Pels volts del 1560, quan Verònica tan sols tenia catorze anys, a la seva ciutat natal, Venècia, es calculava que hi havia més de tres mil prostitutes censades; d’aquestes, només unes dos-centes eren considerades «cortigiane oneste». Que eren meretrius reconegudes per la seva bellesa i distinció però també per la seva àmplia cultura; Verònica va ser a més, una reconeguda poetessa del Renaixement i una impulsora de la cultura i dels drets de les dones, al segle XVI!
Verònica, va haver de lluitar per sobreviure degut a les adversitats que, des de petita, li havien tocat de viure. La seva mare també havia estat una important cortesana que, en casar-se havia deixat l’ofici. Però el marit va morir-se-li prematurament i va tornar al seu antic ofici per poder mantenir la família que havien creat.
Tot i ser d’una gran bellesa, la mare de Verònica ―retratada per reconeguts pintors de l’època―, va adonar-se que no podria casar-la bé perquè eren de classe mitjana anada a menys. Llavors va iniciar-la en el seu mateix ofici. Abans, però, havia intentat donar-li una vida honorable casant-la amb un metge aficionat al joc i a la beguda quan, tan sols tenia setze anys. Dos anys més tard, cansada dels seus maltractaments, ja embarassada del seu primer fill, va deixar-lo i va reclamar-li la seva dot. Va ser un fet totalment inusual a la seva època. Lliure, va estudiar molt i va aprendre les formes i els usos socials de la cort veneciana. Era tan extraordinària que va tenir el privilegi de poder escollir els seus amants. Fins i tot, el 1574, Enric de Valois, en una visita a Venècia, va rebre com a regal, passar una nit amb ella. Venècia necessitava el recolzament francès i va aconseguir-lo. Però la relació de la parella fou dubtosa perquè les inclinacions sexuals d’Enric no eren gaire clares: ell solia passejar-se per París acompanyat d’efebs vestits de dona.
El mateix any va publicar la seva primera obra, Terze Rime, gràcies a l’ajuda del reconegut poeta Domenico Venieri. Aquest tenia dos nebots: Marco, que va ser l’amor de la seva vida i Maffeo que, en veure’s rebutjat, va dedicar-li uns ofensius versos: "Veronica, ver unica puttana", que van circular per tota Venècia. Però ella, el va reptar a un duel poètic, el va guanyar i es va consagrar com a poetessa.
El seu castell es va convertir en una mena d’ateneu on es reunien els artistes de l’època. On, a més dels plaers terrenals, es podia gaudir d’un elevat ambient cultural. Un d’ells va ser Michel de Montaigne a qui va regalar una obra seva: Cartes íntimes i variades, on recollia la correspondència que havia mantingut amb diferents personatges de l’època.
Poc després, un amant ressentit va denunciar-la a la Inquisició i va ser acusada de bruixa. Va salvar la vida però ho va perdre tot.
I és que les cortesanes, com escriuria ella, estaven: «condemnades a menjar en boca aliena, a dormir amb ulls aliens, a moure’s segons desitjos aliens, errant sempre en manifestos naufragis...»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada