dissabte, 27 d’agost de 2022

Les meves botigues


A la meva ciutat, com a totes, ja fa un munt d’anys, varen arribar els grans supermercats que oferien una mica de tot; però de res amb aquella companyonia que la mestressa de la botiga del barri oferia. A més, llavors, la clienta sempre tenia la raó i les botigueres estaven molt a l’aguait de no perdre’n cap perquè no sobrava res. Amb tot, a vegades, les enraonies també podien embrutar davantals i vestits.

Quan encara podia caminar sense rodes, entrar en un gran supermercat per estrenar la moda i guanyar temps, em feia venir massa fred a l’estiu i poca calor a l’hivern. Mai vaig sentir-m’hi prou bé. A la prestatgeria de les pastes, ni l’arròs ni els fideus sabien dir-me bon dia. Més enllà, ni les llets que ja encetaven carta ni els iogurts que ja començaven a ser gormanderies, no eren capaços de preguntar-me avui, què posarem? Per bé que galetes i pastissos a gavadals i sense paraules, em despatxaven més temptacions que assortiments m’oferien. I dissimuladament, amb un mig pessic de culpabilitat i, com qui no vol la cosa, encabia algun paquet de dolços sota el bròquil o les patates. Eren temps de presses i urgències.

No m’agraden els grans supermercats. Jo m’estimo la Mary, la Vicky, l’Albert, l’Anna, l’altra Anna, la Montse, una altra Montse, la Dolors, la Mercè...

De petita, quan encara no havia ni arribat a la desena, quan només passaven quatre cotxes a tot estirar i la plaça no estava pavimentada, la mare m’enviava carrer del Castell avall a buscar el gra, en deien. Ara mengem llegums.

Les senyores saberudes que tenien el vocabulari complert de tot el que hi havia a l’aparador, sempre intentaven colar-se’m. I eren anys de vergonyes perquè els nens callen quan parlen els grans. I abans de quedar confosa, pel roig a les galtes, entre les caixes de tomàquets, preferia embolicar la ràbia amb aquell paper d’estrassa que servia de maleta al gra que tocava aquell dia. I més d’un cop a la setmana, encara que no m’agradés. Perquè eren èpoques de molts condiments però poques delícies.

De petita, no era agradable anar a les botiges. La mare m’encarregava carns que jo no sabia ni com eren exceptuant el llom de porc i el fetge que sovintejaven, si no portaven aquells rètols aclaridors, normalment colgats de faltes perquè de lletra, poca. I no m’explicava com havia de ser perquè ella tenia pressa i la Rosita ja ho sap. Patia molt perquè no sabia si m’engalipaven; i en arribar a casa, si al paquet no hi havia el que s’havia encarregat, la mare podia deixar anar un xàfec com els de tardor. I no quedava altre remei que confiar en la bondat, a vegades dubtosa, de la Rosita si s’havia de treure gènero que se li feia malbé. També podia donar-se el cas que l’encàrrec hagués canviat de preu i els diners no arribessin. No en sobrava, de monedes; però les fiaven amb confiança.

Les botigueres solien ser amables amb la canalla i, sovint, queia alguna llepolia. Res més gran que un caramel de la mida de l’ungla del dit petit. Però eren de coloraines i estaven embolicats en paper transparent per resultar ben apetitosos. N’hi havia que donaven una oliva, un tallet de fuet, un cogombret... sense preguntar si t’agradaven les coses salades i llavors, feines a empassar-s’ho.

Tornar de la botiga podia tenir una avantatge mig bona: si et trobaves alguna amiga pel camí, podies jugar una estona a la plaça, amb qualsevol ruqueria, Però podia ser un nou risc de fúries maternals, especialment, si el paquet es malmetia amb alguna badada.

Quan les grans superfícies varen arribar, per combatre les botigueres amables, feien ofertes. Però feina a trobar-les i, després, a saber encabir-les en la dieta habitual i que, a la nevera, no acabessin com brodats antics, per culpa de l’òxid que se’ls anava posant per les vores.

Llavors, la mare ja no em remullava amb els seus xàfecs. Però els meus aiguats eren pitjors si errava en la compra.

Des que el temps va començar a regalar-me estones per poder decidir què en feia, quan encara caminava, vaig tenir per bondat de la vida poder retrobar noves botigueres que, de més o menys bon grat, seguien preguntant com va?

Ara, amb les rodes,quan els vestits només me’ls embruto jo, ja no puc visitar gaire aquestes botigues. I tot i que encara he d’engolir llegums per allò de la bona salut, ja no menjo fetge sinó foie. I les delicatessen limitades de quantitats i oblidades pels sopars, ja no són menges només de diumenges.

I la Mary, la Vicky, l’Albert, l’Anna, l’altra Anna, la Montse, una altra Montse, la Dolors, la Mercè... tot i que no em poden despatxar gaires gormanderies, em fan la vida més que gustosa.

Perquè elles saben que a la meva edat els oblits s’amunteguen per culpa la memòria cansada. I, si no em recordo del meu dinar, elles em telefonen per preguntar-me què posarem, avui?

I les seves trucades, que em fan molta més il·lusió que el plaer de les delicatessen i el foie, m’emparen i em protegixen. I em recorden que visc en un lloc agradable al que vull pertànyer.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada