Precipici de vidre

Després de l’expressió sostre de vidre, també s’ha popularitzat la del precipici de vidre. Va ser encunyada pels professors Michelle K Ryan i Alexander Haslam de la Universitat d’Exeter. El precipici també es refereix a les dones. I encara té més mala bava que el sostre perquè té un càlcul molt més maquiavèl·lic.

Quan a empreses, a la política, en l’àmbit cultural... es presenta una situació de crisi irresoluble (com expedients de reducció d’ocupació), els caps masculins, amb l’aparença de voler semblar moderns, amb condescendència, cedeixen a les dones els seus alts càrrecs. I elles han de gestionar la crisi que ells han generat, mentre ells, irresponsablement, se’n desentenen. Així, aconsegueixen cremar i calcinar les dones que els fan por. Per si això no fos prou malvat, superada la crisi, tant si l’han resolta (que a vegades passa), com si no, les tornen a relegar al seu lloc inferior habitual. Pot haver-hi més perversitat?

Estem parlant d’un mal fer molt maligne que s'alinea amb el masclisme més horrorós. Perquè el masclisme, encara que sembli que estem guanyant-li terreny, és tan immens i enganxós que allà on girem la vista, en descobrim a cabassos.

A Catalunya només el 37% d’alts càrrecs estan ocupats per dones. Elles cobren uns 5.900 € bruts anuals menys que ells. El 80% de contractes amb reducció de jornada són de les dones i, d’aquests, un 95% és per tenir cura dels fills, pares, sogres, persones malaltes, llar... Quin òrgan físic els falta als homes que no puguin ocupar-se, amb el mateix tant per cent que elles, de totes aquestes feines?

I qui les recompensa per aquests ingents sacrificis i per haver de deixar de costat les seves carreres professionals? On són les medalles?

I tot això tenint present que als anomenats càrrecs intel·lectuals i científics hi ha més dones que homes perquè està comprovat que elles són més actives i eficients. Però les decisions que marquen l’empresa, tot i ser menys actius i eficients, majoritàriament, segueixen prenent-les ells.

Falta encara molta educació per empoderar les dones ens els àmbits on es preveu més futur. El tecnològic n’és un. Però si des de petites encara se’ls fa veure que és un món molt dur dominat per homes i, sobretot, que no hi tenen referents per emmirallar-se... no s’hi llencen. S’ha treballat molt per aconseguir-ho, però encara hi tenen poc percentatge. Perquè si hi arriben ocupen llocs com finances, recursos humans o secretaries.

Als concursos europeus de tecnologia exigeixen paritat. I Espanya no pot optar-hi perquè no la té. Hi ha empreses que ho intenten però no troben aquestes dones perquè no se les ha preparat. A Catalunya, només un 12% d’empreses han presentat el Pla d’Igualtat. I el 50% no tenen protocol d’assetjament. Perquè l’assetjament també deixa fora moltes dones.

I és que a més de pedagogia, de lleis que emparin les dones i del reconeixement de la seva dignitat, ens calen uns ferotges protocols contra aquells homes sibil·linament ferotges contra les dones.