser sotmès a tracte degradant. Tota persona té dret a la seva integritat física i psíquica» Aquest text forma part dels articles 1, 3 i 4 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea.

Vivim en un món on els drets fonamentals, tot i estar estipulats i tipificats, són menystinguts a tort i a dret i constantment. En ple segle XXI, o no som capaços de llegir i entendre correctament allò que marca la llei ―tot i que respectar el proïsme hauria de ser un tret inherent a l’individu sense necessitar lleis―, o és que de la nostra moral ―que en principi hauria de ser superior a la de les bèsties―, no en queda sinó fang repugnant en un bassal.

No fa gaires dies, va sortir per les xarxes ―que si bé tenen molts defectes, també són susceptibles d’ajudar a corregir injustícies―, una notícia esgarrifosa: un centre de trucades de la ciutat mexicana de Naucalpan a Juárez, coneguda com NEXO IT, té la immoral amoralitat i la obscena impudícia de treure la cadira reglamentària de treballar assegut ―per poder manipular el ratolí i veure la pantalla―, als seus treballadors com a càstig per no arribar als objectius fixats.

Ja només podrien fer-ho més esgarrifós amb personal darrere, fuetejant les seves treballadores. Suposo que també hi ha treballadors, però a la foto que s’ha fet viral només s’hi veuen quatre dones, una mig asseguda a terra i amb el braç dret més estirat que si l’hi haguessin dislocat, per arribar al ratolí. I amb el cos tan incorporat com li és possible per poder veure una mica la pantalla de l’ordinador. Això o treballar dreta moltes hores.

Vistes les fotos i la denúncia que n’ha fet una extreballadora de l’empresa, seria lògic i raonable que les mateixes lleis que han de protegir els explotats, fossin capaces de fer-se complir.

El maltracte de persones com esclaus, una vegada descobert, hauria d’obligar per llei, als responsables del delicte, a fer-se conscients dels càstigs que han infligit als seus subordinats, tot fent-los-hi suportar, com a prova, la duresa d’allò que els han obligat a sofrir.

A més d’aquest greuge, les valoracions dels treballadors d’aquesta empresa són terribles: mal pagats, sense higiene, penalitzacions per tot, sense estabilitat, mal ambient laboral...

I és que qualsevol empresa té el deure de tractar els seus individus assalariats, com a persones que són, amb tota la dignitat i el respecte que es mereixen. Si no, ha de ser immediatament clausurada, multada i obligada a indemnitzar el dany irreparable que han causat. I servir d’escarment per a les que només saben corregir-se amb importants multes.

Homes que volen comprar dones

Homes que han comprat dones n’hi ha hagut sempre, n’hi ha i seguirà havent-ni mentre la situació de les dones no canvii.

Els locals d’oci nocturn són llocs ideals per a aquestes transaccions on, explica una noia, només són valorades «com un tros de carn»

A partir del cas del futbolista Dani Alves ―presumpte violador al que segurament acabarem traient-li la presumpció― , ha quedat molt més destapada tota una xarxa d’homes que comercien amb dones. I en fan col·lecció per poder guanyar molts més diners, quasi, a canvi de res. Aquestes dones corren molts riscos d’assetjaments sexuals que, en realitat, a ells, els importen ben poc.

I són molt astuts perquè ho tenen organitzat de manera que, amb prou feines deixen rastre. Si el que fan fos legal i ètic, haurien de preocupar-se per no deixar rastre?

En un article publicat al Nació Digital, quatre noies expliquen les seves experiències.

D’aquest tipus de noies, ara, se’n diu noies d’imatge. Normalment, el seu perfil ha de ser: jove, guapa, prima i alta. I són contractades per les discoteques per estar amb els clients de les sales VIP que majoritàriament són freqüentades per homes. De seleccionar-les com si fossin bestiar, se n’encarrega l’anomenat promotor: la persona que fa d'intermediari entre els locals d'oci nocturn i les noies d'imatge.

A les noies, per fer aquesta companyia i exhibir-se no se’ls paga res; només cobren en espècies: mengen i beuen gratis i poden ballar en una sala VIP. Algunes també poden portar-hi les amigues si no surten dels protocols de la imatge exigida.

Una de les noies explica que primer es va pensar que era ella la que guanyava al sistema perquè ella també hi guanyava; després va adonar-se que no.

Perquè quan hi havia festes d’esportistes d'elit, sense avisar-les prèviament, el risc d’assetjament augmentava moltíssim. Aquests individus, o no, per ser rics i famosos, tenen una clara tendència a l’abús indiscriminat. Com en el cas d’Alves. Amb tot hi ha noies que expliquen que hi ha esportistes que estan incòmodes però que accepten d’anar-hi per no perdre el contacte amb l’equip,

Un altre testimoni explica que, un dia, en arribar amb texans ella i les seves amigues, el promotor els va dir: «No sé si enteneu què vol dir ser noies d'imatge: no és anar amb texans, és anar amb un vestit que se't vegi l'ànima».

La patronal d’oci nocturn diu que no té cap constància que les discoteques catalanes contractin noies d’imatge. I treu pit de la protecció que ofereixen a les dones víctimes de violència de gènere en aquests espais.

Però les dades de l’Hospital Clínic de Barcelona desmenteixen la patronal: un 17% de les agressions sexuals es produeixen precisament, en l’oci nocturn.

I és que només l’existència d’aquesta figura: noia d’imatge, ja representa una greu vulneració dels drets de les dones. Cert que no hi estan obligades però sembla que la temptació és immensa i s’hi s’arrisquen buscant diversió. Perquè, en principi, no hauria de passar-los res.