dilluns, 15 d’agost de 2022

La meva plaça


Tinc l'honor de pertànyer al Col·lectiu Lola Palau i, quinzenalment, publiquem la nostra secció: Els mil i un dissabtes de la Lola Palau. Aquest és el meu primer text: La meva plaça. La meva ara, és la de Solsona, però podrien ser moltes places com aquesta. 


La meva plaça

Fils de seda allargats, esprimatxats i cargolats com columnes salomòniques. Caient en sallent davant les portes envidrades del meu balcó. Més blancs que les darreres llum de l’ocàs. Enlluernant els meus cabells, deslluïts de tants sols ponents. Tanmateix, és matí i l’astre m’escalfa la vida amb calidesa.

Asseguda sobre una cadira que necessita rodes, espio, per les escletxes de la seda, la meva plaça. Hi veig l’ara i els records no tan acolorits. Però aquestes penses destintades i tan arrelades a la meva terra i al meu seny també m’arriben a les ninetes i m’animen l’ànim. Les tintures enlluernadores de l’avui però, em destorben una miqueta les nostàlgies fosques dels meus ahirs. Per sort, puc seguir sotjant-la però, de dia en dia, volen fer-me-la fugir. Perquè plaça i jo passem l’hivern.

L’ara ple de colors el visc decolorat d’hivern i, encara que aquest pot lluir preciós en postals boniques, jo ja no puc trepitjar-lo com les primaveres dels meus ahirs. I m’enfado. Perquè la vida de la meva infantesa i la d’ara, poc tenen a veure. Jo tampoc.

Els bancs de la plaça, ara enrajolada i envoltada pel lleig que fan els cotxes estridentment acolorits i mal aparcats, tenen la pega de no estar tots a solell. I velletes com jo busquen aquells seients assolellats amb un afany quasi infantil de victòria, per reposar-hi la vida, una estona, al sol. Per amorosir-la, per descansar de les quatre parets de casa. I si no poden arribar-hi soles, les acompanya alguna dona més jove que els fa de bàcul. Perquè moltes també necessiten una crossa per poder sobreviure en un país estranger que les acull sense gaires cordialitats.

Les que porten rodes per peus com jo, em fan tristor perquè se m’assemblen. Encara que, presumida, intento cada dia, passar-me la pinta i posar-me sabates. No vull que ningú em tregui a la meva plaça amb sabatilles. Ni que em posin, sobre els genolls, cap flassada deslluïda per semblar la malalta que sóc. Sempre els la llenço a terra.

I em distrec mirant les bosses carregades que porten algunes senyores per poder fer el dinar. Ja no hi passa ningú amb el diari sota el braç. I en algun racó distret, alguna jove que té festa, fa una cigarreta tot mirant els seus missatges de mòbil. Algun dia, alguna criatura que no ha pogut anar a l’escola potser algun mal de panxa d’aquells d’anar a la metgessa, es passa l’enrabiada al gronxador.

Ja no puc llegir, però la meva plaça segueix explicant-me moltes històries que em permeten fer trampes al temps. L’enganyo amb la companyia dels records. De quan era petita i, a la tarda, després de berenar pa amb mantega acompanyat d’un bocinet de xocolata i fer els deures llavors n’hi havia molts, i molts càstigs de còpies, sortia a jugar-hi. Estava per empedrar, amb terra que s’enfangava amb la pluja i rocs que se’t clavaven als genolls en caure. Però, llavors, la mercromina sortia de la porta de la casa que primer havia vist l’accident. Els veïns d’aquells temps ens dèiem pel nom i ens ajudàvem. I la mercromina, després de dibuixar una taca sobre la nafra, queia en regalims per les cames. I els dibuixos permetien imaginar tant ogres com llaminadures. Però també delatava que havíem jugat més goludament que havíem berenat. I a casa, hi havia renys. I si la roba s’havia esparracat, càstigs. Els diners, quan les places no estaven empedrades, no permetien tenir gaires mudes.

Amb tot, hi havia excepcions. Si la mare sortia per ensenyar-te a anar amb bicicleta normalment atrotinada pels germans que et precedien, encara que la nafra, en caure, fos com un botó d’abric, no hi havia càstig. Aprendre a anar amb bicicleta com molts altres aprenentatges, és una victòria precedida, de manera inevitable, de derrotes. De genolls «espalastrats».

M’hi vaig fer gran, tot jugant, a la plaça. I van enrajolar-la i varen posar-li bancs. I molts vespres estiuencs, amb l’edat de la insolència, amb amigues o nòvios sense confirmar, ens hi assèiem. On hi hauria hagut d’haver les butxaques del darrere dels pantalons perquè el rector ja havia donat permís a les noies per portar-ne, nosaltres hi posàvem les sabates brutes. I on hi hauria hagut de reposar l’esquena, hi anaven a espetegar els pantalons. I amb l’arrogància dels poc instruïts en assumptes de vida, parlàvem de canviar el món. I estàvem certs que quasi havíem d’aconseguir-ho perquè volíem ser millors que els autoritaris dels nostres pares. Més endavant, varen arribar les ballades els capvespres de dissabte, arrambades perquè el marit era acabat d’estrenar.

Després, la plaça va fer-se’m fonedissa: els fills, la feina i les afliccions necessàries o injustes, m’impediren gaudir-la.

I mentrestant, ella, anava construint-se com un espai per a la confrontació ―de diferents ètnies i cultures―. I per a la reconciliació ―amb nens i nenes compartint un joc, encistellant una pilota.

I ara que la plaça dels meus ahirs és només un miratge, hi conservo el meu sentit de pertinença, perquè els seus records encara m’hi emparen.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada