Porteres afusellades pel franquisme

L’ofici de portera, l’any 1939, quan els sublevats comanats per Franco van guanyar i van seguir matant, va suposar un altíssim risc de mort injusta.

Ves quina desgràcia, a més de ser un dictador, essent-ho, dir-se «franco», el significat del qual és, just tot el contrari: s’entén per «franco» persona sincera i lleial de tracte. Potser s’ho creia, per no morir de vergonya i indignitat, que ho era. També li escau molt bé un dels antònims de «franco», fariseu (perquè a sobre fingia pietat i austeritat). Més cinisme, impossible.

De les 3.267 dones que van ser empresonades entre el gener i l’octubre del 39 a la presó de les Corts, per les autoritats franquistes (que és van imposar amb armes i terribles crueltats desplaçant les que havien guanyat democràticament), 108 eren porteres.

Aquestes (des)autoritats franquistes s’entestaven en el seu eslògan de la «redempció femenina». De què havien de redimir-les, ells? Si els que ho tenien impossible per entrar al seu regne del cel, eren ells! I elles, que de dones dolentes com la Pilar Primo de Rivera, també n’hi havia.

Totes les dones executades al Camp de la Bota, van ser-ho amb judicis falsos i inventats. Pantomimes.

Ara, gràcies a la tesi doctoral de Fernando Hernández Holgado, professor de la Universitat Complutense de Madrid, i a Isabel Pellejero, una actual resident del número 163 del carrer Tamarit, on la Cristina Fernádez Pereira, era portera, podem conèixer el seu cas. Tenia 39 anys quan va ser detinguda el 5 de març del 1939. Tenia dos fills amb Baltasar Paz. La va denunciar l’amo de la finca perquè va passar-li pel cap que, durant la guerra havia informat sobre la seva presència als grups d’esquerres que dominaven els carrers de la ciutat. Impossible: a aquell propietari, a qui van trobar una pistola a casa, no li va passar res. Segons Pellejero, segurament va denunciar-la per acomiadar-la, per una mena de cruent «mobbing» immobiliari. Va morir afusellada o, com es deia llavors en el comunicat mèdic, víctima d’una «hemorràgia interna». Afortunadament, ara, Barcelona li rendirà homenatge dedicant-li un interior d’illa a prop d’on vivia i treballava.

Elionor Malich Salvador va ser una altra portera condemnada per un tribunal militar que va considerar que tenia moral dubtosa i, segons la seva pròpia mare, que havia viscut maritalment amb diversos homes. I sense proves de cap mena, executada.

A la presó de les Corts, s’hi enviaven famílies senceres. Com Ángela Montoliu, també portera, que va acabar entre reixes amb la seva filla que, en començar la guerra només tenia 13 anys. De què podien acusar-la. Quasi segur que de res!

De totes les persones afusellades de manera exemplaritzant, com a càstig i advertència per a la resta, com a mínim, 11 dones. Un petit monument al Camp de la Bota recorda els seus noms i la seva tragèdia.

I és que la venjança imposada pel «franc» Franco va ser especialment miserable i cruel amb les dones tant a Barcelona com a tot Espanya.